La tria

Eleccions, elegir, escollir, triar és a dir d'un conjunt de coses de la mateixa mena, separar-ne una o algunes atenent a la seva qualitat o un altre motiu. Lluiten, maten i moren pobles per poder conjugar aquest verb. Però senyors a qui no li ha fet versa algun pic haver de posicionar-se, qui no ha callat o fugit d’un moment decisiu, qui no ha inventat milers d’excuses per no pronunciar-se. És una feina que et pot portar maldecaps i de possibles beneficis incerts. Des d’una perspectiva racional en un càlcul cost-benefici ningú hauria d’anar a votar a qualssevol eleccions .

Aquests que es banyen, parlen, participen són gent en poques feines que té una curolla o que preten treure’n un rèdit personal. Ningú fa res per res. I al cap i a la fi si amb les seves proclames a favor dels meus interessos aconsegueixen el que sigui jo en surtiré beneficiat i no hauré hagut d’embrutar-me les mans.

Quines ganes d’empipar, burxar, discutir, demanar, exigir, expressar-se i que en treuen? Ja t’ho diré jo. Res. I tanmateix que m’és a jo si guanyen aquells o aquells altres. Què han fet res per jo ni un ni altres?. Idò això.

No voteu, no trieu, no discutiu, no vos posicioneu, no vos expresseu, no parleu. Restau tranquils a ca vostra emprenyats perquè heu de pagar sumes cada vegada més grans per la llum, el fems, la contribució. Mirau els vostres fill ajaguts al sofà frustrats i enfurismats perquè senten que tots els dies d’escola, institut, universitats, cursos etc. són inútils com ells mateixos. Escoltau pacientment i obeiu el vostre cap que vos exigeix més hores que no fa comptes pagar.

La crisi, la crisi…maleïda crisi. Discutiu amb el del banc dia si dia no per poder pagar d’alguna manera aquella hipotequen que vos asseguraren que es pagava sola. Acompanyau els néts a escola i parlau amb la mestra perquè el més gran li costa aprendre a llegir i ja no té cap suport especial. Sentiu a les mares que es queixen perquè no poden pagar el menjador o l’escoleta. Però seguiu callat mentre tot el que coneixieu, estimaveu i vos feia sentir a casa es menystingut i no serà per imperatiu legal transmès a aquests néts.  

Dedicau les poques hores del dia que vos resten per tenir cura de la vostra mare que ja no és d’aquest món i es passa hores i hores tota sola a ca vostra. El vespre mirau la televisió on vos parlen de les misèries del món i vos sentiu afortunat perquè encara teniu una llar i un dels vostre fill de trenta anys economista tal volta trobi una feina de becari a alemanya.

Ara ja podeu aclucar els ulls i gaudir plenament del silenci. Dormiu aquest dia i tots els que vendran, no vos mogueu o camineu de puntetes per no destorbar. Deixau el vot entre els diaris vells i no voteu però heu de saber que sense voler no votant ja heu triat. Heu triat la vostra vida, la dels vostres fills, la vostra mare i els vostres néts. No podeu fugir de les eleccions que vos posen davant com aquell que troba un camí bifurcat si vol seguir caminant ha de partir cap a un o altre costat.   

Marina Garcias i Salvà

     

El primer debat de les europees

El primer dels quatre debats presidencials en els quals a menys de quatre setmanes  abans de les eleccions els candidates a la presidència de la Comissió es veuen les cares  va tenir lloc ahir vespre a la ciutat holandesa de Maastricht.

Segons EurActiv entitat responsable de l’organització d’aquests debats, aquest primer no va ser tan innovador com s’esperava i va semblar més un confortable debat entre vells rivals que una disputa presidencial genuïna.

« Hi va haver per ventura massa coincidències entre els candidats i no gaire diferències en les seves postures. Però de totes maneres tinguérem l’oportunitat de veure els diferents candidats – el rostre humà que hi ha darrera la campanya – i crec que això és el més important »  digué el Professor Christiansen de l’European Institute Politics

No obstant, a pesar de la noblesa de l’exercici, els candidats no impressionaren. “Pel votant del carrer, moltes coses poden continuar fosques”, digué Christiansen

“Això és una mica d’espectacle polític – fins a cert punt és entreteniment . Però aquestes eleccions influiran sobre tota la línia política. D’aquesta manera no és com funciona la UE. La gent s’haurà de comprometre. Fa una mica de vergonya i podria generar desil·lusió entre la gent”, va afegir

El debat va girar entorn de temes que interessen als votants. Començà amb els llocs de treball i es va cloure amb política exterior i seguretat energètica.

A pesar de les diferencies desdibuixades, els quatre candidates intentaren introduir els seus leit motif de campanya.

“Estic fent campanya per a una Europa que crea llocs de feina i creix sense gastar diners que no tenim”, digué Jean-Claude Juncker, candidat del PPE, que encapçala per molt poc les enquestes.

El candidat popular, que presidí les trobades dels ministres de finances de la zona euro durant la crisi, un paper que li ha comportat bastants crítiques, intentà aclarir el seu llegat dient que ell no té un projecte d’austeritat. “Estic a favor de l’adequat finançament públic perquè no hi ha creixement sense l’adequat fiançament públic”

En aquest sentit, també assenyalà  que està a favor d'una major inversió en el mercat digital, d'un major desenvolupament del mercat intern i  a favor de lluitar a nivell europeu contra el dúmping social . Per això està totalment a favor, des de fa molts anys puntualitzà, d'un salari mínim legal en els 28 països de la Unió Europea .

El President del Parlament Europeu Martin Shulz, el candidat socialista, insistí en què els diners s’haurien de gastar ajudant als joves a trobar feina, impulsant un programa de crèdit que permetés a les empreses contractar aquests joves, una iniciativa que també va subratllar la candidata dels Verds, Ska Keller, qui veu en la inversió en l’economia verda una manera d’estimular la creació de llocs de feina.

" El problema més important que tenen les empreses que creen la major part dels llocs de treball a països amb altes taxes d'atur , com Espanya o Portugal , és la falta de crèdit per a les petites i mitjanes empreses .Jo proposaria un programa de crèdit per a les petites i mitjanes empreses i els que empren . Un programa dirigit per la Unió Europea, que privilegiés els joves amb els tipus d'interès o en el temps i la durada del reemborsament " .

Per la seva banda, Ska Keller  assenyalà que "El que necessitem realment és invertir en el futur . Invertir en el que necessita la societat , com la transformació de la nostra economia , que sigui més ecològica , perquè també estem aturant el canvi climàtic . Invertir en l'educació i la salut , perquè això és una cosa que realment beneficia la societat . Però també crear llocs de treball, llocs de treball de qualitat . La gent necessita treballs amb els quals pugui viure , que ofereixin una perspectiva de futur i en els quals no se'ls exploti “.

“No és només llocs de feina – els llocs de feina són molt importants. Però també importa com les veus de la gent són escoltades” digué Keller.

Guy Verhorstadt sembla que va ser el més capaç d’aclarir millor la seva visió sobre el futur d’Europa. En aquest sentit, repetí que defensava una Europa més integrada, però no la creació d’un superestat. A la vegada dirigint-se las seus votants de centredreta defensa que ”Necessitem menys regulació en el mercat comú, però al mateix temps necessitem més polítiques comunes”

També subratlla que "Es necessita de nou un president de la Comissió que tingui visió de futur , que lideri la Comissió Europea i faci ús del dret d'iniciativa . Cal posar propostes i un paquet legislatiu sobre la taula del Consell i això no és el que està fent ara el senyor Barroso . Primer crida a París i després a Berlín . O més aviat , al contrari , primer a Berlín i després a París , i només llavors , quan té llum verda de tots dos, pren una iniciativa , massa petita i massa tard . Necessitem de nou un Govern europeu , una Comissió Europea amb lideratge .

En la seva conclusió, Juncker, que semblava deixar el protagonisme als altres durant la majoria del debat, reafirmà la seva intenció de “reunificar Europa” a través del desenvolupament de la dimensió social del mercat comú i de la unió monetària.

Schulz, que digué que volia ser el president del poble no dels governs, subratllà que hi havia la necessitat d’invertir les polítiques del centredreta, que ha estat en el poder en els darrers cinc anys, i que han contribuït a l’augment del populisme.

El proper debat presidencial tindrà lloc a Florència dia 9 de Maig i com aquest es podrà seguir a través d’Euronews

De la vostra envestida la nostra puixança

Ara que és temps de decrets, com el del TIL, lleis, com la de Símbols o la de funció pública, reglaments, dictàmens, sentències, com la darrera del TSJC sobre el sistema d’immersió, etc., que es distingeixen per compartir un mateix esperit unificador, assimilador, intolerant i destructor propi del nacionalisme espanyol, o com els que el professen en volen dir patriotisme, és bon moment per fer memòria.

És moment de rellegir els qui ens van precedir i de qui ens sentim hereus, en tant que portadors dels mateixos sentiments, lluita, desconhort, ràbia. Perquè les seves paraules són les nostres i de la mateixa manera que compartim les seves frustracions i angoixes en temps d’amargor, que s’agermanen per un mateix fil conductor, també ens fem nostres les seves esperances i il·lusions.

D’aquesta manera, el 7 d’abril de 1906 Gabriel Alomar publicà  un article a Poble Català titulat Del nostre monòleg[1] on les seves paraules ressonen com el nostre propi crit adreçades a un poble dolgut, malmès en mans d’homes que el desconeixen i el pretenen sotmetre fins fer-lo invisible pels seus propis membres. Així Alomar assenyalava que una època ha finit per al Catalanisme però també sabia que una altra època ha començat per a ell ja que encara que el dia de l’hostilitat no hagués produït altra cosa que aqueixa meravellosa unió de tots per a la conquesta de l’ideal comú, avui el primer, el més vital i urgent dels nostres ideals, tots deuríem senyalar com a dia de glòria. ¡Çà ira!

Perquè així com defensava Alomar no hi ha res com la coacció per a fer germinar la protesta. Beneïda sia avui la coacció que treballa per nosaltres. I en el racó familiar de cada un de nosaltres pronunciem ara en soliloqui les paraules que cridarem als quatre vents el dia de la llibertat. Consignem en els nostres dietaris la Nostra glosa sobre la història que passa, i el comentari nostre serà demà la crònica de la llibertat.

Per això avui hauríem de manifestar-nos en cada un dels aspectes de la nostra vida amb la intenció de donar testimoni dels dies de supervivència que ens ha tocat viure. Un testimoni que només esdevindrà valuós si viuen els que puguin gaudir d’un temps en què el nostre poble serenament es relacioni interna i externament segur de ser respectat i valorat pel què és, com qualsevol altre.

Perquè si avui el sobreviure d’aquest poble el deixem per demà les paraules, que en aquest temps ens uneixen en el silenci sentenciat, per ningú seran reclamades ni recordades i res podrem demanar als qui ens han voluntària o involuntàriament oblidat perquè haurem triat morir col·lectivament per viure individualment.     

Marina Garcias Salvà

---

[1] Aquest article respon a les circumstàncies polítiques en què va ser escrit quan el Govern espanyol de Segismundo Moret suspengué les garanties constitucionals a Barcelona i va impulsar la Llei de Jurisdiccions com a reacció davant els Fets del ¡Cu-Cut! – en què uns 300 oficials de la guarnició de Barcelona destrossaren i calaren foc a la redacció del setmanari ¡Cu-cut! i a la redacció del diari La Veu de Catalunya sota el pretext de la publicació d’un acudit de Joan Garcia Junceda en què ridiculitzava les derrotes dels militars espanyols.-. Un fets que provocaren a Espanya un moviment d'adhesió als assaltants i en un primer moment el càstig dels assaltants per part del govern de Montero Ríos, fet que provocà la seva caiguda.

La Llei de Jurisdiccions permetia que els militars poguessin jutjar tot allò que consideressin que atemptava contra la unitat de l'Estat espanyol o contra ells mateixos. Moltes persones varen interpretar la llei com un atac a Catalunya.

Una llei que va provocar la unificació de tots els partits catalans al voltant de la coalició Solidaritat catalana, als quals posteriorment s'uniria tota l'oposició que va acabar abandonant el Congrés el 13 de març de 1906, en protesta pel descrèdit que suposava la subordinació del govern progressista. Amb tot, la llei es va aprovar el 22 de març i, a continuació, es varen tancar les Corts.

Conclusions conferència Rafael Bengoa

Rafael Bengoa va assenyalar ahir a la seva conferència que el nivell de complexitat dels casos actuals dels malalts crònics en que estem treballant, que requereixen l'atenció de fins a 22 professionals per paciente, fa que el sistema dissenyat als anys 70  no sigui l'adequat. Un sistema de sanitat fragmentat, que les forces del mercat encara fragmenten o fragmentarien més, en què més o menys d'atenen bé quan ets a primària o secundària però no funciona bé en prevensió ni en els períodes en què es retorna a la llar.

Segons l'opinió de Bengoa a nivell estatal hem perdut una legislatura. Una legislatura que es dedica a contenir la despesa i no obri portes a altres soclucions és obviament una legislatura que es podria haver fet des d'una direcció general de Montoro no fa falta un ministeri de sanitat per retallar. El que s'ha fet no és gestió de la sanitat sinó gestió de la contenció de la despesa.

La resposta que va presentar és en primer lloc, estratificar la població per distingir els crònics per gestionar-los de una forma especial. Una vegada estretificat, es dissenya una estratègia adaptada pels crònics que dóna lloc a la necessitat de més atenció a les llars i diferent tipologia de professional. Un moviment que ja es veu a altres països com Irlanda del Nord. En segon lloc, el malalt s'ha de fer responsable de la seva malaltia i coneixer-la el que fa necessària una línia d'educació del pacient. En tercer lloc, hi ha d'haver major col·lanoració i integració local entre els diferents agents socio-sanitaris.

Cos

El que uneix a la immensa  majoria dels pobles del món és l’estructura patriarcal en que es desenvolupen. Les dones som menors d’edat perpètues en moltes civilitzacions com ho eren en la nostra fins fa ben poc. Hem nascut per servir d’instrument d’un objectiu últim per sobre de la nostra pròpia existència la perpetuació de l’espècie, de l’homo sapiens, de l’home que sap.

Com el serf era instrument del noble, l’esclau de l’amo, l’obrer del propietari del capital la dona té una finalitat que ultrapassa el seu temps, espai, ànima i cos i que, per tant, s’escapa del nostre enteniment individual i col·lectiu en tant que ens trobem lligades a circumstàncies temporals i necessitats o preferències personals a curt termini. Per això, necessitem de la guia del qui veu més enllà de l’ara i aquí i aporta una perspectiva global a llarg termini per l’interés comú de l’home, és a dir; l’home.

L’home i sobretot l’home més allunyat de la realitat social del dia a dia, és a dir, aquell que gaudeix d’un estatus privilegiat que li permet desfer-se de consideracions mundanes que afebleixen a seu raonament pur, és el més indicat per regular els drets i llibertats d’un col·lectiu que per un bé suprem, que ell mateix no pot albirar, necessita ser protegit d’ell mateix en cos i ànima.

Tanta sort dones del món que homes assenyats ens marquen els nostres límits, ens dissenyen les nostres possibilitats de desenvolupar-nos com a éssers humans, donen al nostre cos l’estatus que necessita com a receptacle per a la perpetuació de l’espècie, la nostra última i màxima raó de ser.

Ara que tenim clar, gràcies a textos com el que serà la nova llei de l’avortament, que el nostre cos no és nostre sinó un bé de la humanitat i al servei de la humanitat i quina és la nostra funció, tot és més senzill. Dones calleu, l’ús particular d’una zona d’un bé col·lectiu deu ser com a mínim inconstitucional. Espereu assegudes en un lloc saludable disposades a ser fecundades per després tenir cura dels homes del demà que regularan i protegiran les nines que heu parit.    

Marina Garcias i Salvà
Responsable de Continguts

Els darrers sondejos i comparativa amb els resultats de 2009.

L'esquerra radical continua la seva evolució a l'alça mentre els socialdemòcrates es mantenen al voltant del 21% del vot, això si sense aconseguir el 25% que tenen en l'actualitat. Els verds, per la seva banda, consoliden una tendència a la baixa en comparació amb el sondejos anteriors encara que mantenen un ampli creixement respecte als resultats de 2009 en que es quedaren amb un 7,5% dels vots.

El centre dreta manté la seva clara evolució a la baixa situant-se en el 16,81% dels vots, molt lluny del 36% que obtingué a les anteriors eleccions. Una evolució a l'inversa és la dels liberals amb una previsió d'un 23,66% dels vots s'augura un fort creixement respecte a a l'11,4% dels vots obtinguts a les eleccions de 20009.

Les tesis defensades per Bengoa

En l’entrevista concedida al diari el País el 3 de gener de l’any passat mantenia que “el copagament diu al pacient que destorba. Dos terços dels malalts que ingressen en el sistema sanitari són no planificats , no a l'inrevés . La sanitat és una organització que ha de tenir un enorme marge de maniobra per encaixar aquesta demanda, cosa que no passa en les empreses o en àrees com l'educació”

També afirma que la política sanitària espanyola per afrontar els reptes de la salut pública va “a la recerca de la vareta màgica sanitària, implantant mesures concretes, aïllades . Sense un procés de canvi complex i integral no s'aconsegueix res . És el que va a demanar Brussel·les: mantenir el sector públic amb canvis estructurals . Si no es fa això , és com ficar una mica de copagament , una mica de gestió privada ... Cap arregla el fons : el nostre comportament i el dels pacients. El sistema sanitari és com un adolescent : encara que el rescatis en un moment concret , sinó incideixes en canviar el seu comportament, ho repetirà, el problema tornarà i necessitarà un altre rescat , un nou escenari de retallades.”

Benoaga està convençut que amb les retallades no s'evitarà que sigui insostenible el sistema de salut ja que “fins ara hem tingut cada vegada més demanda - la tendència segueix en augment -i aquest increment li hem donat resposta amb més recursos humans, més tecnologia i més medicaments. Però això era quan el pressupost creixia un 8% o més . Ara no tenim això i segueix pujant la demanda . La resposta és que, o transformes el sector, o estàs abocat a retallar. Molts pretenen que sembli que el sector públic és inoperant , però hem provat que es pot fer el canvi “.

Per altra banda, afirma  no ha vist encara res indiqui que el sector privat ho farà millor que el públic i a més defensa que per llançar-se a la privatització hi ha d’haver un grup avaluant però en el cas espanyol el que observa  és desordre .

Finalment les mesures alternatives que proposa per fer sostenible el sistema de salut públic van des de la implantació dels genèrics a reduir les derivacions a la xarxa privada passant pels historials de primària i especialitzada integrats, la recepta electrònica , la compra pública estratègica i centralitzada.