Tant Carles Manera
com Jonás Fernández en les seves respectives intervencions van deixar clar que
el rescat no només necessari sinó també ineludible i imprescindible. Els motius en termes generals en l’evolució
dels mercats de crèdit, la prima de risc i els bons a 10 anys que dificulta
l’accés al crèdit internacional per part de l’estat espanyol a preus
competitius. Fernández, subratllant la inevitabilitat d’aquest rescat, va
exemplificar la necessitant recordant que el
proper any Espanya necessitarà refinançar gairebé 160.000 milions de deute
(...) i només de fluxos d’interessos pagarà un terç més del que pagant aquest
2012 i només aquest increment és més que tota la política d’atur, de subsidis a
l’atur, d’un any d’aquest país.
Una vegada assumida
la necessitat d’aquest rescat ambdós conferenciants analitzaren les
conseqüències previsibles d’aquest rescat. D’aquesta manera, Carles Manera va
assenyalar, tot exemplificant-ho amb els casos d’Irlanda, Portugal i Grècia,
que el rescat no rescata en el sentit que en els països rescatats: s’han reduït
les prestacions socials, ha augmentat el deute públic i s’ha disparat la seva
taxa d’atur. Tampoc cal oblidar, tal com ho va fer Fernández que, si l’estructura
institucional de la zona euro no varia, demanar un rescat suposa cedir
autonomia, redoblar els compromisos arbitrals de dèficit públic i fer-ho en un
calendari concret de tal que al final l’únic que faci és redoblar el cercle
viciós en què viu l’economia espanyola.
Però a més de les
conseqüències previsiblement negatives també es va assenyalar l’important
benefici que suposa el rescat com és l’accés al mercat internacional de crèdit.
I anant més enllà i observant el rescat des d’una òptica optimista, tal com va
predir Fernández, el rescat d’Espanya i la conseqüent recessió en que se sumiria
Espanya pot suposar el punt d’inflexió necessari perquè Europa és vegi
inexorablement empès a una reforma profunda i estructural única via per sortir
de la crisi.
Una crisi que
Fernández va qualificar com una crisi del consens que ha regit la política
econòmica en les darreres tres dècades que és molt més que el neoliberalisme i
com una crisi profundament europea encara que estellés als EUA. L’efecte
específic a Europa troba les raons en les deficiències estructurals de la UE,
marcada per la lentitud en el procés d’integració, que portaren a l’acumulació
en els 15 anys previs a la crisi d’un conjunto de grans desequilibris interns.
Per Fernández aquests desequilibris es deriven d’una política única que en les
zones de perifèria alimentava taxes de creixement majors de las estructurals
sense: la corresponent política fiscal a aquella posició cíclica, una política
de restricció per part dels bancs nacionals
ni una agenda d’integració dels mercats nacionals en un mercat europeu
potent.
Derivat d’aquestes
mancances en el disseny de la UE las polítiques monetària, tant del BCE como
del Banc Federal, van ser més expansives del que hagués estat oportú des de
2003. Si aquest política monetària era més expansiva del raonable s’hauria
d’haver vist en el nivell de preus, en la inflació. Però, per una banda, l’any
2001 China entra a la OMC el que significa que la possibilitat d’importar productes
xinesos a preus molt baixos va ocultar durant un temps la inflació i que una
altra, el procés de liberalització dels anys 90 que popularitzà els mercats de
capitals va fer que gran part d’aquesta liquides generada pels Bancs Centrals se’n
anés als mercats de capitals. Per tant,
el termòmetre que utilitzen els economistes per observar que una
economia s’està escalfant, la inflació, no estava fent senyals. A Europa el fet
de tenir mercats nacionals distints va fer que aquelles economies amb taxes de
creixement més reduïdes estassin finançant amb el seu estalvi la inversió de les
economies més dinàmiques animades per aquesta política monetària.
Les receptes per
afrontar la crisi van ser:
1- Posada en marxa d’un banc dolent per nuclear els invendibles de les
entitats bancàries i un altre banc dolent per rescatar a las persones que tenen
seriosos problemes per tornar les seves
hipoteques o per fer front als pagaments pendents, una tema que es comença a
tractar en alguns cercles econòmics.
2- Falta tributació financera en Europa. El BCE s’ha de convertir en el prestamista d’última
instància, un banc que sostingui el sistema quan està malament.
3- Como que el BCE té controlada la inflació, se n’ha de despreocupar un
poc i preocupar-se del creixement, que els estatuts del BCE no ho permeten doncs
salti’ls.
4- El BCE s’ha de posar a disposició dels països que necessitin un pla de
suport i intervenir en els mercats secundaris per comprar actius imprimint
diners, augmentant l’oferta monetària.
5- Amb l’austeritat, que paralitza el creixement, no n’hi ha prou
necessitem altre tipus de polítiques econòmiques. No hi ha ni un sol cas en la
història en que s’hagi sortit d’una crisi amb polítiques d’austeritat.
6- Tampoc s’ha d’apostar per una política fiscal restrictiva per evitar augmentar
l’endeutament ja que deprimeix encara més l’activitat, cosa que deprimeix
encara més els ingressos públics i per tant la probabilitat de retornar el
deute es cada vegada menor. A més ambdues mesures porten els descontent socials
que pot suposar una ruptura amb el model. S’ha sortit amb polítiques d’estímul
a la demanda, a la activitat econòmica.
7- Cal generar confiança en la UE i la zona Euro en els agents socials i
una manera de fer-ho és recapitalitzant la banca.
8- És necessari que Alemanya sigui un país realment líder de la UE, cosa
que no és ja que no hi actua.
9- No existeix sortida nacional a la crisi. Per tant, només canviant l’estructura
europea, si fent aquest canvi transversal es pot aconseguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada