La salut de la població depèn dels seus determinants (educació, alimentació, habitatge, entorn laboral i escolar, sanejament, estil de vida, servies sanitaris...). És prou sabut que el que més equilibra els nivells de salut són les polítiques de redistribució de renda, mitjançant mesures com aprofundir amb impostos progressius, disminució de l’evasió fiscal i, especialment al nostre país, reduir l’atur. Aquestes mesures macroeconòmiques són la base del benestar social i són les més efectives, ja que permeten alliberar recursos per inversions econòmiques i socials entre les que destaquen especialment les inversions educatives, les ajudes a la discapacitat que hem perdut pel camí amb la crisi, l’atenció a la pobresa, que tan necessària s’ha fet en aquets anys de carestia. Òbviament també és central la despesa pública en salut.
Tot i el que comentava de les desigualtats i la importància d’afavorir els desfavorits, un principi essencial del sistema sanitari públic és que ha ser universal, sense perdre cap sector de la societat, on pobres i rics n’estiguin integrats. El servei sanitari públic universal llima les desigualtats i és un gran element d’equilibri social impedint que un problema de salut costós sigui atès tan a una persona sense recursos com a una benestant, evitant que suposi un daltabaix econòmic irrecuperable a la persona i família que el pateixen. És molt important aquest aspecte ja que si feim un sistema sols pels pobres, on les classes mitjanes i altes no poden gaudir directament del profit, el sistema sempre acaba empobrint-se. El reial decret 16/2012 de mesures urgents de sostenibilitat del sistema sanitari i sobretot la seva posterior correcció, han permès integrar al sistema sanitari públic a professionals lliberals i altres col•lectius benestants, que com a ciutadans tenen dret a estar coberts pel sistema sanitari públic. A l’altre extrem trobam que el govern no ha tengunt la sensibilitat necessària al deixar fora de cobertura a les persones sense papers. En primer lloc és despietat i en segon no és intel•ligent ja que té molts perjudicis i cap benefici. A les Illes s’ha deixat sense targeta sanitària a unes quinze mil persones, el que representa el 1,5% de la població. Es tracta d’un col•lectiu jove, normalment amb bona salut i per tant amb un baix cost d’atenció. Se’ls ha retirat l’accés a l’atenció primària, on l’assistència és més barata, on es pot fer prevenció i es poden controlar malalties transmissibles. Els condemnem a anar a urgències hospitalàries on els costos són més alts i no en saben res de la família o dels seus contactes. Els immigrants no regularitzats s’amaguen del sistema perquè es veuen amenaçats i sovint no poden costejar el tractament.
Gastam mil i pocs euros per habitant a l’any en el sistema sanitari públic. Som la primera CCAA en abandonament prematur dels estudis, tenim gairebé la meitat de persones de 18 a 25 anys estudiant a la universitat que la resta d’Estat i som la darrera en inversió pública i privada en investigació. Tot i així, a pesar de comptar amb menys serveis que altres llocs, a l’escassa inversió estatal a la nostra comunitat, hem estat i som els primers contribuents cap a altres territoris que tenen uns serveis més ben finançats que nosaltres. Altres amb més criteri que jo parlaran de balances fiscals, que tothom reconeix que és exageradament desfavorable o que som una de les regions europees que per càpita transfereixen més fons al seu Estat. El que és indiscutible es que hem passat de ser una comunitat capdavantera en renda per habitant a estar a la mitjana espanyola. Òbviament equilibrar les balances fiscals permetria més despesa social i no haver d’anar a la coa de la mateixa.
Benauradament, gràcies a l’activitat turística excepcional d’aquests anys, la crisi es capeja malament però millor que altres CCAA. Una altra cosa és com sortirem de la crisi, si millor o pitjor. Si ara tenim plètora de turistes, en bona part, és perquè som un destí segur. Segur perquè els indicadors de delinqüència són inferiors a altres indrets, o perquè no hem viscut revoltes socials com als països competidors, però si aquestes geografies arriben finalment a una estabilitat, sense conflicte, el nostre bon sistema sanitari ha de seguir sent un element de seguretat que els turistes, especialment els majors, perceben perfectament i els ajuda a decidir on és millor passar les vacances.
El sistema sanitari és una despesa però a la vegada és una inversió, que produeix un retorn productiu considerable i que convé apostar-hi per mantenir el benestar i la cohesió social. És un pilar del creixement econòmic i de la competitivitat dels països i regions. Fa una funció afegida, que a les Illes encara no hem sabut aprofitar abastament pel que fa al desenvolupament tecnològic i al coneixement. Si som la darrera CCAA en R+D, ho som en part perquè el sector salut ha estat més allunyat que a altres llocs del sector acadèmic i de recerca biomèdica. Hi ha una oportunitat immillorable per articular un pol biomèdic entre l’Hospital Universitari Son Espases, el ParcBit i la Universitat, impulsant un Institut d’Investigació Sanitària i els estudis de medicina de la UIB (necessaris per acreditar el mateix Institut),i en això també som una excepció dissortada ja que som juntament amb La Rioja (320.000 habitants) les úniques CCAA sense aquests estudis.
La despesa pública en salut, des de què rebérem les transferències sanitàries el 2002 ha crescut de manera important. Sols en vuit anys és va duplicar. És cert que en el període la població assegurada va créixer un terç. Amb tot la despesa sanitària per persona protegida, descomptat l’augment del cost de la vida, cresqué un trenta per cent. Les transferències de l’Estat per la salut van ser mal negociades i han estat sempre deficitàries. La CAIB ha hagut d’assumir gairebé una cinquena part de la despesa sanitària pública, aspecte més difícil de suportar amb la crisi i la radical caiguda d’ingressos de la CAIB. A més arrencarem amb un Servei de Salut amb moltes mancances. L’hem millorat entre tots, però a ningú li escapa que es pugui aspirar de nou a créixer com ho feiem la passada dècada (un 10% anual a les Illes o el 7,5% a Espanya). Tot i així encara ens trobem amb una despesa sanitària per càpita inferior a la mitjana de l’Estat. A més el nostre sistema sanitari públic, és molt menys costós que el que tenen països on domina la provisió privada de serveis, com és a Alemanya o França, i molt més justa i efectiva on dominen els sistemes liberals com és ara als USA.
Més d’un terç del pressupost de la CAIB és en salut, això vol dir que es necessita una governança molt professional, dialogant i convincent, que mantenint la qualitat sàpiga contenir la despesa. Però els anys d’aquestes govern, hem viscut èpoques convulses, períodes sense cap diàleg possible, canvis de consellers de Salut i de directors generals de Salut. Uns anys de crisi mai viscuda eren els favorables per cercar complicitat amb els professionals, d’atacar les bosses d’ineficiència del sistema, acordar desinvertir amb l’inútil per salvar les prestacions cost-efectives. Des del 2009 el creixement de la despesa s’ha frenat però el sistema no s’ha reformat per ser més competitiu. Per això les tendències inflacionistes poden tornar a sorgir just quan la crisi amaini. Si això passa, i si no millora finançament autonòmic, la capacitat d’inversió en altres fonts de major benestar pot veure’s greument compromesa. Ens podem permetre sortir de la crisi amb les butxaques buides però no foradades.
Tot i que des de la seva creació els nostre sistema sanitari ha existit el copagament (de medicaments per els actius, o de pròtesis), ara s’han estesos. En moments com aquest els copagaments, encara que siguin d’acord a la renda de la persona, en els sectors desafavorits poden suposar un dispendi insuportable ja que és freqüent que la padrina pensionista dugui a l’esquena l’economia de tota la família. Així no són rars els casos que no poden retirar tota la medicació prescrita de la farmàcia. Sovint els costos de facturació són superiors a la recaptació, mal negoci, que a més té el risc de perjudicar als més desfavorits, quan el sistema els ha de protegir.
Fa més de trenta anys que a les Illes l’atenció privada s’ha concertat per part finançador del servei sanitari públic. Concertar de manera ordenada, limitada, especialment si es fa amb empreses sense afany de lucre, no té perquè anar en contra dels interessos públics. Ans al contrari ja que pot ajudar a absorbir puntes de demora intolerable o comportar solucions àgils i eficients. Molt diferent és oferir a empreses privades l’atenció de territoris complerts o tot un nivell assistencial. Fer negoci amb la sanitat pública pot abocar a pràctiques que sols desitgin els beneficis en comptes de la perseguir la salut. El perill és més gran ja que estan aterrant empreses de capital risc en el nostre sector salut.
Tenim un bon Servei de Salut que hem de millorar i conservar en l’àmbit públic. És part important del nostre patrimoni col•lectiu.
Joan Llobera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada