“Por cada español de derechas, hay tres de izquierdas. Es la mayor ventaja para la socialdemocracia en toda Europa” (“La opinión pública de la izquierda”. Diari El País. 3 d’abril 2012). Amb aquestes contundents paraules, el sociòleg Ignacio Urquizu sintetitza l’avantatge que té l’esquerra sobre la dreta a Espanya i per tant, dels postulats de la socialdemocràcia sobre el liberalisme més ortodox. Un avantatge, és cert, que ara per ara no es correspon amb els resultats electorals i quotes de poder del Partit Socialista, però que hi és, latent.
Convidat per la Fundació Alomar i el Grup Parlamentari Socialista, l’investigador aragonès va impartir el passat 22 d'abril, a la Cambra balear, la conferència “La crisis de la socialdemocracia, ¿Qué crisis?”. Molts dels presents anaven a buscar respostes, amb la certesa quasi absoluta que els valors de la socialdemocràcia estan, avui en dia, en retrocés.
Però Urquizu ja ho tenia tot preparat per desmuntar tòpics i prejudicis. Primer en va fer una exposició històrica de la socialdemocràcia, i vàrem poder comprovar com, per exemple, a França va estar més de vint anys allunyada del poder (des del 95 fins a l’any passat, amb l’arribada d’Hollande). Un periode d'absència que no ha fet minvar el socialisme, però si l'ha fet madurar.
Al diari “Última Hora” Urquizu deia: “La tradición, y no sólo en España, es que la izquierda tarda bastante en regresar al poder cuando lo abandona ya que, de inmediato, se genera un debate sobre el liderazgo y el proyecto político, que en definitiva, acaban lastrando su papel político en la oposición”. És el que l’ex president espanyol Felipe González ha anomenat en els mitjans de comunicació com “la travessa del desert”.
Els governs socialdemòcrates necessiten, doncs, una vegada han sortit del poder un període de “descompressió”, o més bé, de “reformulació”. Això no vol dir que l’ideari de la socialdemocràcia estigui definitivament qüestionat. Queda molt de camí per endavant.
A Europa és palesa una gran contradicció. A les enquestes observam que, encara que són molt pocs els governs progressistes a Europa, la majoria dels europeus es defineixen com d’esquerres. Urquizu observa que a l’últim eurobaròmetre (2011), els ciutadans de la Unió Europea es posicionaven majoritàriament als espais ideològics de l’esquerra: un 24,8 % davant un 21,2 % a la dreta. No obstant, l’espai crític de les esquerres sembla molt superior al de la dreta. Com dirien a peu de carrer, la gent "perdona molt menys l'esquerra ".
Malgrat aquesta majoria hi ha una ombra negra que planeja per al futur de la socialdemocràcia: L’edat de les persones tradicionalment anomenades “d’esquerres” cada dia s’allunya més dels joves. El sociòleg advertiex que els més joves deixen de tenir un perfil amb inquietuds socialdemocràtiques: “En los 80, la edad media de los que se declaraban de izquierdas era 40,3 años y casi la mitad de ellos se situaban entre 18 y 35. Si vamos a la encuesta preelectoral del CIS de 2011, vemos que han envejecido respecto a entonces: su edad media es de 45,9 y sólo el 32,4% de los progresistas tienen entre 18 y 35 años” (Diari El País, 3 d'abril 2013)
Però esbrinar quines són les opcions reals que té el concepte de “socialdemocràcia” per triomfar en el futur no és una tasca tan fàcil. Hi ha moltes variables que s’han de tenir en compte. Com Urquizu diu, “se presta muy poca atención a los ciudadanos. Pero tan importante es desarrollar un proyecto de izquierdas, como saber qué piensan los progresistas. Conocer sus perfiles sociodemográficos y sus preferencias políticas es muy útil para desarrollar una estrategia que permita alcanzar el poder” (Diari Última Hora, 23 d'abril)
No cal, doncs, donar l’esquena a les preferències de l’electorat. En altres paraules, el partits socialdemocràtes han de ser capaços de representar una majoria social. Una de les bases del concepte de socialdemocràcia, el de les prestacions igualitaries per tots els ciutadans, té –almenys a Espanya- un recolzament majoritari. El darrer estudi del CIS sobre política fiscal (2011) ofereix una dada a tenir en compte: El 88, 3 % està en contra de reduir la despesa social.
El sociòleg conclou, en base a aquestes dades, que “mentre hi hagi injustícies, la socialdemocracia té futur”. I que actualment cal relativitzar allò de que està en un període de crisi per dos motius: La realitat canvia i l’esquerra s’adapta (o bé està en procés d’adaptació). Segona raó: El que veritablement està en crisi és la democracia, el model polític que ha d’enfrontar-se als canvis que demana la població.
Però la població espanyola presenta certes singularitats, que relativitzen totes aquestes afirmacions i que cal tenir en compte. Per exemple. Un estudi recent fet per la fundación Alternativas (José Fernandez-Albertos y Dulce Manzano: “¿Quién apoya el Estado del Bienestar’) demostra que les posicions a favor de les polítiques socials canvien segons la classe social i el nivell educatiu dels ciutadans. Urquizu assenyala: “paradoxalment, les classes mitjanes i altes i les persones amb majors nivells educatius donen suport a l’Estat del benestar molt més que les classes baixes i els ciutadans amb escassos estudis".
Un altre punt a tenir en compte: el nivell educatiu de la població “socialdemòcrata”. En l’actualitat, els progressistes estan molt més formats que fa uns anys. Urquizu dóna una dada significativa: “En los años 80 sólo el 11% habían llegado a la universidad, mientras que el 70,2% habían finalizado, como máximo, sus estudios primarios. En 2011, no sólo se ha reducido en 16 puntos el peso de las personas con estudios primarios que se declaran de izquierdas, sino que, además, más del 27% declara tener estudios universitarios” (El País, 3 abril 2012).
En conclusió, els ciutadans d’esquerres estan més formats, i són molt més exigents tant amb el projecte com amb els dirigents polítics. Mentre, la població jove, de poder adquisitiu baix i poc formada es va allunyant progressivament de l’esquerra, el seu “hàbitat” (per dir-ho d’alguna forma) natural.
Per tant, malgrat els plantejaments socialdemocràtes tenen encara certa força dins la gent il.lustrada, poc a poc es van difuminant dins el gruix de la massa, de la població general i de les classes més baixes. És aquí on, al meu judici, l’esquerra ha de fer un esforç enorme per connectar i saber transmetre de forma clara i diàfana uns ideals que interessen als més necessitats, però que per diversos motius, aquests plantejaments es troben en procés de retrocés.
Antoni Limongi, periodista i politòleg.
