La crisi de la igualtat o la igualtat en temps de crisi

Els plans d’igualtat, les mesures de conciliació, la discriminació positiva, les baixes per paternitat…ens semblen conceptes llunyans enmig de la voràgine de notícies financeres en noms que si uns dia ens sonaven propis d’analistes d’altes esferes ara ens son del tot familiars. Però el 50% de la població segueix sent dona i trobant-se en desigualtat de condicions en una estructura social patriarcal. Mentre els pressupostos destinats a les polítiques en pro de la igualtat entre dones i homes pateixen retallades molt considerables les dones segueixen cobrant entre un 16% i un 20% menys que els homes i sent les úniques responsables de conciliar la vida familiar i laboral. 

Si en els primers moments de la crisi foren les ocupacions copades majoritàriament per homes les que es varen veure afectades, després de les retallades en els sectors de salut i serveis socials, per no parlar de la paralització de l’execució de la llei de dependència, els aplaçaments en l’ampliació del permís de paternitat o en la millora de la pensió de viduïtat, la privatització o reducció de serveis socials, sense cap dubte, les dones són les més perjudicades, mentre el rostre de la pobresa es dibuixa impertorbablement femení. Ara les dones abocades en molts casos a encarregar-se de tasques de cura de familiars, infants i persones grans, que l’economia familiar no pot assumir com a despesa, ingressar en l’economia informal o llocs de feina inestables, precaris, en sectors volàtils i mal remunerats.

En aquest sentit, és del tot necessari analitzar com ho fan Lina Gálvez Muñoz, Paula Rodríguez Modroño en el seu article titulat La desigualdad de género en las crisis económicas en que després d’analitzar les conseqüències per les dones de les successives crisis dels anys 30, els 70 i els 90 arriben a la conclusió que l’empitjorament de les condicions de feina i de salaris juntament amb la transformació de feines realitzades des de l’economia informal o temps parcial precaritzats per les dones arriben de la mà de les crisis econòmiques.

Sembla que la igualtat entre dones i homes és un luxe a que podem dedicar els nostres esforços en temps de bonança, uns plusos que nomsé una societat del benestar sòlidament assegurada per una situació econòmica estable es pot permetre. Aquest és un missatge massa fàcil de fer quallar en una societat immersa en les estructures i rols tradicionals encara s’hi troben ben assentats. Una societat on des de quins sectors el constrenyiment de la dona en l’esfera reproductiva de la llar és la solució a molts dels nostres mals i l’entrada de la dona en sectors laborals masculins és vist com una amenaça i, fins i tot, un maldecap en temps de crisi.     

Marina Garcias i Salvà
Responsable de Continguts