El dret, la moral i el fanatisme

Els fetus són subjectes titulars de drets?. Sembla que la pertinença a la comunitat humana com individu d’aquesta espècie és un condició sine qua non per ser considerat titular de drets no cal anar més enllà de l’article 3 de la Declaració Universal dels Drets Humans on s’assenyala que tota persona, és a dir individu de l’espècie humana segons recull el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat. Per tant, només si considerem el fetus com a persona podríem defensar la titularitat de drets d’aquest cosa que entraria en contradicció en la pròpia intenció essencial de la Declaració que en el seu primer article assenyala que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets del que es pot deduir que és en el néixer quan s’adquireixen drets i llibertats en tant que s’adquireix la condició d’ésser humà.   

Si ens centrem en l’ordenament espanyol, la paraula “tothom” de l’article 15 de la Constitució ens torna a portar a la mateixa pregunta. Qui forma part d’aquests “tothom” amb dret a la vida?. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional s’ha pronunciat en diverses ocasions, com es pot comprovar les STC 53/1985, 212/1996 i 116/1999, en un mateix sentit assenyalant que aquest “tothom” inclou estrictament els éssers humans nascuts ja només en tant que és en el moment del naixement en que entren a formar part de la col·lectivitat de persones com qualsevol altre “tothom” que s’utilitza al text constitucional per referir-se a drets com el d’educació, sindicació o accés a la cultura. La mateixa definició de la paraula “tothom” com a tot el conjunt de persones és torna portar a la mateixa conclusió només es consideren persones aquelles que han nat i és a partir d’aquest moment que són comptabilitzats com a membres del col·lectiu.

Havent deixat patent que segons l’ordenament jurídic el no nat no és titular de drets només es pot defensar la inmoralitat de l’avortament en tots els casos des d’una perspectiva moral com a violació d’aquesta. Des de l’assumpció del principi jurídic bàsic de la separació de la moral i el dret i tenint en compte que és indefensable des de la posició utilitarista del nostre sistema jurídic ja que la prohibició de l’avortament no és tan sols útil per la finalitat perseguida menys avortaments i una major tutela, la justificació per castigar penalment l’avortament es redueix als principis morals d’un conjunt de persones. Aquesta única justificació no pot sostenir el càstig de cap fet ja que ens trobaríem en una situació de confusió de dret i moral i d’utilització del dret penal com a eina en mans de la moral i quan és la moral sempre n’és una de determinada.     

Però és precisament en aquest sentit cap on s’encamina la reforma del ministre de justícia en el tema de l’avortament. La reforma de la llei de la interrupció voluntària persegueix la reafirmació d’uns determinats principis morals que pretén situar per sobre dels interessos dels ciutadans mantenint-se impassible davant les repercussions, els greus perjudicis psíquics i físics que aquesta actuació té per milions d’éssers humans. Aquesta posició rep el nom, tal com la va definir Richard Hare, de fanatisme. 

Marina Garcias i Salvà

Responsable de continguts