Per a una refundació d’Europa

A continuació vos oferim la traducció de l'article titulat "Pour une refondaion de l'Europe" que hem cregut que pot ser del vostre interés.

La crisi financera neix als Estats Units fruit dels excessos de l’ultraliberalisme i va aflorar davant el món l’evident fragilitat de la construcció europea.

Europa es mostra vulnerable per dues raons específiques:

La seva construcció no ha estat completada, no disposa encara de la cohesió i de tots els instruments necessaris per respondre ràpidament i amb tota l’eficàcia necessària davant els impactes violents de la crisi actual. Per exemple, que en el moment de la creació de l’Euro, la unió monetària no vagi pas acompanyada de la governança econòmica., indispensable per a la gestió de tota moneda.

Per altra banda, la majoria dels Caps d’Estat i de Govern no han tingut mai el coratge d’explicar als seus pobles que les trenta glorioses que havien finalitzat i que la mundialització representava un formidable dèficit en termes de competitivitat. Els prefereixen camuflar aquesta dura realitat amb endeutaments excessius que constitueixen avui dia uns seriosos entrebancs per rellançar el creixement. 

Cert, aquesta crisi ha constituït per una banda un formidable accelerador de la integració europea. La UE s’ha dotat de la regulació, de la supervisió pressupostària o bancària, que no seria imaginable d’aconseguir tan ràpidament en un període de creixement.   

Europa es troba en una situació crítica; sobre el pla econòmic, el deure de fer front a la més gran que ha tingut lloc des de la Segona Guerra Mundial. Sobre el pla polític, on es constata una desafecció entre l’opinió pública i l’ascens dels populismes, els nacionalismes i els separatismes.

La gent reconeix haver establert la Pau durable en el seu continent, aprecia que hagi estat capaç d’assumir la reunificació després de la implosió de la URSS, però afronta un tercer repte, el de la mundialització. Cerquen un cap de turc i són temptats a replegar-se en les seves nacions, fins i tot en les seves identitats regionals, per afrontar la mundialització, Europa mai ha estat ni tan sols necessària. Si nosaltres encara volem trobar-nos entre els actors de l’escena internacional i preservar el nostre model democràtic i social, Europa no és pas el problema, és la solució.

Nosaltres, per tant, ens trobem en un moment crucial pel nostre destí que es pot dirigir vers l’enfosquiment i la decadència – d’aquí 50 anys, a un ritme com l’actual, cap Estat d’Europa figurarà entre les primeres deu potències del món- per contra, a canvi d’un renaixement i una gran transformació, ens podem unir per defensar en el món els nostres interessos i el nostre model de societat.  

 

Però, per arribar-hi, s’ha de refundar Europa i arrossegar els pobles vers un PROJECTE renovat .Tot plegat, suposa noves transferències de sobirania i més democràcia.

El món governamentatiu es troba a punt d’esbucar-se; el mètode intergovernamental no és pot adaptar a la nova etapa de la construcció europea i als reptes que troba.

Europa necessita d’homes i dones d’Estat més inspirats pel futur a llarg termini del seu continent que per les properes eleccions que els lliguen a la tràgica carrera dels sondejos, al màrqueting, a la tàctica electoral i a la comunicació . Des d’aquest punt de vista, el mandat presidencial únic, no renovable immediatament constituiria un progrés. En la situació actual, els caps d’Estat haurien de mostrar de nou, més que el camí per seguir les seves opinions públiques, la voluntat dels estats d’una consciència col·lectiva. 

D’aquesta manera els caps d’Estat, havent pres gust a l’exercici del poder executiu en creixement, haurien de cessar de complaure's en la dramatúrgia dels Consells Europeus i acceptar que Europa es doti d’una veu, d’una cara i d’un patró, democràticament designat, que encarni a l’interior i a l’exterior, l’ambició dels pobles d’Europa i que estigui dotat dels poders necessaris per conduir Europa, tot respectant el principi de subsidiarietat,  i un Parlament Europeu que hagi augmentat també de les seves prerrogatives i responsabilitats.

Però és clar que aquesta ambició no podrà ser compartida per totes les nacions europees; la història, la cultura política de certs països com per exemple el Regne Unit, no els permet pas abraçar aquesta perspectiva. No cal fer-ne un drama, n’hi hauria prou en construir una nova arquitectura d’Europa i revisar la naturalesa de les relacions entre els que volen avançar cap a una Europa-potència amb un poder íntegre, descentralitzat en efecte, però que apunta cap a la federació i els que es troben més a còmodes en una Europa-espai que refusen tota idea d’integració i s'alegren del mercat únic, d’un mode de relacions intergovernamental, i fins i tot d’una diplomàcia clàssica, restant una mica dependents dels Estats Units.

Així s’esbossarà l’EUROPA DELS CERCLES CONCÈNTRICS.

El primer podria ser aquell de la parella franco-alemanya que és i ha de restar com a motor de la construcció Europea des del moment en que França sigui capaç de quedar com una potència econòmica a l'altura de l’Alemanya. Després de 50 anys de relacions organitzades pel Tractat de l’Elysée, que ha contribuït àmpliament a apropar aquests dos pobles, la crisi actual demostra que és necessari un aprofundiment. És indispensable realitzar algunes reflexions i intercanvis sobre el futur a llarg terme d’Europa, sobre les concepcions econòmiques i socials respectives. Aquestes haurien d'haver conclòs amb un nou Tractat que inaugurés una nova fase del « viure junts Franco-Alemany ».

El segon cercle inclourà evidentment el primer, estaria constituït de totes les nacions que tenen una ambició federal.

El tercer cercle, conduït pel Regne Unit, reunirà els que refusant tota idea d’integració pensen poder sortir-se’n sols podran mantenir relacions regulars, lliures, de confiança mútua, organitzades i institucionalitzades si ho desitgen, amb els que constitueixen el primer i el segon cercle, però no podran frenar aquests últims cap a la via d’una Europa integrada.

Aquest nou Projecte Europeu ha de construir-se per etapes, reforçades per un Tractat cada cinc anys o sis anys.

Per tots els socis del segon cercle, després d'haver llançat una autèntica « crida d’ofertes federal », les primeres mesures de naturalesa política i econòmica podrien ser les següents :

Convindria prioritàriament reformar el sistema dels recursos del pressupost Europeu. En el seu l’origen, el pressupost d’Europa era alimentat directament pels impostos i per les deduccions que no emanaven dels Estats. Amb la seva progressiva desaparició, aquests recursos propis han estat reemplaçades per contribucions nacionals que representen avui dia el 86 % del pressupost. Aquesta renacionalització ha fet d’Europa un club de cotitzants que passen el temps volent disminuir les seves contribucions, no raonant segons la teoria del « just retorn » i discutir sobre el muntant de les rebaixes .

Cal trencar amb aquest sistema i fer-se amb nous recursos propis alimentin el pressupost Europeu en almenys un 60 % d’aquí 2020.

Cal en el mateix temps augmentar aquest pressupost que no representa l’1% del PIB Europeu. Una situació com aquesta porta el descens de la credibilitat d’Europa i no permet practicar una política de reactivació a traves de diferents sectors tals com la investigació, les infraestructures de transports, la transició energètica, etc… Això seria sostenible en tant que Europa no està endeutada contràriament a la majoria dels Estats que la componen.

Aquesta és també la raó per la qual, Europa ha d'estar autoritzada a manllevar a condició que se li apliqui a ella mateixa les disciplines que s’imposen als Estats, en particular els criteris de Maastricht.

En aquest sentit, des del moment que cada Estat hagi provat que és capaç de controlar el seu deute i practicar en tots els punts una política responsable, anant cap a una convergència més gran de les competitivitats respectives, és possible considerar la creació « d’Euros Bonds » perquè Europa no podria trobar més que avantatges en mutualitzar els seus préstecs així com una part dels deutes existents.

Finalment, el paper del Tribunal dels Comptes Europea s’ha d’ampliar. Ha de poder analitzar, portar judicis, fer recomanacions i preconitzar sancions sobre les polítiques pressupostàries i econòmiques de cada Estat de la Unió en relació estreta amb els cursos dels comptes nacionals d’una part i amb la Comissió Europea d’altra part.

Convé igualment designar en el si de la Comissió un « Alt Comissari d’Economia » encarregat d’orquestrar la convergència de les competitivitats nacionals i de conduir progressivament una política econòmica integrada.

En relació al terreny  polític, per  fer franquejar a Europa una etapa significativa serien necessàries algunes mesures, com l’elecció del Parlament Europeu per sufragi universal.

Convé suprimir la regla de la unanimitat. Després de cinquanta anys de vida « comunitària» és legítim prohibir a un Estat bloquejar l’avanç de tots els altres.

És igualment necessari accelerar i simplificar la ratificació dels Tractats. Quan el Sr. OBAMA desitja inscriure un nou text en el dret positiu dels Estats Units, ho fa redactar als seus serveis i a continuació enfronta la tasca de convèncer dues cambres. A Europa, cal  en primer lloc, negociar el text a 27, és a dir, reduir-lo al seu mínim comú denominador, després de diversos mesos de negociacions, i a continuació fer-lo ratificar per les 40 assemblees amb les què compten els 27 Estats de la Unió Europea !

No podria ser que just fos necessària una ratificació, fent designar per aquesta circumstància, per cada assemblea dels països de la Unió i pel Parlament Europeu, els representants escollits en el seu si que serien per aquesta sola circumstància, erigits en «SENAT» i que haurien d’encarregar-se de la ratificació col·lectiva?

El reforçament de la democràcia Europea passa igualment per l’elecció directa del President de la Comissió per part dels Parlamentaris Europeus. El poder què deté la Comissió és d’essència política, la seva vocació no és esdevenir secretariat general del Consell, convé legitimar la seva existència per una designació democràtica.

Finalment, el President del Consell, de la mateixa manera, ha  de ser designat de manera democràtica. Ens proposem que en un primer temps, sigui elegit per tots els parlamentaris d’Europa, diputats i senadors, i pels parlamentaris Europeus, és a dir, per més de 10.000 elegits pel poble. Aquest president no podria compatibilitzar la seva funció amb alguna responsabilitat en el si d’un Estat ; el seu mode d’elecció, la missió que li seria confiada i els poders que li serien conferits, farien d’ell, no pas un honest secretari general a qui es confien les negociacions més difícils, sinó un autèntic home d’Estat encarregat del destí de la Unió i visible en la societat internacional.

 

Així Europa podria esdevenir un PROJECTE de CIVILITZACIÓ, servit per una POTÈNCIA, organitzada sobre el mode del FEDERALISME DECENTRALITSAT i constituint d’una COMUNITAT DE NACIONS.

Una vegada més, Europa es troba en una cruïlla de camins. 

Davant a la mundialització, davant als països emergents, a una passa d'esdevenir desbordats, la tria és clara: es tracta de saber si tenim encara la intenció de ser un dels principals actors de l'escena internacional i de participar en l’elaboració del destí del planeta o si, farts, cansats i impotents, ens repleguem sobre cadascuna de les nostres nacions o de les nostres regions, deixant lliure el curs de la demagògia populista i abandonant progressivament el que ens queda d’un gloriós passat, prenent el risc de despertar els horrorosos dimonis que ens han ja conduït a dues guerres mundials.

Pierre BERNARD-REYMOND
Senador de la República Francesa
Ex Secretari d’Estat d‘Afers Europeus
Ex Parlamentari Europeu
Membre de la Comissió d’Afers Europeus

L’estat federal, un nou model de convivència.

Perquè sorgeix, novament i amb força, el debat sobre el model d’estat a Espanya? És la crisi econòmica la que ha conduit a una crisi política de l’estat? O és que, certament en el marc de la crisi actual, s’ha fet evident que el model autonòmic espanyol ja ha donat de si tot el que podia donar?

 

Sigui quin sigui el motiu, o la conjunció de motius, el cert és que no es pot defugir el debat sobre el model territorial espanyol, el debat s’ha obert, en part pel procés sobiranista en marxa a Catalunya, però també per diferents veus, d’organitzacions, de partits polítics o de personalitats, que creuen necessari repensar el model i fugir de l’immobilisme.

 

La resposta dels socialistes és clara: el model autonòmic només pot fer una cosa, avançar cap a un veritable estat federal.  

 

La conclusió no és nova de vegades s’ha considerat que Espanya és ja un estat federal, però no hi ha unanimitat. El que està clar és que el model dibuixat a la Constitució de 1978 no és un model tancat, i per tant tampoc nítidament federal, és fruit d’un procés de descentralització, i actualment és possible que sigui dels més descentralitzats del món, a partir d’un règim, el franquista, que responia a una idea extremadament uniformitzadora i centralista de l’estat.

 

És per això que 35 anys després hi ha aspectes que van quedar oberts a la voluntat del legislador necessiten ser tancats, a tall d’exemple, cal resoldre la confusió competencial delimitant clarament els àmbits que corresponen a les comunitats territorials i al poder central; resoldre el sistema de finançament d’una forma que no deixi la darrera paraula en mans de l’administració central, sinó que garanteixi una veritable autonomia financera, implantant el principi d’ordinalitat (que cap territori perdi riquesa quan aporta solidaritat); cal fer la reforma del Senat per tenir una autèntica Cambra que representi la veu dels territoris, i faci de contrapès a les decisions preses des del Govern i el legislatiu centrals; i sobretot és necessari un clar reconeixement de la realitat plural d’Espanya, un pluralisme en l’àmbit lingüístic i cultural, però també des del punt de vista del sentiment nacional dels territoris, un reconeixement que el 1978 per motius històrics que resulten obvis, no es van poder redactar al text constitucional tan clarament com actualment seria desitjable.

 

De fet, l’evolució de l’actual model autonòmic cap a un model federal significa un canvi de mentalitat profund en el conjunt de l’estat espanyol, que s’està produint des de fa més de 30 anys, i que significa entendre la unitat des de la diversitat, no entendre‐la com uniformitat. Significa entendre l’estat federal tal com Gabriel Alomar argumentava en una data tan llunyana com 1901, però que no ha perdut la vigència, des del meu punt de vista, deia Alomar que federació és “unió d’elements distints i no separació de parts que formen un tot elemental, com és la nació”, i ho deia perquè per Alomar no es podia concebre el federalisme simplement com un procés de descentralització, s’havia de cercar la “juxtaposició i convivència de diverses nacions” aquest és el vertader sentit del federalisme i d’una concepció plural d’Espanya, és també el punt d’arribada del procés de reivindicació de les denominades “nacionalitats i regions” que reconeix la Constitució espanyola de 1978.

Sense aquest reconeixement, sense la participació d’aquests subjectes polítics (comunitats amb sentiment de poble des de fa segles, i altres noves comunitats que han adquirit personalitat pròpia) no es pot pretendre la reforma de l’estat per avançar cap a l’estat federal. Per això és necessària la reforma constitucional implicant la participació del poble, perquè la Constitució, en tant que regula l’estructura territorial de l’estat, es sembli més als pobles que formen l’Espanya plural i diversa, l’Espanya real. La idea de federació ha de partir dels territoris, arribant a un acord de convivència, perquè, com també deia Alomar en l’article a que ens referim: no hi pot haver federació dictada des del centre. No funcionarà un model que es vulgui implantar sense comptar amb el punt de vista dels territoris, especialment aquells amb majors trets diferencials. Aquest acord s’ha de fer amb diàleg, amb debat públic sobre el model de convivència que volem i impulsant una reforma de la Constitució que asseguri un marc estable, de convivència i de progrés.

Cosme Bonet

Conclusions de la Conferència de Vilasanjuan

Dilluns vàrem gaudir d'una conferència al Club Diari de Mallorca molt interessant de Rafael Vilasanjuan on el nostre conferenciant va posar en dubte les polítiques de copagament i retallades en salut assenyalant que són un perill per la salut públic, poden afectar a llarg termini a l'esperança de via, com ja s'està notant a Grècia i no redueixen la despesa ans al contrari. A la vegada que va posar de relleu que desenvolupament i accés a la salut no hi ha creixement econòmic.

UN PAÍS MÉS SÀ ÉS UN PAÍS MÉS RIC

Aquesta és la conclusió que s'abstreu de l'informe Health, Economic Growth, and Poverty Reduction de la Organització Mundial de la Salut. En conclusió el text s'expressa de la sgüent manera:

La salut és un dels pilars fonamentals en el procés de desenvolupament. D'aquesta manera, és una del les seves conseqüencies: totes les societats riques inverteixen en salut, que és un dels principals béns que una societat pròspera vol comprar. Representa també una gran contribució al procés de desenvolupamte. La bona salut genera un nombre de conseqúències positives que van des del divident demogràfic fins a major força de treball productiva mentre es redueix també el risc de trampes de probresa.

Per exemple, les malaties mentals ocuparà el primer lloc com a causa més important d'incapacitat en totes les cultures i en tots els països. Aquestes malaties causen pèrdua de productivitat per part del malalt així com costos indirectes significatius per la família i per tota la societat. El cost estimat dels desordres mentals és de mil de milions de dòlars. Les dades dels països mostren un impacte proporcional de la malatia mental en la proctivitat.