Perquè sorgeix, novament i amb força, el debat sobre el model d’estat a Espanya? És la crisi econòmica la que ha conduit a una crisi política de l’estat? O és que, certament en el marc de la crisi actual, s’ha fet evident que el model autonòmic espanyol ja ha donat de si tot el que podia donar?
Sigui quin sigui el motiu, o la conjunció de motius, el cert és que no es pot defugir el debat sobre el model territorial espanyol, el debat s’ha obert, en part pel procés sobiranista en marxa a Catalunya, però també per diferents veus, d’organitzacions, de partits polítics o de personalitats, que creuen necessari repensar el model i fugir de l’immobilisme.
La resposta dels socialistes és clara: el model autonòmic només pot fer una cosa, avançar cap a un veritable estat federal.
La conclusió no és nova de vegades s’ha considerat que Espanya és ja un estat federal, però no hi ha unanimitat. El que està clar és que el model dibuixat a la Constitució de 1978 no és un model tancat, i per tant tampoc nítidament federal, és fruit d’un procés de descentralització, i actualment és possible que sigui dels més descentralitzats del món, a partir d’un règim, el franquista, que responia a una idea extremadament uniformitzadora i centralista de l’estat.
És per això que 35 anys després hi ha aspectes que van quedar oberts a la voluntat del legislador necessiten ser tancats, a tall d’exemple, cal resoldre la confusió competencial delimitant clarament els àmbits que corresponen a les comunitats territorials i al poder central; resoldre el sistema de finançament d’una forma que no deixi la darrera paraula en mans de l’administració central, sinó que garanteixi una veritable autonomia financera, implantant el principi d’ordinalitat (que cap territori perdi riquesa quan aporta solidaritat); cal fer la reforma del Senat per tenir una autèntica Cambra que representi la veu dels territoris, i faci de contrapès a les decisions preses des del Govern i el legislatiu centrals; i sobretot és necessari un clar reconeixement de la realitat plural d’Espanya, un pluralisme en l’àmbit lingüístic i cultural, però també des del punt de vista del sentiment nacional dels territoris, un reconeixement que el 1978 per motius històrics que resulten obvis, no es van poder redactar al text constitucional tan clarament com actualment seria desitjable.
De fet, l’evolució de l’actual model autonòmic cap a un model federal significa un canvi de mentalitat profund en el conjunt de l’estat espanyol, que s’està produint des de fa més de 30 anys, i que significa entendre la unitat des de la diversitat, no entendre‐la com uniformitat. Significa entendre l’estat federal tal com Gabriel Alomar argumentava en una data tan llunyana com 1901, però que no ha perdut la vigència, des del meu punt de vista, deia Alomar que federació és “unió d’elements distints i no separació de parts que formen un tot elemental, com és la nació”, i ho deia perquè per Alomar no es podia concebre el federalisme simplement com un procés de descentralització, s’havia de cercar la “juxtaposició i convivència de diverses nacions” aquest és el vertader sentit del federalisme i d’una concepció plural d’Espanya, és també el punt d’arribada del procés de reivindicació de les denominades “nacionalitats i regions” que reconeix la Constitució espanyola de 1978.
Sense aquest reconeixement, sense la participació d’aquests subjectes polítics (comunitats amb sentiment de poble des de fa segles, i altres noves comunitats que han adquirit personalitat pròpia) no es pot pretendre la reforma de l’estat per avançar cap a l’estat federal. Per això és necessària la reforma constitucional implicant la participació del poble, perquè la Constitució, en tant que regula l’estructura territorial de l’estat, es sembli més als pobles que formen l’Espanya plural i diversa, l’Espanya real. La idea de federació ha de partir dels territoris, arribant a un acord de convivència, perquè, com també deia Alomar en l’article a que ens referim: no hi pot haver federació dictada des del centre. No funcionarà un model que es vulgui implantar sense comptar amb el punt de vista dels territoris, especialment aquells amb majors trets diferencials. Aquest acord s’ha de fer amb diàleg, amb debat públic sobre el model de convivència que volem i impulsant una reforma de la Constitució que asseguri un marc estable, de convivència i de progrés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada