dimarts, 19 de novembre del 2013

Punts principals de l'anuari de l'educació 2013

Ahir es va presentar l'anuari de l'educació de les Illes Balears 2013 on es manifesta que l’inici del curs escolar 2013-14 ha estat el més conflictiu de la democràcia i de l’autonomia balear; les retallades educatives, el Decret TIL i la manca de diàleg han propiciat una vaga massiva. En aquest sentit, aconsella tornar a trobar el camí del consens, del pacte, de l’estabilitat i de la complicitat educativa, assenyelant que en educació, com en tot a la vida, s’ha de convèncer, no s’ha de vèncer.

Els cinc preceptes fonamentals a tenir en compte per dissenyar un projecte un projecte educatiu per les Illes:

1- L’educació no millora mitjançant decrets o lleis, sinó que fins i tot poden tenir efectes contraproduents. Les lleis i les normes, tot i que són importants, no són la causa única ni principal de l’èxit o del fracàs educatiu.

2- Els qui presenten propostes d’actuació educativa les haurien de fonamentar en les evidències comprovades, els resultats de la investigació, els èxits escolars assolits aplicant proyectes educatius.

3- Cal cercar la complicitat de les persones que duen a terme el treball educatiu. I les campanyes de desprestigi, que no tenen una base real, que es llancen sense proves i que solament cerquen la confrontació no són una bona manera d’aconseguir la complicitat.

4- L’educació, la política educativa, únicament serà eficaç si tira endavant des de la racionalitat, des del rigor. Les propostes educatives no es formulen amb el rigor que els problemes plantejats requereixen.

5- No podem prendre decisions unilaterals, si no volem posar les condicions perquè una altra majoria parlamentària torni a canviar les decisions educatives preses. L’educació necessita estabilitat i continuïtat per generar confiança, la qual cosa solament pot arribar amb el diàleg i les actituds positives d’escoltar i de parlar.

Aquí vos deix l'enllaç de l'anuari.

http://www.uib.cat/digitalAssets/254/254424_2-anuari2013.pdf

La llei Wert

De la magnífica xerrada de divendres dia 15 de Mario Badera en el context de l'escola de tardor dels socialistes de Mallorca volem compartir un resum on s'assenyalen els punts essencials de la seva intervenció.

A l'articulat de la LOMQE, més coneguda com a llei Wert, desapareix el concepte de l'educació com a servei públic convertint-la en un bé de consum, una mercaderia on els ciutadans respecte a l'educació perdem la condició de ciutadans per convertint-nos en clients.

A més es prioritzen els termes mercantilistes fent de l'objectiu fonamental la formació de treballadors que serveixin el sistema econòmic enlloc de persones que se'l puguin qüestionar. Es crea una escola exclusiva que deixi enrera als infants amb necessitats educatives especials i als estudiants que no superin la revàlida d'ESO encara que hagin superat totes les assignatures dels quatre cursos aparcant-los en un FP base que es podrà iniciar als 15 anys. Es vulneren drets fonamentals en una democràcia deixant el consell escolar com a simple òrgan consultiu i posant l'elecció de l'equip directiu en mans de la conselleria.

Aquest model no és nou és el que es va impulsar ens els anys 80 per Tatcher i Regan. En aquells casos com passarà a l'Estat espanyol es trencava amb la tradicional objectiu de l'educació com eina fonamental per establir la igualtat d'oportunitats i l'equitat en la nostra societat. Com a resultat, especialment amb l'establiment de rànquings d'escoles, les escoles en zones més problemàtiques van veure clarament reduït el seu pressupost mentre que els recursos es concentraven en unes quantes escoles d'elit.

Per tant la LOMQE suposa un trancament amb les bases, principis, valors i finalitats que havien regit la política educativa fins aquests moments. Una política educativa que ha suposat que l'Estat espanyol i Corea siguin els països que més han progressat en més poc temps. D'aquesta manera de pares analfabets s'ha passat a fills universitaris. I que també ha donat lloc a situar Espanya juntament amb Finlàndia com a sistema més equitatiu entre els països de l'OCDE.

dimarts, 12 de novembre del 2013

De la crisi i la salut. Algunes reflexions

Tot i els anys de crisi, sense por d’equivocar-nos podem afirmar que els indicadors de salut dels habitants de les Illes estan acceptablement bé. Però la distribució de les malalties no és per atzar. Si acostam la lupa a la població, i miram les dades per barriades veurem que n’hi ha que tenen indicadors propis de països desfavorits i d’altres, les riques, estan molt millor que la mitjana; comprovarem que la classe social alta té molt millor salut, menys discapacitat i més esperança de vida que els de classe baixa. És a dir, hi ha desigualats socials en salut o iniquitats en salut, que per injustes s’han de reduir. És entre els que tenen pitjor indicadors de salut on hi ha més marge de millora per euro invertit.

La salut de la població depèn dels seus determinants (educació, alimentació, habitatge, entorn laboral i escolar, sanejament, estil de vida, servies sanitaris...). És prou sabut que el que més equilibra els nivells de salut són les polítiques de redistribució de renda, mitjançant mesures com aprofundir amb impostos progressius, disminució de l’evasió fiscal i, especialment al nostre país, reduir l’atur. Aquestes mesures macroeconòmiques són la base del benestar social i són les més efectives, ja que permeten alliberar recursos per inversions econòmiques i socials entre les que destaquen especialment les inversions educatives, les ajudes a la discapacitat que hem perdut pel camí amb la crisi, l’atenció a la pobresa, que tan necessària s’ha fet en aquets anys de carestia. Òbviament també és central la despesa pública en salut.

Tot i el que comentava de les desigualtats i la importància d’afavorir els desfavorits, un principi essencial del sistema sanitari públic és que ha ser universal, sense perdre cap sector de la societat, on pobres i rics n’estiguin integrats. El servei sanitari públic universal llima les desigualtats i és un gran element d’equilibri social impedint que un problema de salut costós sigui atès tan a una persona sense recursos com a una benestant, evitant que suposi un daltabaix econòmic irrecuperable a la persona i família que el pateixen. És molt important aquest aspecte ja que si feim un sistema sols pels pobres, on les classes mitjanes i altes no poden gaudir directament del profit, el sistema sempre acaba empobrint-se. El reial decret 16/2012 de mesures urgents de sostenibilitat del sistema sanitari i sobretot la seva posterior correcció, han permès integrar al sistema sanitari públic a professionals lliberals i altres col•lectius benestants, que com a ciutadans tenen dret a estar coberts pel sistema sanitari públic. A l’altre extrem trobam que el govern no ha tengunt la sensibilitat necessària al deixar fora de cobertura a les persones sense papers. En primer lloc és despietat i en segon no és intel•ligent ja que té molts perjudicis i cap benefici. A les Illes s’ha deixat sense targeta sanitària a unes quinze mil persones, el que representa el 1,5% de la població. Es tracta d’un col•lectiu jove, normalment amb bona salut i per tant amb un baix cost d’atenció. Se’ls ha retirat l’accés a l’atenció primària, on l’assistència és més barata, on es pot fer prevenció i es poden controlar malalties transmissibles. Els condemnem a anar a urgències hospitalàries on els costos són més alts i no en saben res de la família o dels seus contactes. Els immigrants no regularitzats s’amaguen del sistema perquè es veuen amenaçats i sovint no poden costejar el tractament.

Gastam mil i pocs euros per habitant a l’any en el sistema sanitari públic. Som la primera CCAA en abandonament prematur dels estudis, tenim gairebé la meitat de persones de 18 a 25 anys estudiant a la universitat que la resta d’Estat i som la darrera en inversió pública i privada en investigació. Tot i així, a pesar de comptar amb menys serveis que altres llocs, a l’escassa inversió estatal a la nostra comunitat, hem estat i som els primers contribuents cap a altres territoris que tenen uns serveis més ben finançats que nosaltres. Altres amb més criteri que jo parlaran de balances fiscals, que tothom reconeix que és exageradament desfavorable o que som una de les regions europees que per càpita transfereixen més fons al seu Estat. El que és indiscutible es que hem passat de ser una comunitat capdavantera en renda per habitant a estar a la mitjana espanyola. Òbviament equilibrar les balances fiscals permetria més despesa social i no haver d’anar a la coa de la mateixa.

Benauradament, gràcies a l’activitat turística excepcional d’aquests anys, la crisi es capeja malament però millor que altres CCAA. Una altra cosa és com sortirem de la crisi, si millor o pitjor. Si ara tenim plètora de turistes, en bona part, és perquè som un destí segur. Segur perquè els indicadors de delinqüència són inferiors a altres indrets, o perquè no hem viscut revoltes socials com als països competidors, però si aquestes geografies arriben finalment a una estabilitat, sense conflicte, el nostre bon sistema sanitari ha de seguir sent un element de seguretat que els turistes, especialment els majors, perceben perfectament i els ajuda a decidir on és millor passar les vacances.

El sistema sanitari és una despesa però a la vegada és una inversió, que produeix un retorn productiu considerable i que convé apostar-hi per mantenir el benestar i la cohesió social. És un pilar del creixement econòmic i de la competitivitat dels països i regions. Fa una funció afegida, que a les Illes encara no hem sabut aprofitar abastament pel que fa al desenvolupament tecnològic i al coneixement. Si som la darrera CCAA en R+D, ho som en part perquè el sector salut ha estat més allunyat que a altres llocs del sector acadèmic i de recerca biomèdica. Hi ha una oportunitat immillorable per articular un pol biomèdic entre l’Hospital Universitari Son Espases, el ParcBit i la Universitat, impulsant un Institut d’Investigació Sanitària i els estudis de medicina de la UIB (necessaris per acreditar el mateix Institut),i en això també som una excepció dissortada ja que som juntament amb La Rioja (320.000 habitants) les úniques CCAA sense aquests estudis.

La despesa pública en salut, des de què rebérem les transferències sanitàries el 2002 ha crescut de manera important. Sols en vuit anys és va duplicar. És cert que en el període la població assegurada va créixer un terç. Amb tot la despesa sanitària per persona protegida, descomptat l’augment del cost de la vida, cresqué un trenta per cent. Les transferències de l’Estat per la salut van ser mal negociades i han estat sempre deficitàries. La CAIB ha hagut d’assumir gairebé una cinquena part de la despesa sanitària pública, aspecte més difícil de suportar amb la crisi i la radical caiguda d’ingressos de la CAIB. A més arrencarem amb un Servei de Salut amb moltes mancances. L’hem millorat entre tots, però a ningú li escapa que es pugui aspirar de nou a créixer com ho feiem la passada dècada (un 10% anual a les Illes o el 7,5% a Espanya). Tot i així encara ens trobem amb una despesa sanitària per càpita inferior a la mitjana de l’Estat. A més el nostre sistema sanitari públic, és molt menys costós que el que tenen països on domina la provisió privada de serveis, com és a Alemanya o França, i molt més justa i efectiva on dominen els sistemes liberals com és ara als USA.

Més d’un terç del pressupost de la CAIB és en salut, això vol dir que es necessita una governança molt professional, dialogant i convincent, que mantenint la qualitat sàpiga contenir la despesa. Però els anys d’aquestes govern, hem viscut èpoques convulses, períodes sense cap diàleg possible, canvis de consellers de Salut i de directors generals de Salut. Uns anys de crisi mai viscuda eren els favorables per cercar complicitat amb els professionals, d’atacar les bosses d’ineficiència del sistema, acordar desinvertir amb l’inútil per salvar les prestacions cost-efectives. Des del 2009 el creixement de la despesa s’ha frenat però el sistema no s’ha reformat per ser més competitiu. Per això les tendències inflacionistes poden tornar a sorgir just quan la crisi amaini. Si això passa, i si no millora finançament autonòmic, la capacitat d’inversió en altres fonts de major benestar pot veure’s greument compromesa. Ens podem permetre sortir de la crisi amb les butxaques buides però no foradades.

Tot i que des de la seva creació els nostre sistema sanitari ha existit el copagament (de medicaments per els actius, o de pròtesis), ara s’han estesos. En moments com aquest els copagaments, encara que siguin d’acord a la renda de la persona, en els sectors desafavorits poden suposar un dispendi insuportable ja que és freqüent que la padrina pensionista dugui a l’esquena l’economia de tota la família. Així no són rars els casos que no poden retirar tota la medicació prescrita de la farmàcia. Sovint els costos de facturació són superiors a la recaptació, mal negoci, que a més té el risc de perjudicar als més desfavorits, quan el sistema els ha de protegir.

Fa més de trenta anys que a les Illes l’atenció privada s’ha concertat per part finançador del servei sanitari públic. Concertar de manera ordenada, limitada, especialment si es fa amb empreses sense afany de lucre, no té perquè anar en contra dels interessos públics. Ans al contrari ja que pot ajudar a absorbir puntes de demora intolerable o comportar solucions àgils i eficients. Molt diferent és oferir a empreses privades l’atenció de territoris complerts o tot un nivell assistencial. Fer negoci amb la sanitat pública pot abocar a pràctiques que sols desitgin els beneficis en comptes de la perseguir la salut. El perill és més gran ja que estan aterrant empreses de capital risc en el nostre sector salut.

Tenim un bon Servei de Salut que hem de millorar i conservar en l’àmbit públic. És part important del nostre patrimoni col•lectiu.

Joan Llobera

dimecres, 6 de novembre del 2013

POR UNA REFORMA FEDERAL DE LA CONSTITUCIÓN Y EL DERECHO A DECIDIR

Un partido como el PSOE, con más de 100 años defendiendo la democracia como el mejor sistema de gobierno, no puede estar en contra" del derecho a decidir" escudándose en preceptos constitucionales. Defender tal postura bajo el amparo del contrato social por el que un individuo o un grupo de ellos restan vinculados a una estructura política es pervertir la esencia del propio contrato que se centra en la voluntad manifiesta de las partes.

Ya que si así fuera, la Constitución perdería su naturaleza contractual y devendría documento doctrinal con legitimidad superior a la de los sujetos a los que en lugar de servir de instrumento de convivencia pactada, constreñiría. Consecuentemente esto no puede ser así, ya que el requisito indispensable de todo sistema democrático es el de fundamentar la legitimidad de cada decisión en la voluntad de los propios sujetos sometidos a la misma.

Por tanto, si en un determinado territorio, un número importante de los ciudadanos que lo habitan, manifiestan que quieren poder decidir sobre si este territorio debe seguir políticamente unido a otros , no hay ninguna razón para que una persona que se considere demócrata se pueda oponer frontalmente a que estos ciudadanos puedan expresar libremente su voluntad.

España es un Estado de derecho, con una Constitución que marca unas reglas de juego. Pero del mismo modo que no existen reglas de ningún juego que obliguen a un individuo o individuos a restar eternamente jugando, no puede haber Constitución democrática que impida a los que a ella se sometieron con la finalidad de convivir en una colectividad concreta, dejar esa colectividad.

Por tanto, ¿cómo compatibilizamos un "derecho superior" , "el derecho a decidir" con el derecho que emana de la vigente Constitución? La única respuesta es mediante el diálogo entre el Gobierno del Reino de España y el Gobierno de la Generalitat de Catalunya, para establecer un marco de garantías consensuadas , que permita la libre expresión de la voluntad de todos los ciudadanos de Cataluña en el momento en que se lleve a cabo la consulta. La Constitución establece caminos para que se pueda llevar a cabo una consulta legal en Cataluña sobre si los catalanes quieren seguir formando parte del Reino de España.

Nosotros proponemos uno, la utilización de una interpretación pactada del texto del artículo 149 (en el que se enumeran las competencias exclusivas del Estado) párrafo 1 apartado 32a que dice textualmente: Autorización de consultas populares por vía de Referéndum.

Se trataría pues de ceder, para la ocasión, por parte del Gobierno del Estado a la Generalitat de Catalunya la posibilidad de ejercicio del contenido del texto constitucional que hemos citado. Tenemos pues como mínimo un camino constitucionalmente aceptable, si las partes en litigio lo dan por válido, para poder ejercer legalmente "el derecho a decidir". Pero los socialistas no podemos quedarnos aquí.

Si, como esperamos, el ejercicio "del derecho a decidir" por parte de los ciudadanos de Cataluña, da como resultado que una mayoría quiere seguir formando parte de España, se deberá proceder a continuación a una reforma de la Constitución que de paso a una nueva, en la que se defina España como un estado federal , plurinacional, plurilingüe y pluricultural .

Esta reforma constitucional deberá reconocer, entre otras cosas, de una forma explícita y garantista "el derecho a decidir" (en el sentido que se da a la frase en la actualidad) por parte de los ciudadanos de cualquier territorio.

En este sentido propugnamos que las próximas elecciones generales se declaren constituyentes y consecuentemente, se proceda a la reforma de la Constitución, por parte de los parlamentarios electos, de acuerdo con el procedimiento que la actual Constitución contempla.

Solamente así creemos que la mayoría de los ciudadanos de todas las comunidades autónomas del actual Reino de España querrán seguir formando parte del mismo a medio y largo plazo.

Joan March Noguera i Antoni Garcias Coll

Article publicat en el diari El País d'avui

dimarts, 5 de novembre del 2013

Del qui dóna el que no té i del qui té el que no dóna (bibliografia interessant sobre el finançament autonòmic)






Gerard Montasell i Esther Sánchez Rata en el seu estudi titulat, Comparació internacional de les balances fiscals de les regions amb el sector públiccentral: una anàlisi de l’efecte redistributiu, expliquen que a nivell internacional les regions que més contribueixen a les seves respectives arques estatals són, en el cas d'Austràlia, Austràlia Occidental amb un 3,93 % sobre el PIB regional; a Bèlgica, Flandes amb un 4,40 %; al Canadà, Alberta amb un 3,23 %; als Estats Units d’Amèrica, Nova Jersey amb un 8,81 %; i a Mèxic, Baixa Califòrnia amb un 6,48 %. Per la seva banda, a Espanya les regions amb més dèficit fiscal són les Illes Balears i Catalunya, les quals aporten, segons el flux monetari, un 14,08 % i un 8,7 %, respectivament. Aquest fet situa a les Illes Balears com la regió a nivell mundial amb una contibució més alta, a més de cinc punts dels territoris part d'una estructura "federal" que el segeuixen en aquest rànquing Nova Jersey i Catalunya.

Les Illes Balears és la comunitat que perd més posicions des de la posició inicial en la distribució de la renda a la final una vegada aplicat el sistema de finançament. D'aquesta manera,segons el flux monetari, passa de ser la cinquena comunitat en nivell de renda a situar-se a la posició catorzena. Contràriament al que passa en països com Autràlia o Bèlgica, certes comunitats autònomes riques de l'Estat espanyol, com les Illes Balears o Catalunya, pateixen un greuge en termes de nivell de renda per capita a causa dels fluxos fiscals interregionals. 

En aquest sentit,  Guillem López Casasnovas i Joan Roselló Villalonga,  en el seu article Una història interminable. Dèficits, disfuncions i carències del sistema definançament autonòmic, assenyalen tres problemes bàsics de l'actual sistema de finançament que influeixen en la situació descrita. 

En primer lloc, la distribució dels guanys no té cap relació amb la capacitat fiscal, amb criteris de riquesa regional, etc. Això és així perquè la distribució inicial de recursos via Fons de Garantia i Fons de Suficiència quedava totalment distorsionada amb la creació d'uns nous fons que afectaven exclusivament algunes regions.

En segon lloc, el mecanisme de lliuraments a compte.  Encara que estigui regulat en el model de finançament, al final la distribució dels lliuraments a compte és decidida exclusivament pel Govern Central. D'aquesta manera, la distribució dels lliuraments a compte en relació amb la distribució real dels recursos és molt dispar entre CCAA.

En tercer lloc, el mecanisme de revisió del Fons de Suficiència Global. El FSG es calcula anualment segons l'evolució de l'ITE (aplicat sobre l'any base). Però en el cas de nous traspassos de competències i d'increment de pressió fiscal en els impostos participats, també es recalcula el nivell del fons de l'any base. El resultat d'aquesta modificació és que les CC.AA no participen del guany derivada d'una tributació més gran.
 
Davant aquesta situació i en plena crisi econòmica i servint-se d'aquesta com a excusa l'Estat està portant una política clarament recentralitzadora que posa de relleu, advertint de les seves conseqüències, el IV Informe IEB de Federalisme Fiscal , a càrrec de catedràtics d'Hisenda Pública com Núria Bosch i Albert Solé (UB-IEB), Santiago Lago (Universitat de Vigo), o Jorge Martínez Vázquez (Georgia State University) i experts en Dret Constitucional, com Carles Viver Pi-Sunyer (Institut d'Estudis Autonòmics). D'aquesta manera, les mesures de de control del déficit, la reforma local en tràmit parlamentari o la mateixa reforma constitucional de 2011 evidencien una estratègia descentralitzadora que es manifesta en la pèrdua d'autonomia política de les CCAA i en la reducció de l'autonomia en la gestió. En aquest sentit l'informe aconsella evitar mesures recentralitzadores oportunistes basades en canvis cojunturals en l'opinió pública y en diagnòstics erronis de la situació.