Espanya, un estat federal? amb Joan Antón Mellón

Recomenacions abans de la Conferència de dia 28 de gener

Recomenam els articles de Diari de Mallorca i Diari de Balears. Per una banda, l'entrevista a Joan Oliver Araujo, Catedràtic de Dret Constitucional de la UIB i que s'encarregarà de la presentació de la ponència de Joan Antón Mellón que tindrà lloc dilluns 28 de gener de 2013 a les 19h a Caixa Forum:"El Gobierno debería seducir a Cataluña en lugar de amenazarla". I per altra banda, l'article del vicepresident de la Fundació, Celestí Alomar, titulat Federalitzador no, federal

Entrevista a Nagore de los Ríos: "És imprescindible que el cap de l'executiu aposti personalment per un govern obert."

Aquest dilluns dia 14 de gener la Fundació Gabriel Alomar en col·laboració amb el Cercle d’Economia van convidar a Nagore de los Ríos, impulsora del Govern Obert a Euskadi, a realizar una conferencia en el centre de cultura de Sa Nostra on més 70 persones van poder gaudir del relat convincent i apassionat de la jove bilbaïna que va aconseguir engegar la plataforma IREKIA. D’aquesta manera, abans de realitzar la conferència l’exdirectora del Govern Obert basc ens va donar l’oportunitat de realitzar-li unes quantes preguntes.  

Participació ciutadana, transparència i rendiment de comptes: Són aquestes les píldores per a una societat que si abans mostrava desafecció política greu ara manifesta clar afartament y desil·lusió davant el sistema polític i institucional en el seu conjunt?

Aquests conceptes no són píndoles màgiques sinó que els concebo com a part d'un tractament que s'ha de seguir dia a dia. No guareixen els problemes per si soles, fa mancada exercici i menjar bé, Sí que és veritat que de vegades es recorre a elles de forma errònia creant solament una bombolla.

Obrir el govern és donar una oportunitat però alhora és crear noves clivelles i diferències d'oportunitats en la societat?

Nosaltres el que fem és estrènyer la clivella que existeix en l'actualitat entre l'administració i el ciutadà obrint-li la possibilitat a accedir a la informació burocràtica en un llenguatge col·loquial a través de l'ús de les TIC que pot aprofitar qui vulgui.

Un repte com aquest no està exempt de dificultats. Quines són les que no esperaves i destacaries?

La gran dimensió que està prenent tot el relacionat amb el govern obert, convertint-se en ocasions en simplement una bombolla que dóna peu a que alguns que no engeguen veritables iniciatives de govern obert es posin medalles.

En quin mesurada les noves tecnologies han estat clau per dur a terme el projecte de govern obert? No és donar un nom pompós a una bústia de queixes electrònic?

Les TIC són una eina més però no són una fi en si mateixes. La filosofia del govern obert pot aplicar-se sense les TIC en poblacions més petites. D'altra banda, és veritat que les TIC faciliten molt les coses si estan ben implementades i utilitzades. Jo, per exemple, defenso que no s'han d'obrir perfils en xarxes socials per ser modern i ja està. Si ho fem així estaríem errant. No té res a veure amb una bústia de queixes perquè el projecte de IREKIA té la col·laboració com a última finalitat. Si ho fos estaríem maquillant i no obrint veritablement el govern.

Hi ha qui sosté que les iniciatives de participació ciutadana solament són factibles en comunitats polítiques d'un màxim nombre d'individus, és a dir, a nivell local. Davant aquestes posicions com és la teva resposta?

Les polítiques participatives han de ser dissenyades per a cada població, no es pot traslladar directament un projecte com un copiar i pegar sense més. A més les iniciatives de participació ciutadana necessiten d'un procés previ per conscienciar al ciutadà de la seva importància.

Vostè va participar en la trobada internacional de Open Government Partnership. Quina opinió de et vas portar de les altres experiències?

Hi ha molt fum. En l'actualitat Amèrica Llatina s'està posant les piles comprenent que és el govern obert, però encara no tenen la valentia d'implantar-les. Es confon el open data amb el open government i es queda en això, en l'obertura de dades. Queda molt per fer. Encara que també haig de destacar que hi ha experiències molt boniques a nivell sobretot en països de parla anglesa de les quals podem aprendre.

Aquí durant la passada legislatura es van posar les primeres bases per construir un projecte de govern obert amb la Llei de bon govern. Quins haurien de ser els passos a seguir, quins són les claus per portar del paper a la realitat?

És imprescindible que el cap de l'executiu ho entengui i aposti personalment per un govern obert.

NOVA CONFERÊNCIA

En nom de la Fundació Gabriel Alomar, i en col.laboració amb el Cercle d'Economia de Mallorca, em complau convidar-lo a la conferència col.loqui de Nagore de los Ríos, ex-coordinadora del Projecte Govern Obert del Govern Basc, sobre Més transparència, més participació, més democràcia. L'experiència del "Govern Obert" del Govern Basc, que tendrà lloc en el centre cultural Sa Nostra el 14 de Gener a les 19 hores i que presentarà el President del Cercle d'Economia, Alexandre Forcades. Modera, Celestí Alomar, vicepresident de la Fundació Gabriel Alomar.

Fer dialogar federalisme i sobirania

Pasqual Maragall i Ernest Lluch són dos referents fonamentals per l’esquerra catalana i ibèrica. Dues persones que van dedicar moltes hores i esforç a l’encaix de la realitat nacional catalana amb l’Espanya plurinacional. Dues figures senyeres, amb un atribut de visió innegable.

Van desenvolupar part important del seu llegat, en uns 80s i 90s prodigiosos per a Barcelona, especialment des de la cita olímpica, i en una Catalunya que es redreçava nacionalment. Ho feien des de les conviccions socialdemòcrates, en una democràcia encara jove i en un horitzó compartit d’esperança i progrés.

En una societat on els partits tenien la capacitat de representar de manera més intensa els interessos dels grups socials, i els acords interclassistes i entre partits eren més possibles que en el moment actual. Ens ho ha recordat en un assaig recentment la sociòloga Marina Subirats, en analitzar les enquestes metropolitanes d'ençà de 1987.

Com a intel·lectuals que també eren els dos, persones que elaboren una visió coherent de la societat del seu moment, trobem la distància de les seves capacitats amb la realitat de molts responsables actuals. Avui falta a la nostra direcció de país i política aquest component. La capacitat de reflexió dels que saben que el passat pot ser també futur. Dels que saben que no hi ha política sense honestedat.

Maragall admira la Corona d’Aragó i l’havia posat d’exemple de pacte entre territoris que compartien llengua: el C-6 de les ciutats de la regió, o l’Eurorregió serien desplegaments actuals que buscaven aquell esperit, com el reflectia el diàleg del socialisme i de l'esquerra catalana amb la valenciana, aragonesa i balear.

Lluch expert en la Catalunya vençuda del segle XVIII, era un gran coneixedor de l’austriacisme i del pensament econòmic com és sabut. La seva admiració pel sistema de pacte i de convivència dels Habsburg, de la unitat i el respecte a la diferència com a realitat simultània, venia probablement perquè hi veia un antecedent de futur.

Avui Catalunya es troba en una cruïlla social i nacional. Una cruïlla que no pot fer oblidar les dificultats de la llengua comuna i de la nostra comuna identitat a tot el domini. El dret a decidir és territori comú, per a tota l'esquerra i per a tots els pobles. Com ha dit recentment un dirigent polític el sentiment majoritari dels catalans és “la independència sense trencar amb Espanya”. Volem hisenda pròpia, control de les infraestructures, decidir el nostre futur nacional. Però a la vegada com a gent de l’esquerra, com a seguidors de la pàtria humana, expressió del company Obiols, sabem del caràcter ineluctable de la interdependència de nacions i persones, dels sistemes econòmics, socials, culturals. I estimem aquest concepte i la capacitat de llegir i ordenar la complexitat que posseeix.

Per això és necessari fer dialogar federalisme i sobirania. Perquè la llibertat de Catalunya i la igualtat del seu poble -no hi ha una Catalunya lliure si hi ha pobresa i atur- vagin de la mà. On diem Catalunya posem-hi qualsevol societat. L’ideal confederal, dels Habsburg, o de la Corona d’Aragó, en diàleg amb Castella, pot ser llavor de futur. En un marc de la comuna identitat europea. Del sentiment europeu que ens mena a la universalitat.

Les persones i els pobles volem decidir i ser lliures. Però més que mai necessitem sentiment d’unitat perquè els reptes per als catalans, per a Espanya, Europa i la Humanitat són enormes. Necessitem decidir i pactar. Federalisme i sobirania. La confederació, la bilateralitat, el tu a tu, bàsic en les persones, és una via de no trencament però de lllibertat. No podem no atrevir-nos. No podem no explorar-la.

Josep Xurigué

@josepxurigue

Politòleg. Doctorand UAB.

Resum analític de les intervencions de Carles Manera i Jonás Fernández al Col·loqui titulat “En la encrucijada del rescate”

Tant Carles Manera com Jonás Fernández en les seves respectives intervencions van deixar clar que el rescat no només necessari sinó també ineludible i imprescindible.  Els motius en termes generals en l’evolució dels mercats de crèdit, la prima de risc i els bons a 10 anys que dificulta l’accés al crèdit internacional per part de l’estat espanyol a preus competitius. Fernández, subratllant la inevitabilitat d’aquest rescat, va exemplificar la necessitant recordant que el proper any Espanya necessitarà refinançar gairebé 160.000 milions de deute (...) i només de fluxos d’interessos pagarà un terç més del que pagant aquest 2012 i només aquest increment és més que tota la política d’atur, de subsidis a l’atur, d’un any d’aquest país.

Una vegada assumida la necessitat d’aquest rescat ambdós conferenciants analitzaren les conseqüències previsibles d’aquest rescat. D’aquesta manera, Carles Manera va assenyalar, tot exemplificant-ho amb els casos d’Irlanda, Portugal i Grècia, que el rescat no rescata en el sentit que en els països rescatats: s’han reduït les prestacions socials, ha augmentat el deute públic i s’ha disparat la seva taxa d’atur. Tampoc cal oblidar, tal com ho va fer Fernández que, si l’estructura institucional de la zona euro no varia, demanar un rescat suposa cedir autonomia, redoblar els compromisos arbitrals de dèficit públic i fer-ho en un calendari concret de tal que al final l’únic que faci és redoblar el cercle viciós en què viu l’economia espanyola.

Però a més de les conseqüències previsiblement negatives també es va assenyalar l’important benefici que suposa el rescat com és l’accés al mercat internacional de crèdit. I anant més enllà i observant el rescat des d’una òptica optimista, tal com va predir Fernández, el rescat d’Espanya i la conseqüent recessió en que se sumiria Espanya pot suposar el punt d’inflexió necessari perquè Europa és vegi inexorablement empès a una reforma profunda i estructural única via per sortir de la crisi. 

  

Una crisi que Fernández va qualificar com una crisi del consens que ha regit la política econòmica en les darreres tres dècades que és molt més que el neoliberalisme i com una crisi profundament europea encara que estellés als EUA. L’efecte específic a Europa troba les raons en les deficiències estructurals de la UE, marcada per la lentitud en el procés d’integració, que portaren a l’acumulació en els 15 anys previs a la crisi d’un conjunto de grans desequilibris interns. Per Fernández aquests desequilibris es deriven d’una política única que en les zones de perifèria alimentava taxes de creixement majors de las estructurals sense: la corresponent política fiscal a aquella posició cíclica, una política de restricció per part dels bancs nacionals  ni una agenda d’integració dels mercats nacionals en un mercat europeu potent.

Derivat d’aquestes mancances en el disseny de la UE las polítiques monetària, tant del BCE como del Banc Federal, van ser més expansives del que hagués estat oportú des de 2003. Si aquest política monetària era més expansiva del raonable s’hauria d’haver vist en el nivell de preus, en la inflació. Però, per una banda, l’any 2001 China entra a la OMC el que significa que la possibilitat d’importar productes xinesos a preus molt baixos va ocultar durant un temps la inflació i que una altra, el procés de liberalització dels anys 90 que popularitzà els mercats de capitals va fer que gran part d’aquesta liquides generada pels Bancs Centrals se’n anés als mercats de capitals. Per tant,  el termòmetre que utilitzen els economistes per observar que una economia s’està escalfant, la inflació, no estava fent senyals. A Europa el fet de tenir mercats nacionals distints va fer que aquelles economies amb taxes de creixement més reduïdes estassin finançant amb el seu estalvi la inversió de les economies més dinàmiques animades per aquesta política monetària.

Les receptes per afrontar la crisi van ser: 

1-      Posada en marxa d’un banc dolent per nuclear els invendibles de les entitats bancàries i un altre banc dolent per rescatar a las persones que tenen seriosos problemes per  tornar les seves hipoteques o per fer front als pagaments pendents, una tema que es comença a tractar en alguns cercles econòmics.

2-      Falta tributació financera en Europa. El BCE s’ha  de convertir en el prestamista d’última instància, un banc que sostingui el sistema quan està malament.

3-      Como que el BCE té controlada la inflació, se n’ha de despreocupar un poc i preocupar-se del creixement, que els estatuts del BCE no ho permeten doncs salti’ls.

4-      El BCE s’ha de posar a disposició dels països que necessitin un pla de suport i intervenir en els mercats secundaris per comprar actius imprimint diners, augmentant l’oferta monetària.

5-      Amb l’austeritat, que paralitza el creixement, no n’hi ha prou necessitem altre tipus de polítiques econòmiques. No hi ha ni un sol cas en la història en que s’hagi sortit d’una crisi amb polítiques d’austeritat.

6-      Tampoc s’ha d’apostar per una política fiscal restrictiva per evitar augmentar l’endeutament ja que deprimeix encara més l’activitat, cosa que deprimeix encara més els ingressos públics i per tant la probabilitat de retornar el deute es cada vegada menor. A més ambdues mesures porten els descontent socials que pot suposar una ruptura amb el model. S’ha sortit amb polítiques d’estímul a la demanda, a la activitat econòmica.

7-      Cal generar confiança en la UE i la zona Euro en els agents socials i una manera de fer-ho és recapitalitzant la banca.  

8-      És necessari que Alemanya sigui un país realment líder de la UE, cosa que no és ja que no hi actua.  

9-      No existeix sortida nacional a la crisi. Per tant, només canviant l’estructura europea, si fent aquest canvi transversal es pot aconseguir.    

Que se j…una filosofia política

Encara retruny a les nostres orelles l’eco de l’exabrupte de la diputada Andrea Fabra al Congrés quan es debatia la reducció d’ajudes als aturats. Reflecteix una filosofia política de fons que s’està instal·lant a la dreta espanyola, segons la qual els aturats podrien aconseguir feina si ho cerquessin de bon de veres. Els qui cobren la prestació d’atur durant mesos serien, segons ells, uns aprofitats que volen cobrar sense fer feina. Anant un poc més enllà, els pobres serien simplement desvagats, o bé gent poc espavilada, incapaç d’aprofitar les oportunitats que brinda la nostra societat per a millorar. L’Estat del Benestar es veuria així com una espècie de ‘mamandurria’ (una ganga) pels inútils que no poden atendre privadament les seves necessitats més bàsiques. La confirmació del calat d’aquesta anàlisi la trobem en les paraules d’una altra diputada, Pilar Sol, afirmant que els perceptors de la Renda Bàsica per la Ciutadania ho empraven per a comprar-se teles de plasma.

Aquesta mentalitat representa una ruptura amb el pensament tradicional de la dreta espanyola, segons el qual la separació econòmica entre les distintes classes socials forma part de l’ordre natural de les coses, quan no de la voluntat divina. No tindria cap correlació per tant amb els mèrits dels més benestants ni els demèrits dels desfavorits. I en conseqüència tampoc tindria cap sentit lluitar per trastocar aquest ordre. El punt de vista religiós (catòlic) va en el mateix sentit: el premi als nostres actes el rebem en l’altra vida, sense que sigui per tant molt rellevant el nostre lloc a l’escala social. El pobre queda així eximit de qualsevol culpabilitat: és natural que accepti la seva condició i no se li exigeix fer res per canviar-la. Al contrari, els pobres serien una bona oportunitat per la redempció dels pecats dels més afavorits mitjançant l’exercici de la ‘caritat cristiana’, com a alternativa moral al Estat del Benestar. El dret social a la prestació, exigible, substituït per la liberalitat dels particulars, que mereixeria gratitud.

Aquesta mentalitat fatalista de la dreta tradicional es contraposa així amb la nova filosofia, importada directament dels Estats Units, amb altres arrels religioses i sociològiques. El pensament protestant, en contraposició al catòlic, veu l’èxit individual com una manifestació de la bondat de la fe i les obres de la persona. En el cas dels EEUU, recordem que en els seus orígens varen ser una terra de oportunitats, poblada per la immigració dels marginats d’Europa. El somni americà és justament el de una persona que parteix de la pobresa i arriba pels seus propis mitjans a forjar una fortuna. Qualsevol pot ser president, qualsevol pot ser el que vulgui si s’ho proposa. Recordem Walt Disney, fill d’un granger arruïnat, que va començar ajudant son pare a vendre diaris per subsistir: un ‘selfmade man’ (home fet a sí mateix) que il·lustra  aquesta filosofia basada en la mobilitat social a l’abast dels més aptes, independentment del seu origen.

El fervor que està suscitant el ‘model Disney’ en la nova/vella dreta espanyola no està lliure de greus contradiccions, que es posen especialment de relleu en treure a debat el tema impositiu:

·         Si parlem d’impost sobre el patrimoni, o sobre les grans fortunes, més enllà del discurs tradicional que el veu com una confiscació (discurs aplicable a qualsevol impost, i per tant irrellevant), el nou argument seria que els rics, com que serien els més preparats, sabrien invertir -millor que l’Estat- els doblers per a crear ocupació i impulsar la economia. Argument que ha quedat desmentit per les dades econòmiques posades de manifest durant la campanya americana. Reduir els imposts al 1% de ciutadans més rics no ha produït aquest efecte...simplement encara son més rics.

·         Si parlem d’impost de successions, la contradicció és flagrant. Segons el ‘model Disney’, convindria una taxa important (50% o mes) per a ‘posar el comptador a zero’ i que els nostres fills podessin llaurar-se ells mateixos el camí. Però aquí segur que Andrea Fabra, hereva de la llarga saga dels Fabra, que ho deu tot als seus orígens, posaria el crit el cel. I amb ella la majoria dels ciutadans d’aquest país, que veiem normal treballar pels fills i ajudar-los a que visquin millor que nosaltres

Alerta amb aquests jugadors d’avantatge, taürs de la política, que culpabilitzen els més desfavorits de la seva dissort, mentre ells gaudeixen de les gangues (mamandúrries, que ve de mamar) que els ha donat el seu origen social, sense que en la majoria dels casos hi hagin tingut res que veure els seus propis mèrits.

Carles Bona