Ignacio Urquizu: el proper convidat de la Fundació

Dia 22 d'aquest mes tindrem l'opurtunitat d'escoltar a l'autor del llibre La crisis de la socialdemocracia: ¿qué crisis? del ja hem pogut llegir capítols a El Diario .

Antón Costas: L'austeritat que porta el creixement és un conte de fades

El passat divendres dia 5 d'abril la Fundació Gabriel Alomar, en col·laboració amb la Cambra de Comerç, va organitzar la conferència titulada Lliçons de la crisi. De les polítiques d'austeritat a les del creixement. Estem a temps de trobar solucions?  en què vam comptar amb la presència del professor Antón Costas. En aquest marc, Antón Costas va assenyalar, sense embuts, que la recepta de l'austeritat contra la crisi no funciona, tot apuntat que les teories que defensen que l'austeritat pot portar el creixement són bàsicament un conte de fades. Per altra banda, va qualificar l'escenari actual com un moment de ruptura de la cohesió social i de creixement espectacular de la desigualtat en què la crisi ha posat de manifest que l’aferrament que unia capitalisme i democràcia s'ha eixuga. En aquest sentit, apuntà que cal tornar a teixir una unió entre democràcia i capitalisme recuperant la idea de què aquest matrimoni ha de garantir que ningú quedi pel camí i aquesta garantia és l'estat del benestar. Finalment, va defensar que la productivitat és la clau per sortir de la crisi. Per tant, només faran créixer les nostres empreses, innovar i millorar la nostra productivitat. ens farà sortir de la crisi i no reformes laboral ni baixades de salaris.

Recomanacions

Vos recomenam fer un cop d'ull a l'informe del 20 de març de l'Institut Jacques Delors: For a genuine economic and monetary union  . Aprofitam l'avinentesa per recordar-vos les properes activitats de la fundació on sou tots i totes benvinguts i benvingudes.

3 d'abril de 2013	Lliçons de la crisi. De les polítiques d'austaritat a les de creixement.	Cambra de Comerç	Anton Costas	Celestí Alomar	Joan Gual de Torrella

Comunitats de base i militància política

Vet aquí un diagnòstic de la situació, datat a desembre de 2012:

“ Les darreres dades del INE indiquen que a Espanya hi ha un 22% de persones en situació de pobresa (2 punts més que a l’inici de la crisi), un 25% de la població activa a l’atur (tan sols 11% quan va començar la crisi) i que la desigualtat entre rics i pobres és cada cop més gran. Estem vivint una progressiva desaparició de la classe mitjana. El model d’Estat del Benestar, llavor de la construcció del projecte europeu i fràgil encara en la seva implementació en països com el nostre, s’està debilitant a marxes forçades. L’ascensor social no funciona i si ho fà és només de baixada. Aquesta desigualtat va acompanyada d’una estigmatització de la pobresa. I és que el neoliberalisme ens ha convençut de la fal·làcia de que vivim en una societat que ofereix igualtat d’oportunitats a tothom. En conseqüència, es responsabilitza/culpabilitza al pobre de la seva situació, quan en realitat és el mateix sistema el que s’alimenta de víctimes per a poder funcionar......Malauradament, però, la crisi igual que ha produït una onada de solidaritat i compromís, està encoratjant l’aparició d’un nou feixisme social que troba en l’ús de la dinàmica del ‘buc expiatori’ (l’immigrant, el pobre, etc.) i en la insensibilització davant el patiment alié, una vàlvula de sortida al propi malestar. Aquest feixisme, pot ser a la llarga una de les amenaces de la nostra convivència i democràcia ”

Fins aquí una anàlisi moderadament progressista, que podria provenir de qualsevol actor social, però seguim amb la reflexió política:

“ Accions polítiques massives com el 15M ens han tret la bena dels ulls posant sobre la taula el dèficit democràtic del nostre país i el gran desprestigi de les principals institucions polítiques. El descrèdit de la classe política és creixent i en gran mesura es relaciona amb la pèrdua de la noció de be comú general a tota la societat, i és especialment visible en un àmbit que es defineix precisament per la defensa d’aquest be comú.
Tampoc no hi ha vies fàcils per exercir la ciutadania. Tot i tenir nous mitjans i noves tecnologies que permetrien i facilitarien dinàmiques participatives i consultives, sembla que aquesta implicació del poble en les decisions que l’afecten no interessi de moment als governants. En aquest context, cal sumar-hi el fet que els anomenats mercats s’hagin anat apoderant dels centres de decisió convertint-se en mentors de les nostres febles democràcies.

Finalment, hem arribat també a una situació de gran polarització ideològica on el diàleg és cada cop més difícil i la recerca de llocs comuns i consensos una quimera. Aquesta polarització ens ha portat a la caricatura, a l’enfrontament i a la superficialitat en la comunicació ”

Qui signa això? Un guru antisistema? Idò no, res més enfora. Ho signa el moviment de base Cristianisme i Justícia[i] .
Aquesta sorprenent sintonia entre els moviments religiosos de base i les bases militants a partits progressistes ens du a una reflexió esfereïdora:

·         La credibilitat de la Església està sota mínims, amb una imatge pública dominada per la jerarquia. El poder transformador de reflexions com les que s’apunten queda anorreat pel simple fet de venir d’allà on ve. Però els cristians de base ho segueixen intentant.

·         No serem els militants de base igualment ingenus, plantejant alternatives que queden en res, retxes en l’aigua, per mor del desprestigi dels nostres partits, amb un a imatge pública dominada per la cúpula?

Ben alerta amb segons quins ‘alardes’ de progressisme a costa de fer befa de la Església. Segurament podríem fer la mateixa befa dels nostres partits, i per motius molt semblants.

Jo, mentrestant no perdo la ingenuïtat en la meva (doble) militància.

Carles Bona

---

[i] Cristianisme i Justícia, suplement del quadern 182, n.216, Desembre 2012.

No hi pot haver federació dictada des del centre.

Les paraules de Gabriel Alomar vistes des des l’actualitat.

En un article publicat a “La Veu de Catalunya” entre agost i setembre de 1901, sota el títol “Regionalisme i descentralització”, apuntava Gabriel Alomar alguns dels temes derivats del debat sobre la qüestió nacional catalana vius en aquell moment, però que podem afirmar que mantenen certa vigència en el debat actual, en el marc de les reflexions que van apareixent sobre sobirania, secessió o independència, i sobre la solució federal a l’estructura territorial espanyola i l’encaix de Catalunya dins aquest nou model.

Assenyala Alomar, amb encert, que no és el mateix reconèixer la necessitat de descentralització que el reconeixement dels drets que un subjecte polític, una nació o una nacionalitat, reivindica i li són reconeguts. Afirma amb contundència: “No hi pot haver una federació dictada des del centre.” En el moment actual, pot ser més que en qualsevol altre del passat recent, aquesta afirmació resulta del tot encertada, ja que sense l’opinió i el concurs dels subjectes polítics, anomenau-los nacions o nacionalitats, que conformen l’Espanya plural, no serà viable l’estat federal que alguns propugnam. Solucions dictades des del centre, com un procés descentralitzador en el que l’estat conserva les eines per limitar i interferir en l’autogovern de les Comunitats, no seran factibles ni viables a partir d’ara, si pretenem que les diferents Comunitats es sentin còmodes dins Espanya. Avançar implicarà que el centre ha de reconèixer la veu pròpia, la personalitat política, la realitat nacional, de les principals Comunitats que formaran la base de la futura federació, que es federaran lliurement, en peu d’igualtat, posant les bases per arribar a la conclusió a la que també arribava Alomar, que és bo per Catalunya (afirma Alomar) formar part d’una unió, i en aquest sentit es refereix a “l’immens avantatge que representa per a aquells diferents Estats la centralització de les relacions diplomàtiques, que produeix la solidaritat en la defensa i, per tant, la força.” Clar que el 1901, quan reflexionava Alomar, no existia la Unió Europea, que en part pot proporcionar aquesta força que dóna la unió. És, per tant, una afirmació que hem de veure des de l’òptica del segle XXI, és a la Unió Europea on s’ha complit aquesta afirmació d’Alomar, almenys fins que la política econòmica ens ha duit a la desunió interna actual, i a la conseqüent pèrdua de força i influència política d’Europa.

Tornant a Alomar, i al cas espanyol, deixa clar que “no s’ha de confondre la tendència a la formació de grans Estats lliures amb la tendència (...) a formar grans nacions noves”, reflexió adient per qui escriu tot just 30 anys després de que els prínceps alemanys proclamassin emperador d'Alemanya a Guillem I de Prússia, però que noltros ens hem de prendre amb distància, el temps de formar grans nacions pertany al passat, en canvi vivim l’època en que es cerca la formació de grans estats, o més exactament grans ens supranacionals on la sobirania dels estats-nació queda difusa dins complexes mecanismes de presa de decisió. Però, certament, formar grans Estats no té res a veure amb formar una nació nova, una confusió, entre estat i nació, que trobarem sempre darrera la difícil definició d’Espanya, nació de nacions, estat de nacions, federació? Afirmava llavors Alomar que el regionalisme entès com a desintegració nacional era contrari al corrent dominant a Europa, i ho feia gairebé vint anys abans del Tractat de Versalles i de la desintegració dels Imperis Rus i Austrohongarès, que segurament li donarien una perspectiva diferent. En tot cas, considerava Alomar que el catalanisme, que és restauració d’una nació, la catalana, i no d’una innovació, s’havia d’entendre des d’una perspectiva diferent, ja que tracta d’una restauració assolida per la revindicació (“la unitat nacional perduda se recobra, doncs, sempre per reivindicació”).

Davant l’aspiració de Catalunya per Alomar “la descentralització no té res a veure amb ell (el problema català)”, sentència que és d’actualitat car no es resoldrà la revindicació actual de Catalunya amb una mera oferta de major descentralització, més autogovern, més concessions des del centre. El moment actual ha superat aquesta demanda d’autonomia dels anys 70, estam davant la nació catalana recobrada per la via de la reivindicació, i això s’haurà d’entendre des de la perspectiva espanyola, si hi volem trobar solució.

Alomar fa una crítica al federalisme espanyol, que ens convida a fer una reflexió ben actual també:”Per haver-ho desconegut (l’anomenat problema català), el federalisme espanyol (...) no ha conseguit mai esser l’encarnació d’un desig veritablement popular, veritablement nacional”. La veu d’Alomar sembla sorgir des dels inicis del segle XX adreçant-se als federalistes del segle XXI, als federalistes espanyols, convidant-los a reconèixer la realitat plurinacional d’Espanya a l’hora de plantejar el model d’estat federal que es proposi per Espanya, i no partir de la idea de convertir Espanya en un estat federal com una mera evolució de l’estat de les autonomies, ha de ser més que això. No hem de cometre l’error a que es refereix Alomar, no podem concebre el federalisme o una proposta federal per a l’estructura territorial d’Espanya com una “desintegració del poder fet arbitràriament, des del centre” perquè la federació és “unió d’elements distints i no separació de parts que formen un tot elemental, com és la nació.”

No podem fer altra cosa que estar d’acord amb les paraules d’Alomar i reivindicar l’actualitat dels elements esmentats, una estructura territorial de caire federal per Espanya haurà de tenir en compte la realitat nacional catalana, i concebre’s com un pacte o acord entre les Comunitats que formen el conjunt de l’estat, del que la Constitució de 1978 (amb una concepció més avançada que la del temps d’Alomar) esmenta com a “nacionalitats i regions”, expressió, que hem de veure, indica  el reconeixement per part dels poders constituents de la realitat plurinacional que es troba en l’origen del concepte d’Espanya mateix.

A pesar que aquests 30 anys d’autonomia ens hagin duit a superar el concepte, tímid en part de nacionalitat, i obrir el debat als conceptes de nació, comunitat nacional o subjecte polític. Tornant al text de 1978, conflueix en ell la idea dels que concebien el Títol VIII com una simple descentralització amb la d’aquells que la concebien com un fet de justícia històrica, de reconeixement (a la fí) de la realitat pluricultural, plurilingüística i plurinacional d’Espanya, un Títol en el que es basa l’actual estat de les autonomies, vàlid com a resposta a la reivindicació de les anomenades nacionalitats històriques després del llarg hivern franquista.

Però si avui parlam de repensar l’estructura territorial és perquè hem arribat a un punt en l’evolució d’aquell sistema, de l’estat de les autonomies, en que cal donar una passa més, en solucionar injustícies, problemes de funcionament, però, com hem reflexionat al llarg d’aquest article, no només ho hem d’entendre com un aprofundiment en el procés descentralitzador iniciat amb la Constitució de 1978. El procés que s’obri ara és una oportunitat per construir un estat realment plural, construït sobre la base de la història i de la voluntat dels pobles que conformen l’Espanya real.

Deia Alomar:”No se tracta de que Catalunya deixi de formar part de l’Estat espanyol, ja que tota unió entre vàries nacionalitats (...) és un bé per a totes. No és  Espanya lo que constitueix una imposició per a Catalunya. És l’exclusivisme nacional castellà, que ha vingut dictant des dels temps de la unió espanyola la política de l’Estat, convertint en submissió i adaptació forçosa d’una nacionalitat a una altra lo que havia de d’esser juxtaposició i convivència de diverses nacions per a la defensa mutual de totes elles.” Ara, més de 100 anys després, segueix essent aquest un bell ideal: fer de l’estat espanyol veritablement una federació, que sia una “juxtaposició i convivència de diverses nacions.”

Cosme Bonet.

Diputat i Secretari de Política Autonòmica i

Coordinació Institucional del PSIB-PSOE

L'Europa d'un altre món

El Consell Econòmic i d'Afers Econòmics format pels ministres de finances de la Unió en la seva darrera reunió celebrada la setmana passada, segons el redactat de la seva declaració, "convida" als estats membres a "considerar la reducció de la pressió fiscal sobre el treball per estimular la creació de llocs de feina". És, si més no, interessant que enmig d'una situació de desesperació en què el ciutadà necessita més que mai el suport de les estructures de l'estat del benestar fiançades amb els doblers recaptats a través dels impostos la resposta sigui abaixar impostos amb efecte redistributiu com són els mencionats.  

Però les paraules sorprenents, per no emprar mots més gruixuts, no acaben aquí, en el mateix paràgraf assenyalen, tal i com hem sentit tantes vegades sentenciar des de la dreta neoliberal, que s'ha d'apostar per eliminar despeses i subsidis perjudicials i no motivats enlloc que per la creació de nous impostos.  

Sembla que aquests dos darrers anys els ministres de finances han viscut en una realitat paral·lela que la resta dels pobres mortals ignora. Una realitat en què les receptes neoliberals, el laisser fair ha esdevingut la resposta a tots els nostres problemes, un entorn en què els treballadors han accedit a un lloc de treball gràcies a les facilitats que dóna la nova legislació fiscal o laboral. Però la realitat es troba lluny d'aquesta descripció i a pesar de les evidències que assenyalen, com ho han fet des de l'inici de la crisi, la necessitat d'un canvi de rumb. 

Marina Garcias i Salvàa

Responsable de Continguts

  

On Europa és molt més que un continent.

Des d'aquí, d'on el Sol s'enyora i el fred es fa un company més de viatge, el continent es fa petit i el contingut vessa. Sembla que un certa sensació d'impotència i resignació ha recorregut Europa mentre a l'interior d'aquesta maquinària institucional on les formes constitueixen una part essencial del dia a dia i la civilització humana sembla haver gairebé assolit uns nivells de savoir faire difícils d'imaginar des de l'hemicicle parlamentari illenc.

Amb això no vull dir que sigui una bassa d'oli, les discussions són intenses, els arguments molt elaborats, a vegades massa basats en qüestion tècniques i poc en valors i principis, no obstant això es percep quelcom estrany dins l'ambient, sembla que cada dia tot estigui per fer, que tot sigui possible, no hi ha temes tabú ni qüestions irrellevants o fora de lloc. A pesar de que cada tema estigui estrictament planificat i compartimentat, hi ha hagi tot un engranatge de professionals que es dediquen només a fer-ho anar així no deixant espai i temps per la improvisació.

Els espais i els moments que l'agenda ha especificat dedicar a cada qüestió són un veritable espai de debat deliberatiu, on totes les veus són escoltades fins arribar a algun acord, on els participants estan disposats a cedir a pesar de conèixer profundament la matèria i tenir arguments sòlids per defensar les seves posicions. Es va el fins al cor de cada tema i és dedica el temps necessari per acostar postures, les floritures i alabances o recriminacions mútues es deixen per altres moments i espais com el plenari.

En poques paraules, aquí la paraula parlamentar recupera el seu espai natural.

Marina Garcias Salvà

Responsable de Continguts