Del qui dóna el que no té i del qui té el que no dóna (bibliografia interessant sobre el finançament autonòmic)

Gerard Montasell i Esther Sánchez Rata en el seu estudi titulat, Comparació internacional de les balances fiscals de les regions amb el sector públiccentral: una anàlisi de l’efecte redistributiu, expliquen que a nivell internacional les regions que més contribueixen a les seves respectives arques estatals són, en el cas d'Austràlia, Austràlia Occidental amb un 3,93 % sobre el PIB regional; a Bèlgica, Flandes amb un 4,40 %; al Canadà, Alberta amb un 3,23 %; als Estats Units d’Amèrica, Nova Jersey amb un 8,81 %; i a Mèxic, Baixa Califòrnia amb un 6,48 %. Per la seva banda, a Espanya les regions amb més dèficit fiscal són les Illes Balears i Catalunya, les quals aporten, segons el flux monetari, un 14,08 % i un 8,7 %, respectivament. Aquest fet situa a les Illes Balears com la regió a nivell mundial amb una contibució més alta, a més de cinc punts dels territoris part d'una estructura "federal" que el segeuixen en aquest rànquing Nova Jersey i Catalunya.

Les Illes Balears és la comunitat que perd més posicions des de la posició inicial en la distribució de la renda a la final una vegada aplicat el sistema de finançament. D'aquesta manera,segons el flux monetari, passa de ser la cinquena comunitat en nivell de renda a situar-se a la posició catorzena. Contràriament al que passa en països com Autràlia o Bèlgica, certes comunitats autònomes riques de l'Estat espanyol, com les Illes Balears o Catalunya, pateixen un greuge en termes de nivell de renda per capita a causa dels fluxos fiscals interregionals. 

En aquest sentit,  Guillem López Casasnovas i Joan Roselló Villalonga,  en el seu article Una història interminable. Dèficits, disfuncions i carències del sistema definançament autonòmic, assenyalen tres problemes bàsics de l'actual sistema de finançament que influeixen en la situació descrita. 

En primer lloc, la distribució dels guanys no té cap relació amb la capacitat fiscal, amb criteris de riquesa regional, etc. Això és així perquè la distribució inicial de recursos via Fons de Garantia i Fons de Suficiència quedava totalment distorsionada amb la creació d'uns nous fons que afectaven exclusivament algunes regions.

En segon lloc, el mecanisme de lliuraments a compte.  Encara que estigui regulat en el model de finançament, al final la distribució dels lliuraments a compte és decidida exclusivament pel Govern Central. D'aquesta manera, la distribució dels lliuraments a compte en relació amb la distribució real dels recursos és molt dispar entre CCAA.

En tercer lloc, el mecanisme de revisió del Fons de Suficiència Global. El FSG es calcula anualment segons l'evolució de l'ITE (aplicat sobre l'any base). Però en el cas de nous traspassos de competències i d'increment de pressió fiscal en els impostos participats, també es recalcula el nivell del fons de l'any base. El resultat d'aquesta modificació és que les CC.AA no participen del guany derivada d'una tributació més gran.

 
Davant aquesta situació i en plena crisi econòmica i servint-se d'aquesta com a excusa l'Estat està portant una política clarament recentralitzadora que posa de relleu, advertint de les seves conseqüències, el IV Informe IEB de Federalisme Fiscal , a càrrec de catedràtics d'Hisenda Pública com Núria Bosch i Albert Solé (UB-IEB), Santiago Lago (Universitat de Vigo), o Jorge Martínez Vázquez (Georgia State University) i experts en Dret Constitucional, com Carles Viver Pi-Sunyer (Institut d'Estudis Autonòmics). D'aquesta manera, les mesures de de control del déficit, la reforma local en tràmit parlamentari o la mateixa reforma constitucional de 2011 evidencien una estratègia descentralitzadora que es manifesta en la pèrdua d'autonomia política de les CCAA i en la reducció de l'autonomia en la gestió. En aquest sentit l'informe aconsella evitar mesures recentralitzadores oportunistes basades en canvis cojunturals en l'opinió pública y en diagnòstics erronis de la situació.