Sobre el federalisme.

El concepte contemporani de federalisme neix als Estats Units d'Amèrica, en el seu moment fundacional. Cert és que hi ha models anteriors fàcilment assimilables, però estrictament parlant és la constitució americana la que estableix per primera vegada un sistema federal tal com el coneixem avui en dia. I des d'aquest punt de vista, la pregunta que voldríem plantejar avui és si l'Espanya actual està avançant realment cap a un model federal.

La creació de l'estat de les autonomies a la Constitució va ser útil, sobretot, per sortir d'un estat centralista, i avançar en la creació d'una cultura de la diversitat.

En aquell moment es percebia com una solució intermitja entre l'Espanya uniforme i l'Espanya diversa. Recollia la tradició de l'estat "integral", que va ser com es va denominar la solució adoptada per la II República davant la qüestió regional, en terminologia d'aquell temps. En realitat una solució per al "problema català", que des de finals del segle XIX era motiu de grans debats dins l'Espanya de la Restauració. Aquell estat de les autonomies era obligat, entre d'altres coses, per no voler parlar de l'Espanya federal.

Està madura la societat espanyola ara, a l'any 2006, per plantejar el debat que s'ha esquivat durant tants d'anys? La resposta, a la vista de l'actitud demagògica de la dreta, és que no. El debat profund i definitiu sobre l'estructura de l'estat espanyol necessita de grans dosis de pedagogia a l'Espanya central, pedagogia feta des de l'Espanya perifèrica.

Hi ha politòlegs que consideren l'estat espanyol com a quasi-federal. Les competències ja transferides, el sistema de finançament, l'existència de poders legislatius d'àmbit autonòmic, fan del nostre un dels estats més descentralitzats del món actual. Dins Espanya el debat de vegades es perd per les bardisses d'un concepte tan abstracte com la cessió de sobirania, com si cedir imposts no fos cedir sobirania. Aquesta qüestió podria recordar els intensos debats de la I República Espanyola, allà pel 1873, quan alguns dels republicans federals plantejaven que no hi podia haver federació sense "pactes sinalagmàtics, conmutatius i bilaterals", és a dir : "Por gobierno federal entendemos un gobierno fundado en alianzas. Estas alianzas son contratos para cuya formación es preciso que existan partes contratantes con poder o capacidad suficientes para realizar un contrato. Si los que acuerdan el contrato son ciudades o estados. la capacidad es la soberanía. De aquí se deduce que el contrato federal sólo puede ser realizado entre pueblos soberanos." Són paraules extretes de "Estat Català", periòdic cantonalista del 1873.

Estam allà mateix, hi ha qui planteja la cessió de sobirania en el sentit més abstracte de la paraula. Hi ha sobiranistes, quan abans hi havia "sinalagmàtics". Res nou a la pell de brau. El primer federalisme espanyol provenia del sentiment d'arrelament que tenien els diferents pobles de la península als antics regnes de la monarquia hispànica. Quin millor exemple de federalisme que les espontànies Juntes Superiors formades durant la guerra contra Napoleó, que d'una forma natural van sorgir i es van federar per constituir una Junta Suprema Central? Pi i Margall mateix citava aquest exemple. Sens dubte els "sinalagmàtics" també hi pensaven.

Però en la seva plasmació teòrica el federalisme espanyol va anar molt més enllà, es va convertir en un ideal esquerrà, progressista. No hi va haver un federalisme conservador, ja que ser federal volia dir ser demòcrata, republicà, portant l'ideal de la llibertat a l'extrem, i en aquest sentit plantejava la descentralització com la limitació del poder central, per tant una vacuna contra l'opressió de l'estat. No és estrany que els anarquistes hagin tengut en Pi i Margall un dels seus referents durant molt de temps. Aquesta mateixa tesi, és curiós, l'he llegida recentment a algun article de Gore Vidal, el qual postula dividir el poder del govern federal nord-americà per fer-lo menys "tirànic".

En tot cas l'objectiu era clar: descentralitzar per assolir major llibertat. La idea teòrica era, en aquell moment fundacional de la idea federalista a Espanya, que els individus es federaven formant el municipi, els municipis es federaven formant l'estat o cantó, i aquests es federaven constituint la República Federal. L'individu, doncs, era l'origen de la federació, i per tant del poder estatal.

L'opció de Pi i Margall no va ser, en aquell moment, dissoldre l'estat espanyol i tornar a constituir-lo a partir dels individus, sinó des del govern intentar impulsar un programa molt progressista en política social, i al mateix temps elaborar una constitució de la República que establís el sistema federal. No ho varen poder dur a terme, per motius que no analitzarem. En tot cas el mot "federal" va quedar estigmatitzat dins l'àmbit polític espanyol a partir de llavors.

Quan es proclamà la II República no es va optar per una República Federal sinó per la solució específica pel "problema català". Amb el temps altres regions o nacionalitats s'afegiren al sistema, elaborant els seus propis estatuts. Algunes províncies, com les Balears, varen començar a debatre els seus propis estatuts. Què hagués succeït si no hagués existit el cop d'estat militar del 1936? Tal vegada el mateix que a diferents moments de la història d'Espanya des de principis del segle XIX: quan tenen oportunitat els diferents pobles d'Espanya apareixen i reclamen una personalitat, una veu pròpia dins l'ordenament estatal. Va succeir el 1808, el 1873, començà a succeir durant la II República, i durant la Transició es plasmà en l'estat de les autonomies. El federalisme "a l'espanyola" segurament passa en primer lloc pel reconeixement d'aquestes personalitats, anomenades com es prefereixi: nacions, nacionalitats o regions.

Cosme Bonet.

Llicenciat en Ciències Polítiques.