La pàgina web en marxa

La Fundaió Gabriel Alomar amb la intenció d'anar treballant de mica en mica per desenvolupar la tasca com plataforma de reflexió, debat i divulgació de la concepció progressista en general, i socialista en particular, de la societat des del marc de les Illes Balears ha obert una pàgina web que des d'una estructura senzilla en els inicis preten convertir-se en una espai dinàmic per donar a conèixer, la pròpia fundació i les nostres activitats i un espai de reflexió a través de la participació d'articulistes especialistes en diferents arees.

Clica a www.fundaciogabrielalomar.org.es i fes-hi un cop d'ull.   

El dret, la moral i el fanatisme

Els fetus són subjectes titulars de drets?. Sembla que la pertinença a la comunitat humana com individu d’aquesta espècie és un condició sine qua non per ser considerat titular de drets no cal anar més enllà de l’article 3 de la Declaració Universal dels Drets Humans on s’assenyala que tota persona, és a dir individu de l’espècie humana segons recull el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat. Per tant, només si considerem el fetus com a persona podríem defensar la titularitat de drets d’aquest cosa que entraria en contradicció en la pròpia intenció essencial de la Declaració que en el seu primer article assenyala que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets del que es pot deduir que és en el néixer quan s’adquireixen drets i llibertats en tant que s’adquireix la condició d’ésser humà.   

Si ens centrem en l’ordenament espanyol, la paraula “tothom” de l’article 15 de la Constitució ens torna a portar a la mateixa pregunta. Qui forma part d’aquests “tothom” amb dret a la vida?. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional s’ha pronunciat en diverses ocasions, com es pot comprovar les STC 53/1985, 212/1996 i 116/1999, en un mateix sentit assenyalant que aquest “tothom” inclou estrictament els éssers humans nascuts ja només en tant que és en el moment del naixement en que entren a formar part de la col·lectivitat de persones com qualsevol altre “tothom” que s’utilitza al text constitucional per referir-se a drets com el d’educació, sindicació o accés a la cultura. La mateixa definició de la paraula “tothom” com a tot el conjunt de persones és torna portar a la mateixa conclusió només es consideren persones aquelles que han nat i és a partir d’aquest moment que són comptabilitzats com a membres del col·lectiu.

Havent deixat patent que segons l’ordenament jurídic el no nat no és titular de drets només es pot defensar la inmoralitat de l’avortament en tots els casos des d’una perspectiva moral com a violació d’aquesta. Des de l’assumpció del principi jurídic bàsic de la separació de la moral i el dret i tenint en compte que és indefensable des de la posició utilitarista del nostre sistema jurídic ja que la prohibició de l’avortament no és tan sols útil per la finalitat perseguida menys avortaments i una major tutela, la justificació per castigar penalment l’avortament es redueix als principis morals d’un conjunt de persones. Aquesta única justificació no pot sostenir el càstig de cap fet ja que ens trobaríem en una situació de confusió de dret i moral i d’utilització del dret penal com a eina en mans de la moral i quan és la moral sempre n’és una de determinada.     

Però és precisament en aquest sentit cap on s’encamina la reforma del ministre de justícia en el tema de l’avortament. La reforma de la llei de la interrupció voluntària persegueix la reafirmació d’uns determinats principis morals que pretén situar per sobre dels interessos dels ciutadans mantenint-se impassible davant les repercussions, els greus perjudicis psíquics i físics que aquesta actuació té per milions d’éssers humans. Aquesta posició rep el nom, tal com la va definir Richard Hare, de fanatisme. 

Marina Garcias i Salvà

Responsable de continguts

Las primaveras árabes y el islamismo radical

Las revoluciones populares en buena parte de los países de mayoría musulmana han conmocionado al mundo. Recibidas al principio como un soplo de aire fresco en dirección a la democracia, ahora plantean interrogantes y crean preocupación. Esencialmente, la pregunta es: ¿El futuro de esos países y en consecuencia el de la comunidad internacional será más seguro, abierto, democrático que antes? Nadie tiene la respuesta pero sí el temor. Indicios existen que justifican la preocupación.

Hasta el momento, el balance proporciona un panorama desigual. Tres dictaduras han caído —Túnez, Egipto y Libia— Otros países, a fin de evitar previsibles estallidos, han iniciado procesos de reforma en dirección a una mayor apertura. Reforma de la Constitución en Marruecos, anuncio de cambios en Argelia y Jordania, guerra civil en Yemen y represión violenta en Siria, intervención militar saudita en Bahrein ... La primavera árabe está floreciendo pero esas flores están siendo regadas con demasiada sangre, sobre todo si consideramos que nadie conoce, exactamente, hacia donde se encaminan.

En su origen, parece que los levantamientos populares respondían a inquietudes sociales y políticas. El hartazgo popular ante regímenes represivos había llegado a su culmen, pero, ¿podemos pensar que el islamismo radical, altruistamente, ha apoyado e impulsado los intentos de alcanzar una verdadera democracia en los países musulmanes? Ya estamos percibiendo que la respuesta es, claramente, no. Lo que debemos preguntarnos no es si el islamismo radical jugará un papel importante en determinar el futuro de la región, sino cuales son sus intenciones al apoyar las revueltas.

La Hermandad Musulmana es la fuerza viva en las revueltas de Egipto y de Siria. An Nahda ha jugado fuerte en la de Túnez. En Libia, el CNT apuesta por la implantación de la Sharía. Marruecos tiene su Adl wa Al Ihsan apoyando al movimiento 20-F....... En todos los casos, el lenguaje democrático y de unidad nacional sigue imperando. Los islamistas siguen en segundo plano ...... poder si, pero gobierno, no. Por el momento.

En Túnez, el primer ministro en funciones, Beji Caid Esabi, ya ha convocado para el 23 de octubre, la elección de una asamblea constituyente, que dará a luz una nueva constitución, pero solo después de consultar, en primer lugar y de modo preferente, con los islamistas de An Nahda. ¿Tendrá Túnez, con estos antecedentes una constitución islamista? O, por el contrario, ¿Será Túnez la primera de las democracias reales del mundo musulmán? El futuro no está escrito pero, An Nahda ha dado síntomas suficientes de cual es su tendencia.....

El caso de Egipto, en lo coyuntural, es distinto, pero en el fondo se le asemeja bastante. Pronto se celebrarán elecciones legislativas al amparo de las reformas constitucionales del pasado mes de marzo. El indicio preocupante es que tales reformas fueran negociadas previamente, por la Junta Militar, con los Hermanos Musulmanes. El texto constitucional consagra al islam como religión de Estado. Nada diferente a la situación anterior, pero solo en lo formal. La sharía seguirá siendo la principal fuente del derecho. Los llamamientos a la democracia que aclamaron las primeras voces del movimiento de la Plaza de la Liberación quedaron así en el olvido.

Sorprendente sería que el régimen de Gaddafi sobreviviera a la presión actual. Quedará, tras su caída definitiva un proceso de reconstrucción nacional que se presenta muy arduo. El islamismo radical se presentará como único elemento capaz de aglutinar a las tribus, tras tanta sangre y rencores. Ya ha tenido su primer éxito. El presidente del Consejo Nacional Transitorio ha iniciado ya el proceso de contactos para dotar al país de una nueva Constitución en la que la sharia será la fuente principal del derecho.

Al Qaida apoya la primavera árabe. Zawahiri, el sucesor de Osama Bin Laden, nos ha hecho saber su “apoyo a las revueltas de la primavera árabe y espera que se establezca un islam auténtico y gobiernos basados en la ley islámica” ¿Porqué?.

En conclusión, la primavera árabe, fenómeno de invierno, está ya en su verano sin que los resultados sean palpables. Más incógnitas que certezas. Hasta el momento quedan dudas, esperanzas y temores. Habrá que esperar a los nuevos textos constitucionales en ciernes y confiar en los deseos de convivencia de sus poblaciones.

¿Traerá esta revolución la tan ansiada democratización del mundo islámico, o por el contrario su mayor radicalización? En cualquier caso, nada será como antes.

Adderrahim Oudrassi

Membre de l'Equip Redactor

La crisi de la igualtat o la igualtat en temps de crisi

Els plans d’igualtat, les mesures de conciliació, la discriminació positiva, les baixes per paternitat…ens semblen conceptes llunyans enmig de la voràgine de notícies financeres en noms que si uns dia ens sonaven propis d’analistes d’altes esferes ara ens son del tot familiars. Però el 50% de la població segueix sent dona i trobant-se en desigualtat de condicions en una estructura social patriarcal. Mentre els pressupostos destinats a les polítiques en pro de la igualtat entre dones i homes pateixen retallades molt considerables les dones segueixen cobrant entre un 16% i un 20% menys que els homes i sent les úniques responsables de conciliar la vida familiar i laboral. 

Si en els primers moments de la crisi foren les ocupacions copades majoritàriament per homes les que es varen veure afectades, després de les retallades en els sectors de salut i serveis socials, per no parlar de la paralització de l’execució de la llei de dependència, els aplaçaments en l’ampliació del permís de paternitat o en la millora de la pensió de viduïtat, la privatització o reducció de serveis socials, sense cap dubte, les dones són les més perjudicades, mentre el rostre de la pobresa es dibuixa impertorbablement femení. Ara les dones abocades en molts casos a encarregar-se de tasques de cura de familiars, infants i persones grans, que l’economia familiar no pot assumir com a despesa, ingressar en l’economia informal o llocs de feina inestables, precaris, en sectors volàtils i mal remunerats.

En aquest sentit, és del tot necessari analitzar com ho fan Lina Gálvez Muñoz, Paula Rodríguez Modroño en el seu article titulat La desigualdad de género en las crisis económicas en que després d’analitzar les conseqüències per les dones de les successives crisis dels anys 30, els 70 i els 90 arriben a la conclusió que l’empitjorament de les condicions de feina i de salaris juntament amb la transformació de feines realitzades des de l’economia informal o temps parcial precaritzats per les dones arriben de la mà de les crisis econòmiques.

Sembla que la igualtat entre dones i homes és un luxe a que podem dedicar els nostres esforços en temps de bonança, uns plusos que nomsé una societat del benestar sòlidament assegurada per una situació econòmica estable es pot permetre. Aquest és un missatge massa fàcil de fer quallar en una societat immersa en les estructures i rols tradicionals encara s’hi troben ben assentats. Una societat on des de quins sectors el constrenyiment de la dona en l’esfera reproductiva de la llar és la solució a molts dels nostres mals i l’entrada de la dona en sectors laborals masculins és vist com una amenaça i, fins i tot, un maldecap en temps de crisi.     

Marina Garcias i Salvà
Responsable de Continguts

La crisi com a coartada

Cercar culpables als problemes és inherent a l’esser humà i trobar una resposta el mes senzilla i poc meditada possible és la tendència habitual de tots nosaltres. Però afortunadament en la majoria de casos després d’un període de minimal reflexió racional observem que el camí que en un principi ens pot semblar més lluminós ens pot portar a l’abisme més fosc. En aquests moments el problema és diu CRISI una problemàtica d’elevada complexitat de que dia darrera dia necessitem culpar a un entitat física o institucional concreta a qui puguem descarregar la nostra impotència, ràbia i malestar personal i social. I un dels culpables, culpable habitual de tots els mals per alguns sectors de la nostra societat, que des de l’inici d’aquest període crític agafa embranzida fou el sistema de l’Estat de les Autonomies. 

Però no ens enganyem fou primer el judici i la condemna que la perpetuació del crim. Perquè recentralitzar Espanya és l’objectiu com ho es desfer els fonaments de l’Estat del Benestar i les raons s’adapten a les circumstàncies més o menys propicies i aquests ho son ja que la desesperació i la por porta al ciutadà més assenyat a creure’s qualsevol teoria per més rocambolesca que sigui si aquesta conté el nom i llinatges del culpable de la seva desesparació. D’aquesta manera, el que és cuina als think tanks conservadors espanyols i es proclama en els mitjans nacionalistes espanyols i conservadors en relació a temes cabdals de l’Estat de les Autonomies a traves d’articles com Los Cuatro Grandes Problemas de la Democracia o  La Torre de Babel de la Autonomias són les fulles de ruta del Govern espanyol actual.

No obstant això, tal com ens recorda Francisco Longo en el seu article del Periodico El discret encant de recentralitzar falta demostrar que la centralització de la decisió hauria garantit una eficiència més gran i que les diferències d'escala no són concloents; Administracions de grans dimensions, com l'Ajuntament de Madrid, han incorregut en dèficits més severs que els de molts dels nostres petits municipis. El mateix tema és tractat de manera extensa i interessant pel jurista especialista en dret autonòmic Carles Viver Pi-Sunyer en el text L'Impacte de la crisi econòmica global en el sistema de descentralització política a Espanya.

Sabem que la crisi pot servir de coartada i esta servint per desfer en uns quants dies el que anys de lluita ens ha costat aconseguir, però hem de tenir present que en cada una de les decisions hi ha unes línies ideològiques clares que arrelen en la Concepció tradicional nacionalista espanyola conservadora que han tingut del que ha de ser l'Estat espanyol.     

Marina Garcias i Salvà
Responsables de Continguts   

Europa; ara o mai

Ahir el BCE va fer una passa clau per encaminar-nos cap una sortida d’aquest desballestament sistèmic de l’economia en que des de que el castell de naipes en que havíem aixecat el nostre benestar es va ensorrar enfrontant-se a l’inevitable final que els fràgils fonaments en que s’havia erigit ja vaticinaven i que molts pocs alertaren. Tal com Antoni Castells assenyalava en el seu recent article, publicat en el marc de la Fundació Catalunya-Europa sota el títol de El Terratrèmol de l'euro i la inacció política de la UE, el BCE, des de la seva creació submergit en el seu dogmatisme de control de la inflació peti qui peti, té a les seves mans la resposta immediata i baixar el tipus d’interès només ha de ser la primera passa per salvar la moneda de que és, al cap i a la fi, responsable. El temps dirà si realment s’ha produït un gir en la gestió de la crisi i la resposta a la pregunta que es fan Ignacio Molina y Federico Steinberg del Real Instituto Elcano en el seu article ¿Hacia una gestión más consensuada de la crisis del euro? és afirmativa.

Però més enllà de la decisió que ha pres del BCE, per la majoria insuficient, hem de ser conscients que per afrontar la crisi Europa, quan diem Europa malauradament parlem dels responsables governamentals dels països que l’integren, ha de prendre moltes altres decisions que passen pel redisseny de la pròpia UE on es desenvolupi una veritable unió fiscal i política. En aquest punt, en la importància de la unió política, és interessant fer un cop d’ull a l’article pel CIDOB  de Pere Vilanova titulat Crisis económica internacional:¿Fin de la autonomía política en Europa?  en que reflexiona, entre altres qüestions, sobre el poder i la sobirania dels estats en el context de globalització així com la relació entre societat i política en un moment de desafecció en que una democràcia que constrenyida per les línies frontereres sembla incapaç de convèncer a la ciutadania de la pervivència del sistema democràtic tot traient a coalició un article de Josep Maria Colomer El fin de la democracia estatal publicat aquest any al diari El País.

Sembla que finalment la crua realitat obligarà als actors estatals a replantejar-se les seves estratègies en clau estatal i mirar mes enllà. Per ventura, allà on no pogueren els diàlegs pedagògics i les cimeres per desenvolupar l’espai polític europeu ho podrà la crisi. En aquest sentit, és enriquidora l’entrevista al president del CIDOB Carles A. Gasòliba titulada EUROPA,la unió a cops de crisi.

Marina Garcias i Salvà

Responsable de Continguts

Cada setmana un tema

Des d'aquest bloc volem iniciar la nova etapa de la Gabriel Alomar proposant temes que creiem que poden ser del vostre interès al voltant dels quals vos proposarem uns quants articles després de realitzar una breu reflexió. La intenció es que els articles puguin servir per iniciar un debat. Aquesta setmana vos proposem parlar de la UE i la gestió que ha realitzat de la crisi fins ara així com plantejar-nos si es realitzara un veritable viratge.