Coneix els convidats al col·loqui sobre el rescat

 

Vols conèixer més sobre els convidats al col·loqui d'avui horabaixa a les 19h al Club Diari de Mallorca i les opinions d'aquests sobre el rescat? Fes un cop d'ull a l'article de Carles Manera Erbina, publicat el dia 13 de juny de 2012 al Diari de Mallorca, titulat El rescate  i a l'entrevista al Diari de Balears de dia 18 de juny de 2012, Carles Manera: “El rescat bancari serà un fracàs si no flueix el crèdit” . També pots mirar el Currrículum Jonás Fernández i treballs de l'autor com: Crisis financiera y rescates bancarios en Europa: Ideas sobre el caso español

La ruptura del pacte socialdemòcrata

L'economia de mercat és la base del model econòmic capitalista. Es fonamenta en l’ànim de lucre, en l’afany d’enriquiment, tant individual com corporatiu, amb una intervenció mínima del Estat: laissez faire, laissez passer (deixeu fer, deixeu-ho passar). Tot el contrari del model econòmic del socialisme clàssic, on l’Estat no només garanteix les regles del joc, sinó que dirigeix  i organitza la producció i la comercialització de bens.

El model socialdemòcrata, per contra, assumeix l'economia de mercat, i amb ella el paper de la iniciativa privada. Però a canvi, l’Estat actua com a garant dels principals serveis de contingut social: sanitat, educació, pensions, etc., que són els elements que componen l’anomenat ‘estat del benestar’. El cost d’aquests serveis carrega damunt un sistema fiscal (imposts i contribucions socials) que funciona a la vegada com un element de redistribució de la renda: els que més guanyen són els que més contribueixen a pagar els serveis, que beneficien  a tots per igual. Aquesta és la essència del pacte: tu et pots enriquir en la mesura en que contribueixis a pagar la factura del benestar social, i viceversa.

La crisi que ens ofega ha servit per a posar de manifest la profunda esquerda que està rompent la mateixa essència del pacte. Veiem els retalls en sanitat i no entenem res: el nostre sistema sanitari és més eficient (i més barat) que els dels països que ara comanden a Europa, en termes relatius al producte interior brut (PIB). Retallem en recerca, però també estàvem per davall d’aquests països en inversió en I+D en relació al PIB, i podríem seguir en educació, etc. El dèficit no ve, com alguns proclamen, de que estàvem gastant més del compte: ve pel costat dels ingressos.

Aquest és el bessó de la qüestió. La pressió fiscal, entesa com a recaptació en relació al PIB, està a Espanya 6 punts percentuals per davall de la mitjana europea. Aquest és ‘casualment’ el famós 6% d’objectiu de dèficit per 2011 que Europa ens imposava. No és que estem gastant més del compte, és que estem ingressant per davall del cost dels serveis que havíem pactat entre tots mantenir. 

Quina és la causa d’aquest desajust?. Una part de la explicació ve de la tolerància social que tenim devers la economia submergida. No és només allò del ‘necessita factura?’: les petites empreses no expliquen que l’ús dels bitllets de 500€ a Espanya (un 68% del total de doblers en circulació!) dupliqui la taxa europea. La nostra tolerància arriba fins a límits absurds. Els futbolistes d’elit s’acullen a la anomenada ‘llei Beckham’ per a pagar un tipus marginal del IRPF del 24% (i en Ronaldo diuen que guanya 10 millions), mentre el tipus marginal està a Espanya en torn del 52%, i sembla que a França el volen dur al 75%.

Però la major ruptura ve del fet que els que són rics de veres no paguen aquest IRPF. 

Tenen societats patrimonials, les famoses SICAV, que tributen, depenent de les deduccions, entorn del 20%. En molts de casos els amos paguen proporcionalment menys que els seus treballadors. O sia: jo em puc enriquir i a més, com que tinc més doblers, puc aconseguir pagar menys que tu, i se m’en fot dels serveis socials, que jo ja aniré per la privada. Quan s’ha plantejat reconduir les SICAV, l’amenaça ha estat: si m’ho poses més car aquí, m’enduc els doblers al país del costat.

Si la socialdemocràcia vol subsistir, ha d’aconseguir recuperar la essència del pacte que li dona fonament. En un mercat global, aquest és un gran repte, però és això o el capitalisme salvatge i la revolució social. 

Carles Bona Garcia
Catedràtic de Física Teòrica de la UIB

El federalisme: les definicions

Per Watts, el federalisme, una categoria de caràcter normatiu, fa al·lusió a la defensa d’un govern múltiple que combina elements de govern comú i d’autogovern regional. En la mateixa línia, per Riker el federalisme es defineix com una organització política en què les activitats del govern es troben dividides entre el govern central i els regionals de manera que cada tipus de govern té certes activitats en les que pren decisions finals.  

Però per altra banda, el federalisme, tal com assenyala Daniel Elazar a la seva obra titulada Anàlisi del federalisme, té el seu origen en la necessitat dels pobles i estats, ens lliures amb capacitat d’establir associacions lliures, d’unir-se  per cobrir objectius comuns restants, no obstant això, separats amb l’objectiu de preservar les respectives identitats. En aquest sentit, a diferència dels dos autors anteriors, Elazar defineix el concepte com  la distribució fonamental del poder entre una multiplicitat de centres i no la devolució del poder des del poder central o cap avall de la piràmide.

Però a més no podem oblidar que el propi federalisme és usat per donar resposta situacions en què la controvèrsia de les quals difereix des dels fonaments. Una primera divisió és la que realitza Charles D. Tartlon quan assenyala que el federalisme és usat en dos contextos clarament diferenciats: en països geogràficament i demogràficament grans (com Estats Units i la Índia) i en societat plurals (Bèlgica, Canadà, Suïssa i Índia). 

Per tant, el sistema federal ha esdevingut la solució liberal-democràtica, tal com recorda Ferran Requejo, per oferir determinat acomodament polític al pluralisme nacional intern d’un estat. Per tant, no parlem tant d’unir forces, unitats polítiques independents, per aconseguir un bé comú sinó de mantenir la unitat entre les parts amb interessos contraposats establint noves relacions i normatives regulatòries de convivència que fan de les parts unitats polítiques independents que expressen la necessitat d’unir-se per cobrir objectius comuns.

  

Per apropar-nos a la definició pràctica d’un sistema federal a pesar de les diferències evidents entre els diversos casos cal establir els elements bàsics en què ha de comptar un Estat per tenir la consideració de federal. En primer lloc, un contracte d’unió que estableixi o confirmi  la relació federal, una constitució escrita, en què se subratlla els termes pels quals el poder es divideix o es distribueix dins el sistema polític i que només poden ser alterats per procediments extraordinaris. En segon lloc,  un àrbitre en forma de tribunal, Suprem o Constitucional que reguli les disputes entre governs. En tercer lloc, un fòrum de representació de les opinions regionals dins les institucions federals, és a dir una segona Cambra. 

L'anàlisi dels elements imprescindibles per considerar un sistema com a federal és la següent passa...A la propera entrada en hi centrarem.

Marina Garcias i Salvà

Responsable de Continguts

Sobre el federalisme.

El concepte contemporani de federalisme neix als Estats Units d'Amèrica, en el seu moment fundacional. Cert és que hi ha models anteriors fàcilment assimilables, però estrictament parlant és la constitució americana la que estableix per primera vegada un sistema federal tal com el coneixem avui en dia. I des d'aquest punt de vista, la pregunta que voldríem plantejar avui és si l'Espanya actual està avançant realment cap a un model federal.

La creació de l'estat de les autonomies a la Constitució va ser útil, sobretot, per sortir d'un estat centralista, i avançar en la creació d'una cultura de la diversitat.

En aquell moment es percebia com una solució intermitja entre l'Espanya uniforme i l'Espanya diversa. Recollia la tradició de l'estat "integral", que va ser com es va denominar la solució adoptada per la II República davant la qüestió regional, en terminologia d'aquell temps. En realitat una solució per al "problema català", que des de finals del segle XIX era motiu de grans debats dins l'Espanya de la Restauració. Aquell estat de les autonomies era obligat, entre d'altres coses, per no voler parlar de l'Espanya federal.

Està madura la societat espanyola ara, a l'any 2006, per plantejar el debat que s'ha esquivat durant tants d'anys? La resposta, a la vista de l'actitud demagògica de la dreta, és que no. El debat profund i definitiu sobre l'estructura de l'estat espanyol necessita de grans dosis de pedagogia a l'Espanya central, pedagogia feta des de l'Espanya perifèrica.

Hi ha politòlegs que consideren l'estat espanyol com a quasi-federal. Les competències ja transferides, el sistema de finançament, l'existència de poders legislatius d'àmbit autonòmic, fan del nostre un dels estats més descentralitzats del món actual. Dins Espanya el debat de vegades es perd per les bardisses d'un concepte tan abstracte com la cessió de sobirania, com si cedir imposts no fos cedir sobirania. Aquesta qüestió podria recordar els intensos debats de la I República Espanyola, allà pel 1873, quan alguns dels republicans federals plantejaven que no hi podia haver federació sense "pactes sinalagmàtics, conmutatius i bilaterals", és a dir : "Por gobierno federal entendemos un gobierno fundado en alianzas. Estas alianzas son contratos para cuya formación es preciso que existan partes contratantes con poder o capacidad suficientes para realizar un contrato. Si los que acuerdan el contrato son ciudades o estados. la capacidad es la soberanía. De aquí se deduce que el contrato federal sólo puede ser realizado entre pueblos soberanos." Són paraules extretes de "Estat Català", periòdic cantonalista del 1873.

Estam allà mateix, hi ha qui planteja la cessió de sobirania en el sentit més abstracte de la paraula. Hi ha sobiranistes, quan abans hi havia "sinalagmàtics". Res nou a la pell de brau. El primer federalisme espanyol provenia del sentiment d'arrelament que tenien els diferents pobles de la península als antics regnes de la monarquia hispànica. Quin millor exemple de federalisme que les espontànies Juntes Superiors formades durant la guerra contra Napoleó, que d'una forma natural van sorgir i es van federar per constituir una Junta Suprema Central? Pi i Margall mateix citava aquest exemple. Sens dubte els "sinalagmàtics" també hi pensaven.

Però en la seva plasmació teòrica el federalisme espanyol va anar molt més enllà, es va convertir en un ideal esquerrà, progressista. No hi va haver un federalisme conservador, ja que ser federal volia dir ser demòcrata, republicà, portant l'ideal de la llibertat a l'extrem, i en aquest sentit plantejava la descentralització com la limitació del poder central, per tant una vacuna contra l'opressió de l'estat. No és estrany que els anarquistes hagin tengut en Pi i Margall un dels seus referents durant molt de temps. Aquesta mateixa tesi, és curiós, l'he llegida recentment a algun article de Gore Vidal, el qual postula dividir el poder del govern federal nord-americà per fer-lo menys "tirànic".

En tot cas l'objectiu era clar: descentralitzar per assolir major llibertat. La idea teòrica era, en aquell moment fundacional de la idea federalista a Espanya, que els individus es federaven formant el municipi, els municipis es federaven formant l'estat o cantó, i aquests es federaven constituint la República Federal. L'individu, doncs, era l'origen de la federació, i per tant del poder estatal.

L'opció de Pi i Margall no va ser, en aquell moment, dissoldre l'estat espanyol i tornar a constituir-lo a partir dels individus, sinó des del govern intentar impulsar un programa molt progressista en política social, i al mateix temps elaborar una constitució de la República que establís el sistema federal. No ho varen poder dur a terme, per motius que no analitzarem. En tot cas el mot "federal" va quedar estigmatitzat dins l'àmbit polític espanyol a partir de llavors.

Quan es proclamà la II República no es va optar per una República Federal sinó per la solució específica pel "problema català". Amb el temps altres regions o nacionalitats s'afegiren al sistema, elaborant els seus propis estatuts. Algunes províncies, com les Balears, varen començar a debatre els seus propis estatuts. Què hagués succeït si no hagués existit el cop d'estat militar del 1936? Tal vegada el mateix que a diferents moments de la història d'Espanya des de principis del segle XIX: quan tenen oportunitat els diferents pobles d'Espanya apareixen i reclamen una personalitat, una veu pròpia dins l'ordenament estatal. Va succeir el 1808, el 1873, començà a succeir durant la II República, i durant la Transició es plasmà en l'estat de les autonomies. El federalisme "a l'espanyola" segurament passa en primer lloc pel reconeixement d'aquestes personalitats, anomenades com es prefereixi: nacions, nacionalitats o regions.

Cosme Bonet.

Llicenciat en Ciències Polítiques.

Model territorial i Constitució: províncies i autonomies

Si demanem a la gent, la majoria coincidiran el que el model actual de ‘Estat de les Autonomies’ és el resultat de un disseny consensuat, i que aquest model està reflectit al títol VIII de la Constitució del 78, blindat de qualsevol modificació per un procés de reforma que requereix de majories qualificades i convocatòria electoral ‘ad hoc’. Es tractaria de un model de tipus simètric (el famós ‘cafè per a tots’), amb la única excepció del finançament concertat el País Basc i Navarra, herència del règim foral. La Constitució seria dons plenament actual en aquest aspecte.

Res més enfora de la realitat. La base del model territorial de la Constitució son en realitat les províncies, la divisió pròpia de l’antic regne de Castella que el Decret de Nova Planta va imposar a la resta del territori (el 1715 a Mallorca i Catalunya). A la Constitució no diu ni quantes ni quines autonomies hi ha d’haver. Simplement diu en el famós article 143 que les províncies (no els ciutadans) ‘podran accedir al seu autogovern i constituir-se en Comunitats Autònomes’. No hi ha un disseny previ: ‘podran...’

A més, contràriament a la suposada simetria del procés, preveu dues vies per fer-ho realitat: la del article 151, pensat per les ‘comunitats històriques’, i la del 143, per la resta, on ‘punxar’ a una única província podia anular el procés. De fet, la dreta va aconseguir aturar Andalusia fent punxar Almeria, però al final ho varen poder compondre. L’arreglo el varen fer en nom del ‘cafè per a tots’, pensat a posteriori com una via de posar límits a les competències de bascs i catalans (consens Constitucional ?). Fins i tot varen haver de fer invents com la Comunitat de Madrid, que hauria estat millor dins Castella (si de cas amb Madrid capital com a ‘districte federal’), o les autonomies uniprovincials ‘per decret’ amb els retalls que no encaixaven (emparant-se en el article 144). En cèlebres paraules del fundador de Planeta: és com un pare que posa ulleres a tots els fills perquè n’hi ha dos que en necessiten (i per suposat la Constitució no ho preveia).

Mentre no decidim canviar la Constitució per la via difícil/impossible, haurem de conviure amb les províncies, fins i tot com a circumscripcions a les eleccions generals i autonòmiques. I això genera una fortíssima distorsió de la proporcionalitat del nostre sistema electoral, molt evident en el cas del Senat, però també en casos com les recents eleccions a Galícia, on una davallada d’un 1% en el vot del PP s’ha traduït en...una pujada de 3 escons!. Una solució parcial, dràstica però viable, seria redissenyar la distribució provincial per fer coincidir el territori de les noves províncies amb el de les Comunitats Autònomes. Això permetria convertir el Senat en la autèntica cambra de representació autonòmica sense haver de modificar la Constitució. I llevaria uns quants pals a les rodes dels tercers partits d’àmbit estatal, que veuen molt disminuïda la seva presència al Congrés de Diputats per la desproporcionada distribució provincial de la població, que fa que a la majoria de les actuals províncies els escons s’acabin distribuint de forma bipartidista.

Ja sé que cal molt de coratge per defensar això a Ourense (o a Lleida), però, si pensem que ha de ser bo pel sistema, perquè no ens hi posem ?.

 Carles Bona Garcia
Catedràtic de Física Teòrica de la UIB

Espanya i l’Euro: el problema més enllà de la crisi

A meitat dels 90, sopava a ca nostra amb el Dr. Angel Plastino, llavors rector de la Universitat de la Plata (Argentina) i visitant habitual de la UIB. Era el moment en que Espanya havia d’entrar dins la zona Euro i aquest fet es presentava des del govern com un remei als atacs dels mercats a la paritat de la pesseta, que havia estat devaluada fins a tres pics el 1993. Jo li expressava llavors les meves reserves sobre el resultat a mig termini de aquesta aposta. El problema era (i és) que la taxa d’inflació a Espanya era clarament superior a la dels països centrals de l’euro, de forma que aniríem gradualment perdent competitivitat, i amb la moneda única perdíem el comodí de la devaluació, que ens havia permès fins llavors anar trampejant el problema. El meu pronòstic fou que això havia de petar tard o d’hora.

El Dr. Plastino entenia perfectament l’argument perquè, com tots els argentins, ja ho havia viscut en carn pròpia. Desprès d’una etapa d’hiperinflació, on fins i tot s’havien imprès bitllets de un milió de pesos, el govern argentí va pensar que hi posaria remei adoptant un nou peso que no cotitzés als mercats, sinó que tingués la paritat vinculada amb el dolar americà. La paritat peso-dolar, per descomptat, no va equilibrar la inflació argentina amb la dels USA. A un moment donat els sous havien pujat tant que els argentins anaven a comprar a New York, on ja els coneixien amb el malnom dels ‘give me two’ (‘déme dos’) de tan barato que ho trobaven tot. Quan la balança comercial no ho va poder suportar més, varen haver de abandonar la paritat dolar, congelar els dipòsits bancaris (el ‘corralito’) per poder devaluar la moneda, i afrontar la crisi social resultant quan la gent va veure en què havien quedat els seus estalvis.

Molt de tot això ja ens ha passat a nosaltres. Quan vàrem entrar a l’euro, els preus a ca nostra eren molt més baixos que els ‘preus de turista’ que fèiem pagar als estrangers. Vaig reviure aquesta situació no fa gaire a Praga (allà el turista en euros era jo), com si fes un viatge en el temps. Avui a ca nostra ja vivim tots a preu de turista; si anem a Berlin, ho trobem barato en comparació (‘give me two’, me’n doni dos). Per contra, els turistes troben cars els nostres preus: per això veiem les ofertes del ‘all inclusive’ (tot enclòs) que els garanteixen un control del cost de les seves vacances. Hem deixat de ser competitius per preu, i no sempre la qualitat equilibra el tracte.

El problema de fons, per tant, és la prima d’inflació en relació al nostre entorn, que ens fa perdre competitivitat any rere any. Altres països com França, ja varen prendre mesures molt abans per prevenir aquest problema. En Delors, ministre d’en Mitterrand, va prohibir directament la indexació. La indexació no és altra cosa que la clàusula de actualització automàtica de preus, sous, pensions, etc. en funció de la inflació. Si tots els convenis s’actualitzen automàticament, no hi ha manera de corregir desbarats com les pujades desmesurades de sous a la construcció durant la famosa bombolla immobiliària. A ca nostra hem hagut d’esperar a la crisi per corregir això dins una reforma laboral que no és altra cosa que un intent de devaluació brutal dels sous, i que pateix només una part del país: la classe treballadora. El mateix amb les pensions, tant el govern anterior com l’actual (esperaran que passin les eleccions, naturalment). 

En resum: la crisi és un problema, però no és EL PROBLEMA. El problema de fons és la pèrdua de competitivitat per la via de la inflació, i això no s’arregla amb rescats ni mesures conjunturals: cal mirar més enllà i prendre mesures estructurals que ens assegurin un futur entre els països capdavanters De la Unió Europea. Estarem a l’alçada d’aquest repte?.

Carles Bona Garcia
Catedràtic de Física Teòrica de la UIB