Fer dialogar federalisme i sobirania

Pasqual Maragall i Ernest Lluch són dos referents fonamentals per l’esquerra catalana i ibèrica. Dues persones que van dedicar moltes hores i esforç a l’encaix de la realitat nacional catalana amb l’Espanya plurinacional. Dues figures senyeres, amb un atribut de visió innegable.

Van desenvolupar part important del seu llegat, en uns 80s i 90s prodigiosos per a Barcelona, especialment des de la cita olímpica, i en una Catalunya que es redreçava nacionalment. Ho feien des de les conviccions socialdemòcrates, en una democràcia encara jove i en un horitzó compartit d’esperança i progrés.

En una societat on els partits tenien la capacitat de representar de manera més intensa els interessos dels grups socials, i els acords interclassistes i entre partits eren més possibles que en el moment actual. Ens ho ha recordat en un assaig recentment la sociòloga Marina Subirats, en analitzar les enquestes metropolitanes d'ençà de 1987.

Com a intel·lectuals que també eren els dos, persones que elaboren una visió coherent de la societat del seu moment, trobem la distància de les seves capacitats amb la realitat de molts responsables actuals. Avui falta a la nostra direcció de país i política aquest component. La capacitat de reflexió dels que saben que el passat pot ser també futur. Dels que saben que no hi ha política sense honestedat.

Maragall admira la Corona d’Aragó i l’havia posat d’exemple de pacte entre territoris que compartien llengua: el C-6 de les ciutats de la regió, o l’Eurorregió serien desplegaments actuals que buscaven aquell esperit, com el reflectia el diàleg del socialisme i de l'esquerra catalana amb la valenciana, aragonesa i balear.

Lluch expert en la Catalunya vençuda del segle XVIII, era un gran coneixedor de l’austriacisme i del pensament econòmic com és sabut. La seva admiració pel sistema de pacte i de convivència dels Habsburg, de la unitat i el respecte a la diferència com a realitat simultània, venia probablement perquè hi veia un antecedent de futur.

Avui Catalunya es troba en una cruïlla social i nacional. Una cruïlla que no pot fer oblidar les dificultats de la llengua comuna i de la nostra comuna identitat a tot el domini. El dret a decidir és territori comú, per a tota l'esquerra i per a tots els pobles. Com ha dit recentment un dirigent polític el sentiment majoritari dels catalans és “la independència sense trencar amb Espanya”. Volem hisenda pròpia, control de les infraestructures, decidir el nostre futur nacional. Però a la vegada com a gent de l’esquerra, com a seguidors de la pàtria humana, expressió del company Obiols, sabem del caràcter ineluctable de la interdependència de nacions i persones, dels sistemes econòmics, socials, culturals. I estimem aquest concepte i la capacitat de llegir i ordenar la complexitat que posseeix.

Per això és necessari fer dialogar federalisme i sobirania. Perquè la llibertat de Catalunya i la igualtat del seu poble -no hi ha una Catalunya lliure si hi ha pobresa i atur- vagin de la mà. On diem Catalunya posem-hi qualsevol societat. L’ideal confederal, dels Habsburg, o de la Corona d’Aragó, en diàleg amb Castella, pot ser llavor de futur. En un marc de la comuna identitat europea. Del sentiment europeu que ens mena a la universalitat.

Les persones i els pobles volem decidir i ser lliures. Però més que mai necessitem sentiment d’unitat perquè els reptes per als catalans, per a Espanya, Europa i la Humanitat són enormes. Necessitem decidir i pactar. Federalisme i sobirania. La confederació, la bilateralitat, el tu a tu, bàsic en les persones, és una via de no trencament però de lllibertat. No podem no atrevir-nos. No podem no explorar-la.

Josep Xurigué

@josepxurigue

Politòleg. Doctorand UAB.