Que se j…una filosofia política

Encara retruny a les nostres orelles l’eco de l’exabrupte de la diputada Andrea Fabra al Congrés quan es debatia la reducció d’ajudes als aturats. Reflecteix una filosofia política de fons que s’està instal·lant a la dreta espanyola, segons la qual els aturats podrien aconseguir feina si ho cerquessin de bon de veres. Els qui cobren la prestació d’atur durant mesos serien, segons ells, uns aprofitats que volen cobrar sense fer feina. Anant un poc més enllà, els pobres serien simplement desvagats, o bé gent poc espavilada, incapaç d’aprofitar les oportunitats que brinda la nostra societat per a millorar. L’Estat del Benestar es veuria així com una espècie de ‘mamandurria’ (una ganga) pels inútils que no poden atendre privadament les seves necessitats més bàsiques. La confirmació del calat d’aquesta anàlisi la trobem en les paraules d’una altra diputada, Pilar Sol, afirmant que els perceptors de la Renda Bàsica per la Ciutadania ho empraven per a comprar-se teles de plasma.

Aquesta mentalitat representa una ruptura amb el pensament tradicional de la dreta espanyola, segons el qual la separació econòmica entre les distintes classes socials forma part de l’ordre natural de les coses, quan no de la voluntat divina. No tindria cap correlació per tant amb els mèrits dels més benestants ni els demèrits dels desfavorits. I en conseqüència tampoc tindria cap sentit lluitar per trastocar aquest ordre. El punt de vista religiós (catòlic) va en el mateix sentit: el premi als nostres actes el rebem en l’altra vida, sense que sigui per tant molt rellevant el nostre lloc a l’escala social. El pobre queda així eximit de qualsevol culpabilitat: és natural que accepti la seva condició i no se li exigeix fer res per canviar-la. Al contrari, els pobres serien una bona oportunitat per la redempció dels pecats dels més afavorits mitjançant l’exercici de la ‘caritat cristiana’, com a alternativa moral al Estat del Benestar. El dret social a la prestació, exigible, substituït per la liberalitat dels particulars, que mereixeria gratitud.

Aquesta mentalitat fatalista de la dreta tradicional es contraposa així amb la nova filosofia, importada directament dels Estats Units, amb altres arrels religioses i sociològiques. El pensament protestant, en contraposició al catòlic, veu l’èxit individual com una manifestació de la bondat de la fe i les obres de la persona. En el cas dels EEUU, recordem que en els seus orígens varen ser una terra de oportunitats, poblada per la immigració dels marginats d’Europa. El somni americà és justament el de una persona que parteix de la pobresa i arriba pels seus propis mitjans a forjar una fortuna. Qualsevol pot ser president, qualsevol pot ser el que vulgui si s’ho proposa. Recordem Walt Disney, fill d’un granger arruïnat, que va començar ajudant son pare a vendre diaris per subsistir: un ‘selfmade man’ (home fet a sí mateix) que il·lustra  aquesta filosofia basada en la mobilitat social a l’abast dels més aptes, independentment del seu origen.

El fervor que està suscitant el ‘model Disney’ en la nova/vella dreta espanyola no està lliure de greus contradiccions, que es posen especialment de relleu en treure a debat el tema impositiu:

·         Si parlem d’impost sobre el patrimoni, o sobre les grans fortunes, més enllà del discurs tradicional que el veu com una confiscació (discurs aplicable a qualsevol impost, i per tant irrellevant), el nou argument seria que els rics, com que serien els més preparats, sabrien invertir -millor que l’Estat- els doblers per a crear ocupació i impulsar la economia. Argument que ha quedat desmentit per les dades econòmiques posades de manifest durant la campanya americana. Reduir els imposts al 1% de ciutadans més rics no ha produït aquest efecte...simplement encara son més rics.

·         Si parlem d’impost de successions, la contradicció és flagrant. Segons el ‘model Disney’, convindria una taxa important (50% o mes) per a ‘posar el comptador a zero’ i que els nostres fills podessin llaurar-se ells mateixos el camí. Però aquí segur que Andrea Fabra, hereva de la llarga saga dels Fabra, que ho deu tot als seus orígens, posaria el crit el cel. I amb ella la majoria dels ciutadans d’aquest país, que veiem normal treballar pels fills i ajudar-los a que visquin millor que nosaltres

Alerta amb aquests jugadors d’avantatge, taürs de la política, que culpabilitzen els més desfavorits de la seva dissort, mentre ells gaudeixen de les gangues (mamandúrries, que ve de mamar) que els ha donat el seu origen social, sense que en la majoria dels casos hi hagin tingut res que veure els seus propis mèrits.

Carles Bona