El 8 d’abril de 1913 el Congrés els EE.UU. aprovava la 17ª esmena a la Constitució, per la qual
el Senat nord americà passava d’estar format per membres elegits per les assemblees legislatives
estatals a ser elegit directament pels votants.
el Senat nord americà passava d’estar format per membres elegits per les assemblees legislatives
estatals a ser elegit directament pels votants.
El passat 25 de febrer de 2013 el professor Antoni Castells es plantejava un procés justament a
l’inrevés, es demanava si no seria bò tornar a l’elecció indirecta del Parlament Europeu per tal
d’implicar els legislati us dels estats membres en la presa de decisions dins la Unió Europea,
un procés de presa de decisions que com ha demostrat el recent cas de l’acord de l’Eurogrup
sobre Xipre és massa opac i perillosament allunyat de la ciutadania a la que ha de servir.
El professor Castells feia l’esmentada afirmació considerant que cal reforçar el sentiment de
pertinença a Europa, i una via podria ser implicar més els parlaments dels estat membres,
l’inrevés, es demanava si no seria bò tornar a l’elecció indirecta del Parlament Europeu per tal
d’implicar els legislati us dels estats membres en la presa de decisions dins la Unió Europea,
un procés de presa de decisions que com ha demostrat el recent cas de l’acord de l’Eurogrup
sobre Xipre és massa opac i perillosament allunyat de la ciutadania a la que ha de servir.
El professor Castells feia l’esmentada afirmació considerant que cal reforçar el sentiment de
pertinença a Europa, i una via podria ser implicar més els parlaments dels estat membres,
això sí, amb l’elecció directa d’un President de la Unió, capacitat políticament per fer
front als executius estatals.
front als executius estatals.
Però tornant al cas del legislatiu, podríem considerar que en part Europa es troba en una
situació similar als Estats Units d’Amèrica , però no als de 1913, quan una Unió plenament
consolidada donava la passa de fer elegir directament els senadors, la Unió Europea, en canvi,
es troba més aprop de la situació de les 13 colònies fundadores dels Estats Units d’Amèrica,
quan eren regides pels Articles de la Confederació, regit per un Congrés unicameral amb
1 vot per cada estat, és a dir, no existia en aquell moment un veritable poder polític de la Unió,
sinó que era la suma de les voluntats dels estats, que intentaven arribar a acords entre ells,
de vegades bilateralment, com succeí a l’exemple històric dels primers anys dels Estats Units
com foren les converses bilaterals entre Virgínia i Maryland per acordar algunes condicions
sobre la navegació del Potomac, d’aquí sorgí la idea d’una convenció més àmplia, a celebrar
a Annàpolis on hi hagué cinc estats representats, però després d’aquesta vendria la convenció
de Filadèlfia de la qual sorgiria la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, vigent encara avui
en dia.
situació similar als Estats Units d’Amèrica , però no als de 1913, quan una Unió plenament
consolidada donava la passa de fer elegir directament els senadors, la Unió Europea, en canvi,
es troba més aprop de la situació de les 13 colònies fundadores dels Estats Units d’Amèrica,
quan eren regides pels Articles de la Confederació, regit per un Congrés unicameral amb
1 vot per cada estat, és a dir, no existia en aquell moment un veritable poder polític de la Unió,
sinó que era la suma de les voluntats dels estats, que intentaven arribar a acords entre ells,
de vegades bilateralment, com succeí a l’exemple històric dels primers anys dels Estats Units
com foren les converses bilaterals entre Virgínia i Maryland per acordar algunes condicions
sobre la navegació del Potomac, d’aquí sorgí la idea d’una convenció més àmplia, a celebrar
a Annàpolis on hi hagué cinc estats representats, però després d’aquesta vendria la convenció
de Filadèlfia de la qual sorgiria la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, vigent encara avui
en dia.
Europa es troba en una cruïlla similar, salvant totes les distàncies que s’hagin de salvar, en una
cruïlla similar almenys, i ha de contestar a la mateixa pregunta que es fer en els representants
dels estats, una pregunta que en el nostre cas seria: ha de ser la Unió Europea governada des
d’Alemanya? Novament el professor Castells ens posava un exemple de la història americana,
esmentant les reticències dels diferents estats a que la Unió fos governada per la
Commonwealth de Virgínia, l’equilibri entre el pes dels grans estats i dels més petits
va ser el que es coneix com a “gran compromís” dit també “Compromís de Connecticut”,
el pacte que va donar origen al bicameralisme nord-americà, model per a tots els
estats federals posteriors.
cruïlla similar almenys, i ha de contestar a la mateixa pregunta que es fer en els representants
dels estats, una pregunta que en el nostre cas seria: ha de ser la Unió Europea governada des
d’Alemanya? Novament el professor Castells ens posava un exemple de la història americana,
esmentant les reticències dels diferents estats a que la Unió fos governada per la
Commonwealth de Virgínia, l’equilibri entre el pes dels grans estats i dels més petits
va ser el que es coneix com a “gran compromís” dit també “Compromís de Connecticut”,
el pacte que va donar origen al bicameralisme nord-americà, model per a tots els
estats federals posteriors.
La necessitat de donar resposta al dèficit democràtic de la Unió Europea passar per donar
aquesta passa, fer més Europa, optar per la Unió enlloc de la Confederació. I requerirà també
un “gran compromís” europeu, pensem que actualment la majoria de normativa europea sorgeix
del Consell, òrgan format per representants del poder executiu dels estats, encara que en el
procediment hi participi el Parlament.Tenim una estructura complexa, molt distant dels
problemes reals dels ciutadans, davant els quals els òrgans més decisius no responen, manca
representativitat, per tant, i manca agilitat donada la complexitat que intenta pal·liar aquest
dèficit democràtic amb complicats processos de codecisió. A tot això cal sumar-hi la
inexistència d’un veritable poder executiu europeu, tal com els Estats Units d’Amèrica
aquell llunyà 1787.
aquesta passa, fer més Europa, optar per la Unió enlloc de la Confederació. I requerirà també
un “gran compromís” europeu, pensem que actualment la majoria de normativa europea sorgeix
del Consell, òrgan format per representants del poder executiu dels estats, encara que en el
procediment hi participi el Parlament.Tenim una estructura complexa, molt distant dels
problemes reals dels ciutadans, davant els quals els òrgans més decisius no responen, manca
representativitat, per tant, i manca agilitat donada la complexitat que intenta pal·liar aquest
dèficit democràtic amb complicats processos de codecisió. A tot això cal sumar-hi la
inexistència d’un veritable poder executiu europeu, tal com els Estats Units d’Amèrica
aquell llunyà 1787.
El futur d’aquest Consell de la UE, representant del poder executiu estatal, sembla que hauria
de ser convertir-se en el Senat europeu, delegat dels governs, a l’estil del Bundesrat, mentre
el Parlament europeu mantindria l’elecció directa, tot augmentant la seva capacitat política i
legislativa. Tot plegat semblaria lògic, però de moment no sembla que s’estigui evolucionant
cap aquí, sembla més bé que vivim una etapa d’estancament. Seria aquesta reforma
institucional, en el sentit abans esmentat, el compromís d’evolució cap a una república
federal europea, el problem a és que per guanyar-hi en representativitat, en sobirania
popular i en democràcia, afecta directament a la capacitat dels poders executius estatals,
una evolució en la que amb una visió realista, que no pessimista, no hi estaran d’acord
precisament qui tenen la capacitat política d’impulsar-ho
de ser convertir-se en el Senat europeu, delegat dels governs, a l’estil del Bundesrat, mentre
el Parlament europeu mantindria l’elecció directa, tot augmentant la seva capacitat política i
legislativa. Tot plegat semblaria lògic, però de moment no sembla que s’estigui evolucionant
cap aquí, sembla més bé que vivim una etapa d’estancament. Seria aquesta reforma
institucional, en el sentit abans esmentat, el compromís d’evolució cap a una república
federal europea, el problem a és que per guanyar-hi en representativitat, en sobirania
popular i en democràcia, afecta directament a la capacitat dels poders executius estatals,
una evolució en la que amb una visió realista, que no pessimista, no hi estaran d’acord
precisament qui tenen la capacitat política d’impulsar-ho
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada