Ara que és temps de decrets, com el del TIL, lleis, com la de Símbols o la
de funció pública, reglaments, dictàmens, sentències, com la darrera del TSJC
sobre el sistema d’immersió, etc., que es distingeixen per compartir un mateix
esperit unificador, assimilador, intolerant i destructor propi del nacionalisme
espanyol, o com els que el professen en volen dir patriotisme, és bon moment per fer memòria.
És moment de rellegir els qui ens van precedir i de qui ens sentim hereus,
en tant que portadors dels mateixos sentiments, lluita, desconhort, ràbia.
Perquè les seves paraules són les nostres i de la mateixa manera que compartim
les seves frustracions i angoixes en temps d’amargor, que s’agermanen per un
mateix fil conductor, també ens fem nostres les seves esperances i il·lusions.
D’aquesta manera, el 7 d’abril de 1906 Gabriel Alomar publicà un article a Poble Català titulat Del nostre monòleg[1]
on les seves paraules ressonen com el nostre propi crit adreçades a un poble
dolgut, malmès en mans d’homes que el desconeixen i el pretenen sotmetre fins
fer-lo invisible pels seus propis membres. Així Alomar assenyalava que una època ha finit per al Catalanisme
però també sabia que una altra època ha
començat per a ell ja que encara que el
dia de l’hostilitat no hagués produït altra cosa que aqueixa meravellosa unió
de tots per a la conquesta de l’ideal comú, avui el primer, el més vital i
urgent dels nostres ideals, tots deuríem senyalar com a dia de glòria. ¡Çà ira!
Perquè així com defensava Alomar no hi ha res com la coacció per a fer
germinar la protesta. Beneïda sia avui la coacció que treballa per nosaltres. I en el racó familiar de cada un de
nosaltres pronunciem ara en soliloqui les paraules que cridarem als quatre
vents el dia de la llibertat. Consignem en els nostres dietaris la Nostra glosa
sobre la història que passa, i el comentari nostre serà demà la crònica de la
llibertat.
Per això avui hauríem de manifestar-nos en cada un dels aspectes de la
nostra vida amb la intenció de donar testimoni dels dies de supervivència que
ens ha tocat viure. Un testimoni que només esdevindrà valuós si viuen els que
puguin gaudir d’un temps en què el nostre poble serenament es relacioni interna
i externament segur de ser respectat i valorat pel què és, com qualsevol altre.
Perquè si avui el sobreviure d’aquest poble el deixem per demà les
paraules, que en aquest temps ens uneixen en el silenci sentenciat, per ningú
seran reclamades ni recordades i res podrem demanar als qui ens han voluntària
o involuntàriament oblidat perquè haurem triat morir col·lectivament per viure
individualment.
Marina Garcias Salvà
[1] Aquest article respon a les circumstàncies
polítiques en què va ser escrit quan el Govern espanyol de Segismundo Moret suspengué
les garanties constitucionals a Barcelona i va impulsar la Llei de
Jurisdiccions com a reacció davant els Fets del ¡Cu-Cut! – en què uns 300
oficials de la guarnició de Barcelona destrossaren i calaren foc a la redacció
del setmanari ¡Cu-cut! i a la redacció del diari La Veu de Catalunya sota el
pretext de la publicació d’un acudit de Joan Garcia Junceda en què ridiculitzava
les derrotes dels militars espanyols.-. Un fets que provocaren a Espanya un
moviment d'adhesió als assaltants i en un primer moment el càstig dels
assaltants per part del govern de Montero Ríos, fet que provocà la seva
caiguda.
La Llei de Jurisdiccions permetia que els militars poguessin jutjar tot
allò que consideressin que atemptava contra la unitat de l'Estat espanyol o
contra ells mateixos. Moltes persones varen interpretar la llei com un atac a
Catalunya.
Una llei que va provocar la unificació de tots els partits catalans al
voltant de la coalició Solidaritat catalana, als quals posteriorment s'uniria
tota l'oposició que va acabar abandonant el Congrés el 13 de març de 1906, en
protesta pel descrèdit que suposava la subordinació del govern progressista. Amb
tot, la llei es va aprovar el 22 de març i, a continuació, es varen tancar les
Corts.
