“ Les darreres dades del INE indiquen que a Espanya hi ha un 22% de persones en situació de pobresa (2 punts més que a l’inici de la crisi), un 25% de la població activa a l’atur (tan sols 11% quan va començar la crisi) i que la desigualtat entre rics i pobres és cada cop més gran. Estem vivint una progressiva desaparició de la classe mitjana. El model d’Estat del Benestar, llavor de la construcció del projecte europeu i fràgil encara en la seva implementació en països com el nostre, s’està debilitant a marxes forçades. L’ascensor social no funciona i si ho fà és només de baixada. Aquesta desigualtat va acompanyada d’una estigmatització de la pobresa. I és que el neoliberalisme ens ha convençut de la fal·làcia de que vivim en una societat que ofereix igualtat d’oportunitats a tothom. En conseqüència, es responsabilitza/culpabilitza al pobre de la seva situació, quan en realitat és el mateix sistema el que s’alimenta de víctimes per a poder funcionar......Malauradament, però, la crisi igual que ha produït una onada de solidaritat i compromís, està encoratjant l’aparició d’un nou feixisme social que troba en l’ús de la dinàmica del ‘buc expiatori’ (l’immigrant, el pobre, etc.) i en la insensibilització davant el patiment alié, una vàlvula de sortida al propi malestar. Aquest feixisme, pot ser a la llarga una de les amenaces de la nostra convivència i democràcia ”
Fins aquí una anàlisi moderadament progressista, que podria provenir de qualsevol actor social, però seguim amb la reflexió política:
“ Accions polítiques massives com el 15M ens han tret la bena dels ulls posant sobre la taula el dèficit democràtic del nostre país i el gran desprestigi de les principals institucions polítiques. El descrèdit de la classe política és creixent i en gran mesura es relaciona amb la pèrdua de la noció de be comú general a tota la societat, i és especialment visible en un àmbit que es defineix precisament per la defensa d’aquest be comú.
Tampoc no hi ha vies fàcils per exercir la ciutadania. Tot i tenir nous mitjans i noves tecnologies que permetrien i facilitarien dinàmiques participatives i consultives, sembla que aquesta implicació del poble en les decisions que l’afecten no interessi de moment als governants. En aquest context, cal sumar-hi el fet que els anomenats mercats s’hagin anat apoderant dels centres de decisió convertint-se en mentors de les nostres febles democràcies.
Tampoc no hi ha vies fàcils per exercir la ciutadania. Tot i tenir nous mitjans i noves tecnologies que permetrien i facilitarien dinàmiques participatives i consultives, sembla que aquesta implicació del poble en les decisions que l’afecten no interessi de moment als governants. En aquest context, cal sumar-hi el fet que els anomenats mercats s’hagin anat apoderant dels centres de decisió convertint-se en mentors de les nostres febles democràcies.
Finalment, hem arribat també a una situació de gran polarització ideològica on el diàleg és cada cop més difícil i la recerca de llocs comuns i consensos una quimera. Aquesta polarització ens ha portat a la caricatura, a l’enfrontament i a la superficialitat en la comunicació ”
Qui signa això? Un guru antisistema? Idò no, res més enfora. Ho signa el moviment de base Cristianisme i Justícia[i] .
Aquesta sorprenent sintonia entre els moviments religiosos de base i les bases militants a partits progressistes ens du a una reflexió esfereïdora:
Aquesta sorprenent sintonia entre els moviments religiosos de base i les bases militants a partits progressistes ens du a una reflexió esfereïdora:
· La credibilitat de la Església està sota mínims, amb una imatge pública dominada per la jerarquia. El poder transformador de reflexions com les que s’apunten queda anorreat pel simple fet de venir d’allà on ve. Però els cristians de base ho segueixen intentant.
· No serem els militants de base igualment ingenus, plantejant alternatives que queden en res, retxes en l’aigua, per mor del desprestigi dels nostres partits, amb un a imatge pública dominada per la cúpula?
Ben alerta amb segons quins ‘alardes’ de progressisme a costa de fer befa de la Església. Segurament podríem fer la mateixa befa dels nostres partits, i per motius molt semblants.
Jo, mentrestant no perdo la ingenuïtat en la meva (doble) militància.
Carles Bona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada