dijous, 11 de juliol del 2013

¿QUO VADIS EUROPA? por Manuel Porras Romero*


El libro de la corta pero intensa vida de la Unión Europea tiene un nuevo capítulo, cuyo título podría ser, parafraseando a cierto cineasta clarinetista: “Todo lo que quiso saber sobre la resolución de la crisis del euro y nunca se atrevió a preguntar”. Y es que no hay mentidero público y privado de cualquier corte ejecutiva de la vieja Europa que no se dedique a hacer cábalas de cómo encontrar el hilo de Ariadna que deshaga el entuerto en el que se halla el proceso de integración comunitaria. En un aspecto coinciden la mayoría de teóricos económicos y sociopolíticos, cualquier atisbo de arreglo pasa por rescatar una vieja idea de principios de siglo XX: la unión política entre los Estados Miembros de la Unión. Paralelamente al nacimiento y consolidación de los estados nacionales y el incremento de conflictos entre ellos, sobre todo a partir de finales del s. XIX, comenzaron a surgir diversas voces en el Viejo Continente que abogaban por una Europa en paz, unida, libre y próspera. Si tuviéramos que destacar alguna de ellas, nos quedaríamos con las del aristócrata austríaco Richard von Coudenhove-Kalergi y el político francés Aristide Briand. El primero introdujo el primer movimiento popular para una Europa unida (el Movimiento Pan-Europa) y el segundo, en su famoso discurso de 1929 en la Sociedad de Naciones, defendió la idea de una federación de naciones europeas basada en la solidaridad y en busca de la prosperidad económica mediante la cooperación política y social.   Por último destacar, en este breve repaso histórico, la figura de Winston Churchill y su célebre discurso de septiembre de 1946 en la Universidad de Zurich que para muchos supuso el primer paso hacia la integración durante la posguerra, acuñando un concepto nuevo: los Estados Unidos de Europa. Sobre este concepto de Unión Política y su futura aplicación en el orden institucional europeo versó la conferencia del Dr. José Ignacio Torreblanca, profesor titular de Ciencia Política en la UNED y articulista de El País, que tuvo lugar el pasado día 20 de mayo en el Caixafòrum de Palma bajo el auspicio de la Fundació Alomar.

El andamiaje teórico que aúna la resolución de la crisis del euro y la pretendida unión política es completamente económico. Se fundamenta en la teoría de las Áreas Monetarias Optimas (AMO), cuyo artículo seminal[1] fue escrito en los años 60 y pertenece al economista canadiense Robert A. Mundell, a la sazón premio Nobel de Economía en 1999. El estudio de Mundell se basa en enumerar cuales serían las características, o en su defecto los mecanismos, que deberían tener los países formantes de una unión monetaria para que un shock de demanda agregada afectara de forma simétrica a todos ellos. Una asimetría económica sería un peligro porque podría conducir a divergencias y conflictos entre países a la hora de tomar las decisiones políticas necesarias. En otras palabras, los países que constituyen una unión monetaria, debido a la existencia de una única moneda, deben consensuar las políticas macroeconómicas a aplicar en todo el territorio de la unión. Si la coyuntura económica afecta de forma diferente a los estados, cada uno de ellos tendrá una necesidad de aplicar políticas económicas contrapuestas. Según Mundell, esos mecanismos se pueden reducir a tres y si se cumplen se considera una unión monetaria un área monetaria óptima. El primero de ellos sería la flexibilidad de salarios, o dicho de otra manera, eliminar las rigideces de los mercados de trabajo de los países más afectados por la crisis, con lo cual se conseguiría un aumento de la competitividad vía una devaluación interna de precios producida por una reducción de los costes laborales. La segunda es la movilidad del factor trabajo, mecanismo a través del cual reduciríamos el paro en el país más afectado ya que el exceso de oferta de trabajo se desplazaría al país menos afectado. Con sólo estas dos cuestiones ya resolveríamos el problema de la asimetría en la Unión, pero debido al gran coste social que llevarían implícito, sobre todo la primera, es necesario crear algún mecanismo de distribución de rentas entre los países integrantes de la Unión. Y eso nos lleva al tercer mecanismo, una política fiscal común. Así como la política monetaria está adjudicada a un ente supranacional como es el Banco Central Europeo, sería necesaria la creación de otro ente que recaudara una parte de los ingresos impositivos de los países miembros y posteriormente los redistribuyera entre ellos.  Para llevar a cabo esta política fiscal común, los estados deben realizar un viaje bastante complicado dejando de banda los intereses propios y apostándolo todo a los intereses comunes. ¿Están los países formantes de la Unión preparados y, sobre todo, concienciados para realizar esta travesía? Lo estén o no es indiferente. Si se quiere salir de la crisis económica e institucional no hay más remedio que embarcarse.
Según el Dr. Torreblanca, sin una transferencia de poderes regulatorios y fiscales al nivel supracentral de la UE, la crisis actual continuará y podría destruir la zona euro y afectar de muerte a la misma Unión, tal como la conocemos. Por tanto,  si los estados miembros  desean conseguir un grado de integración política mayor deben cambiar el escenario político institucional en el que se encuentran. Concretamente, deben ponerse de acuerdo en que opción de unidad política desean para sí mismos. Estas opciones fundamentalmente son tres:

1.      Federalismo económico total o federalismo económico limitado.

Existen dos visiones de cómo atribuir poderes a nivel europeo. La primera es una versión minimalista, donde los estados miembros solamente transferirían aquellos poderes regulatorios estrictamente necesarios para finalizar la crisis y prevenir la caída del euro. La visión que hay detrás de esta idea es que la crisis del euro fue creada por los países con problemas de déficit público, por lo que ahora tienen que llevar a cabo las políticas y reformas para revertir esta situación. La UE necesitaría el suficiente poder para forzar la implementación de esas políticas y para controlar que todos los acuerdos sobre deuda, déficits y desequilibrios macroeconómicos se cumplen. El gobierno alemán se situaría en esta línea ya que, parafraseando al autor, gustan de usar una cita del mismo Lenin: “trust is good, control is better”  (la confianza es buena pero el control es mejor).

Otros, en cambio, argumentan que la crisis del euro ha sido originada por el diseño incompleto de la unión monetaria (en palabras de Mundell, la Unión Monetaria Europea no es un área monetaria óptima). Por lo cual, lo que necesita es un federalismo económico que complete nuestra unión monetaria a través de una unión bancaria, fiscal y económica puesta en marcha por unidades de gobierno centralizadas. Un enfoque totalmente basado en la teoría del federalismo fiscal donde todas aquellas políticas que generen externalidades en otros países deben ser transferidas a un ente regulatorio superior.


2.      Unión de reglas vs unión de políticas
           
            Otra cuestión importante es dilucidar qué nivel de discreción se puede aplicar a la hora de aprobar o cambiar políticas dentro de la Unión, ya sea por gobiernos o  por parlamentos. En un lado del espectro se sitúan aquellos que piensan que se deberían aprobar un número de reglas a nivel europeo para prevenir que gobiernos nacionales o de una jurisdicción menor adopten ciertas políticas que contravengan los intereses comunitarios, por ejemplo el nivel de déficit público de   un país. El ejemplo más claro de esta visión es el Pacto de Estabilidad y  Crecimiento aprobado en el Tratado de Maastricht, donde una regla comunitaria  prohíbe a los estados miembros generar un déficit público mayor del 3% del PIB  nacional. De esta manera, se crearía una institución supracentral dedicada  exclusivamente a asegurar la aplicación de las normas aprobadas.
            En el otro lado están aquellos que creen que una unión política necesita un  gobierno que tenga la capacidad de aplicar discrecionalmente aquellas políticas  que sean necesarias según la coyuntura en que se encuentre la unión. Piensan que  la realidad es tan compleja como para encorsetarla en unas reglas y, por tanto, un  gobierno comunitario debería tener el poder discrecional de aplicación de  políticas que tiene un gobierno nacional.
            Un ejemplo de la diferencia entre las dos visiones lo hallaríamos en el actual debate entre austeridad y crecimiento. ¿Qué sucede cuando una de las reglas  adoptadas, como es la austeridad, falla en la generación de crecimiento? ¿Puede cambiarse la regla inicial? ¿Pueden discutirse y aplicarse políticas alternativas o debemos seguir cumpliendo las reglas? En la situación actual, Alemania tendría la  primera visión mientras Francia estaría a la cabeza de la segunda.

3.                   Legitimidad directa vs legitimidad indirecta

            En un aspecto todas las corrientes se ponen de acuerdo: una unión monetaria  completa con una unión económica, fiscal y bancaria  implicaría una transferencia  masiva de soberanía de los gobiernos de los estados miembros a las instituciones europeas, lo cual llevaría implícitamente fortalecer la legitimidad de la UE enfrente de los ciudadanos europeos. También existen dos visiones de cómo  llevarse a cabo, en palabras de Torreblanca: una minimalista-            intergubernamentalista y otra maximalista-federalista.
            La minimalista-intergubernamentalista se basa en la idea de que los máximos      depositarios de la legitimidad y de la democracia son los estados miembros. Por  tanto, la transferencia de soberanía que implica la unión política requerirá en el  futuro una mayor participación de las naciones de la UE en el proceso de toma de  decisiones, a través de un fortalecimiento del papel de la institución que representa los intereses nacionales, el Consejo Europeo. Lo cual no significa  disminuir el papel del Parlamento y de la Comisión Europea, ya que éstos se dedicarían a la aplicación de políticas del día a día, sino dejar el verdadero poder ejecutivo de la UE al Consejo.
            La visión maximalista-federalista, en cambio, cree que se debería reforzar la capacidad ejecutiva y la legitimidad democrática de las instituciones europeas existentes, especialmente de aquéllas que representan los intereses comunes: la Comisión Europea y el Parlamento Europeo. A nivel de la Comisión, esta vía intenta replicar el sistema nacional de gobierno y oposición a nivel europeo, convirtiéndola en la única institución europea que detente el poder ejecutivo. La  identidad y el número de comisarios dentro de este “gobierno” vendría decidido  por el Presidente de la Comisión, el cual se convertiría de facto en el Jefe de  Gobierno de la UE. Si a este hecho le sumamos un mayor poder legislativo para el Parlamento (en particular, aplicar nuevos impuestos, incrementar el peso del presupuesto europeo o aprobar nuevos programas de gasto), la UE daría pasos de gigante hacia una verdadera unión política.
            El problema fundamental que plantea la primera visión es que su legitimidad democrática sería totalmente indirecta, ya que no dependería de los ciudadanos  de la Unión sino de los gobiernos nacionales actuando mediante instituciones intergubernamentales. No ocurre así en la segunda visión, donde la Comisión sería elegida por los propios ciudadanos, a través de la elección de sus representantes en el Parlamento. Por otro lado, la visión maximalista-federalista requeriría del máximo apoyo de los parlamentos de los gobiernos nacionales para implementar sus políticas, alguno de los cuales debería recurrir a referéndums.  Tal respaldo podría acarrear un proceso largo, costoso y dependiente de consultas arriesgadas, que podría llevar a una ineficiencia temporal a la hora de la aplicación de las políticas.

La decisión a tomar por los mandatarios europeos no es nada fácil, además teniendo en el horizonte cercano las elecciones europeas de 2014. Un grupo de países europeos, con Alemania a la cabeza, postulan una unión política basada en un federalismo económico limitado, con una arquitectura regulatoria importante y con una legitimidad indirecta a través de un mayor papel de los intereses políticos nacionales. Otro grupo de países, en cambio, abogan por un federalismo económico total, con amplios poderes discrecionales a la hora de tomar decisiones y con una reforma institucional conducente a una mayor legitimidad directa. Como hemos comentado al principio el diagnóstico económico es claro, pero, ¿cuál será la receta a prescribir a este paciente llamado Europa? Esperamos que nuestros representantes estén a la altura del desafío que tenemos delante.
Para finalizar, citemos el mencionado discurso de Sir Winston Churchill una vez finalizada la Segunda Guerra Mundial: “(…)¿Y por qué no podría haber un grupo europeo que diera un sentido amplio patriotismo y común ciudadanía a las perturbadas gentes de este turbulento y poderoso continente, y por qué no podía ocupar su adecuada posición con otras agrupaciones, para perfilar los destinos de los hombres? (…) ¡Levantemos Europa!

(*) Profesor de Economía de la Unión Europea de la Universitat de les Illes Balears.


[1] Mundell, R.A. (1961): “A Theory of Optimal Currency Areas”, American Economic Review, 51.

dimecres, 10 de juliol del 2013

Dues lliçons del Parlament Europeu Marina Garcias i Salvà



Avui és dia 9 de juliol i fa exactament cinc mesos i set dies que vaig iniciar el meu stage al Parlament Europeu. Fent memòria del que he vist, sentit i fet els esdeveniments s'acaramullen, s'entrellacen i es confonen en el temps. Record un horabaixa, una sala de reunions, una de les centenars que hi ha aquí, unes cinquanta persones, pel cap baix, i un tema, intencionadament oblidat per l'establishment espanyol; el procés de pau d'Euskadi i, en concret, el paper dels presos polítics. Vaig escoltar el relat d'actors implicats en el procés de pau irlandès i sud-africà sense poder deixar de fixar-me en els paral·lelismes existents entre ambdós i el basc. D'aquesta manera, els discursos governamentals durant les etapes d'enfrontament eren, salvant les distàncies, gairebé calcats. Vaig escoltar un representant dels presos. Els presos; aquells joves de rostre familiar i llinatges que el presentador de l'informatiu pronuncia amb dificultat, mentre les seves fotografies en blanc i negre apareixen a la pantalla.

Record una frase "a la Comissió Europea no prenem decisions polítiques sinó tècniques", unes paraules que van dibuixar més d'un somriure burlesc entre l'auditori que acudia a la conferència que sota el títol "L'austeritat fallida", em va espolsar una mica el racó de l'esperança, on ja s'hi recollien teranyines. He escoltat dones i homes apassionats i disposats a lluitar dia a dia pels drets dels treballadors, he sentit paraules de resignació, ressentiment i clams d'ajuda. Sembla que el socialisme europeu viu un moment estrany equiparable a la sensació d'aquell que es desperta després d'una llarga becada un horabaixa d'estiu amb els llençols amarats de suors i el cap enterbolit. Entre el somni i la realitat es mou arrossegant els peus amb els ulls mig clucs, la claror el cega. Ès conscient que ha d'aixecar-se i espabilar, mullar-se la cara i mirar-se al mirall però encara recorda tan vivament el somni que es fa dificil no refugiar-s'hi per perdre-s'hi. Sap què és ara o mai. L'Europa en què va creure es desfà, els homes què l'empanyien han mort, fugit o canviat, els valors que la sostenien foren oblidats o sepultats pels qui un dia en feren pròpia senyera. Despertar, obrir el ulls i reunir el coratge per viure, és a dir decidir, prendre partit, perdre, bregar...o dormir i desaparèixer com quelcom propi d'un temps ja passat.

Però sobretot, he après que aquí els noms, els càrrecs, els títols...es llegeixen sobre el paper però gairebé mai són portats a escena. Un lord que s'adreça magistralment a unes cent persones en una conferència sobre les possibles sortides de la crisi i el fracàs dels actuals polítiques liberals, que dominen l'esfera politico-económica, per després discutir-ne amb l'auditori. Un cap gros d'un país, o que almenys s'ho pensa ser, que entra amb tot el seu seguici davant les boques badades dels presents, per l'excepcionalitat de l'espectacle, seguides per preguntes com: Qui és aquest que dur tanta gent?.

En certa mesura, sembla que, sense voler, aquest parlament s'ha inspirat en la manera de fer dels mallorquins orgullosos de ser-ho. Homes i dones regits per una norma bàsica: que ningú pugui dir que et penses ser algú, no facis sentir ningú que és algú i no et refiïs de qui actua d'alguna d'aquestes maneres. Una manera de fer que, malauradament, ha estat exiliada de les cadires de l'executiu al parlament de les Illes. Una manera de fer que, des de la humilitat, aconsegueix el més preuat dels entorns, un entorn respectuós, dialogant, constructiu, amb una paraula, democràtic i que es desconeguda per qui pretenen governar les terres on arrela la ja descrita manera.

Parlant d'entorns respectuosos, en ve a la memòria una trobada amb un antic eurodiputat que sap el dimoni on es colga per aquestes contrades. L'home va assenyalar que és precisament RESPECTE la paraula clau per entendre com persones de diferents indrets, que durant segles havien estat immersos en conflictes permanents entre ells, poden acordar construir unes institucions polítiques comunes que prendran decisions que afectaran a totes les parts. En altres paraules, vol dir deixar que el teu antic enemic participi en la formulació de la normativa que regularà el teu comportament.

Ès cert respectar i ser respectat és essencial però cal esforç, voluntat i certa dedicació per aconseguir-ho, és un treball constant que no llueix quan es fa present però l'abscència del qual  és visible, evident i molt perjudicial pel qui la pateix i els que han relacionar-s'hi. Respectar a aquell que creix al teu costat, té una ideologia similar, parla la mateix llengua, enyora els mateixos indrets és relativament fàcil ja que s'apropa al primer i imprescindible esglaó, l'auto-respecte, per desenvolupar el respecte. El que és més dur i impossible d'aconseguir per molts és respectar aquell que cresqué molt lluny, parla una altra llengua, desconeix els indrets que tu enyores i parteix d'uns valors que et són estranys. Per tant, el que ens diferencia i ens fa dignes de consideració és la capacitat i voluntat d'aconseguir respectar i ser respectats.    
 

divendres, 5 de juliol del 2013

Badalona: laboratori populista.

   
1.    Antecedents.

Corria l’any 1991 quan un jove badaloní aconseguia la primera acta de regidor pel Partit Popular d'ençà de 1979. En aquella Badalona i Catalunya a punt de viure l’èxit olímpic, el nou regidor electe esdevenia un fet bastant aïllat: no era habitual que en un moment hegemònic dels valors de progrés i d’extensió de l'Estat de benestar al nostre país, un jove decidís presentar-se en unes llistes des de les sigles fundades pel ministre franquista Manuel Fraga Iribarne.

El maig de 2011 aquell jove badaloní, veí del barri de la Morera esdevenia alcalde de la ciutat.

En aquests 20 anys van ocórrer diferents canvis i transformacions. Hi ha diferents causes explicatives d’aquest ascens. Aquest article no pretén relatar la cronologia dels esdeveniments sinó aportar algunes hipòtesis sobre l’ascens i el triomf del populisme extremista a l’àrea metropolitana de Barcelona -com un camí per insinuar algunes sortides a la situació-. I en concret, posant el focus a la bimil·lenària Badalona, tercera ciutat  en nombre de ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Badalona té una bona mesura humana; no massa gran com perquè les distàncies físiques i personals siguins inabastables, i no massa petita perquè les tendències globals no s’hi facin clarament presents. Com diu un filòleg badaloní, Badalona té el tamany de l’Atenes clàssica, uns 200.000 habitants; l’any 2012 en comptava amb 220.977.[1]

Progressivament, la candidatura popular anà escalant posicions i resultats. Aquest fet queda patent en una observació de la seqüència de les eleccions municipals de 1991, 1995, 1999, 2003 i, especialment,  des de 2007 fins al 2011.[2]
Taula 1. Resultats del PSC i del PP en eleccions municipals de 1991 a 2011.

Contesa municipal/ nombre de regidors
PSC
PP
1991
14
1
1995
10
4*
1999
13
5*
2003
12
5
2007
9
7
2011
9
11

 Font: Elaboració pròpia.
*El 1999 CiU és la segona força amb 5 regidors. El PP n’obté els mateixos amb menys vots que la coalició nacionalista.
*El 1995 el PP era el quart grup municipal en nombre de regidors, per darrera de CIU i ICV.

Aquesta escalada es produeix en un context en el què els partits majoritaris a Badalona i a Catalunya, van disminuint de manera progressiva el seu nombre de vots, regidors i càrrecs electes. Un fenomen que afecta també les formacions del centre i esquerra badalonins PSC, ICV i CiU.

Aquestes tres formacions des de 1979 havien conformat els governs de la ciutat. El PSUC aportà el primer alcalde democràtic del període, Màrius Díaz, i el PSC incorporant en diferents pactes a ICV, CiU i ERC estigué al capdavant de l'alcaldia des de 1983 fins l'any 2011 (alcaldes Joan Blanch, Maite Arqué i Jordi Serra).

Diverses són les causes i la seva índole, a la ciutat i en el context general, de l’ascens d’una candidatura conservadora i populista. Certament, segons la sociòloga Marina Subirats (2011)[3] a partir dels anys 2000 es produeix un fet general al nostre país. S’esquerden els amplis consensos socials interclassistes que permeteren el creixement econòmic i la consolidació de l'Estat de benestar; de l’onada de progrés posterior a la reinstauració de la democràcia a l'Estat.

L'any 2000 marca, doncs, un canvi de tendència amb la irrupció clara i accelerada de la mundialització. Un fet que comportarà fenomens com l’arribada de la immigració extracomunitària: aquesta nova situació anirà canviant la fisonomia de molts barris i la seva realitat quotidiana.

En el cas badaloní, com a l’àrea metropolitana de Barcelona, els moviments migratoris dins l’Estat ja havien produït les primeres onades als anys 50 i 60. I havien contribuït a donar forma a la seva personalitat i estructura social actual. La nova onada migratòria, des de l'any 2000, introdueix més complexitat social amb el pluralisme religiós i la presència de població que no té hàbits urbans ni d’ús quotidià dels serveis ni dels espais públics.

L’entrada de l’Estat a la Unió Monetària l'any 2002 comporta un increment del nivell general de preus i un augment de les dificultats de l’accés a l’habitatge. Malgrat tot, la il·lusió del diner barat i la bombolla creditícia no permeté percebre els problemes latents i la situació econòmica i social real fins a l'esclat de la crisi financera internacional el setembre de 2008.

Aquest procés econòmic corre paral·lel al progressiu desaliniament de la classe treballadora respecte dels partits de l’esquerra al món occidental i a casa nostra. El diner barat, l’accés a la compra d’habitatge i al consum per a gran part de la classe treballadora i mitjana, tampoc beneficià els valors del centre esquerra. Ans al contrari estengué el domini de la ideologia de mercat i dels seus valors consumistes. En una tendència que s’anà afermant també als barris treballadors de les àrees metropolitanes catalanes i europees.

Aquest context en el què en les darreres dues dècades el populisme i l’extrema dreta guanyen terreny a ciutats i països de tot Europa (Holanda, França, Regne Unit, Bulgària, Hongria, Finlàndia, Dinamarca, Suècia, Noruega, etc) són influents també en el nostre cas. L’antieuropeisme, la islamofòbia i les rebel·lions-protestes fiscals, són ingredients comuns a la majoria de moviments i partits populistes.[4]

Tornant a Badalona, l'alcalde García Albiol, en plena crisi de l'Estat i episodis de corrupció que perjudiquen la imatge del seu partit, expressa que governa sense ideologia i sense estar sotmès a les sigles. Afirma que en el govern d'una ciutat no hi ha d'haver ideologies. Diu ser un governant pragmàtic que només vol resoldre els problemes dels “veïns”. Tracta així d’anar desbordant la tradició treballadora i d’esquerres de la ciutat.

L'abundància dels anys de creixement provoca que la consciència de benefici col·lectiu es difumini i augmenti la percepció dels costos particulars de qualsevol nou equipament, espai o servei públic. Amb l’increment de la visió individualista, “davant de la meva casa, no”, es rebutja, per exemple, la ubicació del contenidor de la brossa davant del propi domicili, però en canvi s’exigeix que s’ubiqui a prop.

El fenomen de desalianiment del vot, que s’ha indicat, queda patent amb una ràpida observació a les dades electorals. El percentatges de vot al centre esquerra a les eleccions municipals a barris badalonins de classe treballadora com Sant Roc, Llefià (Sant Mori) o la Salut de Badalona ho testimonien. Prenem una breu comparativa a Badalona entre els dos principals partits.

Taula núm. 2. Percentatge de vots del PSC i del PP-AP  als barris de Sant Roc-La Mora, Sant Mori de Llefià i la Salut. Eleccions municipals Badalona. 1979 a 2011.

 (En vermell PSC, en blau PP -AP fins el 1991-).


1979

1983
1987
1991
1995
1999
2003
2007
2011
Sant Roc-La Mora
30,84
/
7,13
54,72
/
3,68
57,13
 /
2,93
60,76 /
4, 72
47, 66 / 15,39
57, 67
/
15, 06
48, 24
 /
20, 12
32, 84
/
27, 91
28,60
/
42,70

Sant Mori de Llefià
   46,81
 /
8,96
55,42
/
7,14
53,46
/
3,78
58,56 /
 6,64
37, 22
/
18, 13
48, 18 /
18, 05
48, 84 /
20, 33
34, 05
/
28, 58
29,49
/
42,80

La Salut
31,26
 /
5,72

49,96
/
15,31
53,03
 /
3,55
59, 75
/
5,55
41,37 /
16, 07
51, 83 /
17, 31
50, 03
/
21, 13
33, 29
 /
31, 74
28,63
/
46,19

Font: elaboració pròpia.




Aquest procés mostra com la classe treballadora, sobretot a mesura que avancen els 2000, i aquells grups socials situats en espais secundaris del mercat de treball[5], captius de la desesperança, passen a atorgar el seu vot a una opció conservadora, extremista, de queixa i amb retòrica antiestablishment. Cal tenir en compte també en l’anàlisi d’aquestes dades, l’evolució demogràfica i la sortida de ciutadania d’aquests barris cap a d’altres barris de la ciutat i municipis de la regió metropolitana, especialment quan les circumstàncies econòmiques ho permeteren.

Igualment, com a fenomen general, la crisi econòmica i de confiança alimenta la desafecció ciutadania i debilita el vincle entre la ciutadania i els partits polítics. És llavors quan García Albiol, al marge de la marca del PP, consolida la imatge prototipus del polític populista: “parlar clar, parlar directe, posar veu als qui no en tenen”. Així, “Hablando claro” fou el seu eslogan a les municipals de 2011, preparades pel consultor Iván Redondo des d’una agència bilbaïna[6]. Actualment, aquest consultor continua assessorant el batlle badaloní i és també cap del gabinet de comunicació del president de la Junta d’Extremadura, Rafael Monago[7].


Cartell electoral municipals 2011.

Font: Internet.



El cap del PP de la ciutat es presenta com un polític antiestablishment, amb un discurs que denuncia les “llargues dècades” del govern de centre esquerra a la ciutat. Usa una imatge personal i un llenguatge planer fins al límit d’esdevenir sovint barroer o estrident. Un fet que l'associa més a una estrella mediàtica, en una ciutat amb una població jove; o  a un concursant de realities shows televisius que no pas a un polític a l’ús: a un membre que respon als paràmetres esperats de la “classe política”.


2.    La necessitat d'actualitzar la socialdemocràcia.


L’historiador i estudiós de l’extremisme ideològic Xavier Casals[8] posa de manifest diversos treballs de politòlegs francesos en què els partits extremistes i populistes canalitzen la “funció tribunícia”, emulant  l'objectiu dels tribuns de la plebs a la república romana: posar veu als que no en tenien i defensar el seus drets. Aquesta funció l’havia dut a terme a França el Partit Comunista i l’esquerra tradicional. En les darreres dècades, diferents analistes alerten del fet que la socialdemocràcia, amb molts anys i experiència en el poder, ha anat adoptant estils més burocràtics i allunyats de l’activisme; un comportament i un mode de funcionament autoreferit.

El fenomen del populisme conservador, en el cas de Badalona, interroga sobre el canvi del paradigma polític i l’extensió del populisme també a l’esquerra. En el marc d’una política a tot Europa vinculada al diner i a les finances, on el cleavage entre la gent i els bancs, i la percepció d’una política al servei al poder bancari s’estén. El discurs que descriu la realitat com un enfrontament entre elits econòmiques, financeres i polítiques i el poble pot donar lloc a un enfortiment de l’opció populista també en l’esquerra. Xavier Casals (2013)[9] fa evident la possibilitat d’una tercera onada populista a l’Estat, en les que un nombre important de vots estessin en joc i en reubicació, en perjudici dels grans partits espanyols.

Enmig de la crisi democràtica, de valors i econòmica, és llavors quan molts treballadors en atur i persones sense horitzó laboral i vital són seduïts pels projectes populistes. Les organitzacions populistes necessiten d’activisme i generen expectativa de poder fer una carrera política amb possibilitats de progressar en les estructures d'un moviment-partit, constituït des d’una base personal  entorn el seu líder. En el cas estudiat, el PP de Badalona fins el juny de 2011 mai havia assumit responsabilitats locals de govern.

D’altra banda, les pràctiques clientelars a la ciutat han arribat a la situació de prometre llocs de treball a veïns i veïnes durant la campanya. O que en clares pràctiques de xenofòbia institucional s’afirmi que la feina dels plans d’ocupació locals han de ser primer pels treballadors de la ciutat; i que per accedir a serveis socials bàsics, o als propis plans d’ocupació, s’hagi d’estar empadronat un nombre d’anys predeterminat.

El creixement ràpid del populisme a la ciutat, ha portat a que uns dels problemes del primer govern populista sigui comptar amb un equip polític que en molts casos no disposa de la preparació ni de l’ experiència necessàries. Un equip, en bona part, reclutat directament des de l’activisme estrident al carrer. Un fet que hauria causat, en gran mesura, problemes de pressumpta corrupció i de males pràctiques de govern des de juny de 2011[10].


3.Com es prepara l'ascens al poder? Algunes bases ideològiques, tècniques i d'acció política.


El salt de partit minoritari a partit amb aspiració de majoria, el fa el partit popular badaloní de 2003 a 2007. La campanya de recollida de signatures contra la instal·lació d’una mesquita en terreny públic[11] a la ciutat arriba fins i tot a les pàgines de Financial Times. La campanya, que vol mobilitzar i agitar el carrer amb una subreptícia islamofòbia, recull la signatura de 22.000 ciutadans i ciutadanes.

En altres crítiques al govern de progrés, usaren tècniques de mobilització del carrer com petites manifestacions, o boicots a inauguracions d'obres com el que es produí amb la històrica arribada de la L2 del metro al  barri de Llefià, pocs mesos abans de les eleccions municipals de 2011. Val la pena esmentar, en aquest cas, que la retòrica habitual de García Albiol, parla de veïns i veïnes i molt ocasionalment de ciutadans i ciutadanes.

El populisme s’adreça a un poble indefinit. A uns indefinits veïns i veïnes. A l’home corrent. A prop de la idea de massa, de persones sense la dimensió dret-deures que incorpora la noció republicana de ciutadania.[12]

Davant l'organització i l'estratègia de conquesta de l'alcaldia, sorgeix la pregunta: el fenomen populista a Badalona és espontani, o estem davant d’un experiment que compta amb recursos, i amb una sofisticada i experta assessoria de comunicació? ¿El lideratge de García albiol es forja només a la ciutat, o hi ha un interés més enllà, a la capital de l’Estat, dins d’una operació política amb interessos de més abast?

A la campanya municipal de 2007, mitjans de comunicació com el diari El Punt es fan ressò de la notícia que es podrien haver destinat recursos a la campanya electoral municipal badalonina, en el marc d’un pla estratègic electoral de la dreta espanyola a Catalunya, des de la Fundació FAES[13] presidida per José Maria Aznar. Una Fundació que és el laboratori de referència. Als quarters generals conservadors s’havien col·locat diverses banderes sobre el mapa municipal català, quant a places a conquerir: Badalona, La Seu d’Urgell, etc.

Només reduint el diferencial d’escons de més que aporta el PSC al PSOE, respecte dels que aporta el PPC al PP -recordem que la circumscripció de Girona ha estat històricament inexpugnable pel PP- els del carrer Gènova tindrien més facilitat per obtenir una majoria al Congrés dels Diputats i arribar a la Moncloa.

Des del projecte de nou Estatut de Pasqual Maragall i el desafiant projecte del tripartit, la dreta espanyola necessitava un cavall de Troia a l’àrea metropolitana de Barcelona (Puigvert, La Vanguardia), al “cinturón rojo”. El jove polític popular badaloní, i una ciutat que en l’ocàs de l’era Zapatero havia estat governada durant quasi 30 anys per alcaldies socialistes van esdevenir, respectivament, l’ariet i l’objectiu prioritari.

Homes de negre, i no de Brussel·les, freqüentaven la planta on s'ubiquen els grups municipals del consistori badaloní en ocasió de les eleccions municipals 2007. Des de llavors, Badalona ja era pel PP un laboratori extremista. [14]

Avui el director gerent de la Televisió de Badalona és un reconegut membre de l'Institut Catalunya Futur, la FAES catalana. Una televisió amb una audiència diària de 100.000 espectadors a la ciutat i de 200.000 persones a l'àrea metropolitana. La televisió de Badalona és doncs un llaminer instrument per propagar les tesis FAES a l'àrea metropolitana, amb tertúlies, informatius i una graella que malgrat la professionalitat indubtable dels periodistes és influïda pel govern, i on el tractament de les notícies és esbiaxada.

D'altra banda, les notes de premsa del govern de la ciutat, s'encarreguen d'aclarir i especificar la nacionalitat estrangera en les moltes redades policials, anunciades fins i tot via twitter per l'alcalde, i en les operacions policials. Es tracta de donar vida real i mediàtica a l'eslogan que usaren en les eleccions municipals “Poniendo orden”. Altrament, quan les detencions són a persones amb la nacionalitat espanyola no s'especifica a la comunicació i notes de premsa oficials. Un subtil comportament que nodreix la xenofòbia institucional.

També les xarxes socials, internet i youtube van acompanyar l'experiment conservador. L’ús pioner de vídeos electorals impactants com el que fa referència a l’espai del port canal ubicat al barri del Gorg. Un projecte municipal i un espai inacabat, que fou presentat pel PP de la ciutat, l'any 2007, com una zona en runa i quasi en situació catastròfica, com la zona 0 novaiorquesa[15].

La manca d’escrúpols no és deté. I durant la campanya electoral de maig de 2011, es distribueixen els famosos opuscles que denuncien l’incivisme del col·lectiu de gitanos romanesos a barris com La Salut alta. S'aixeca el to xenòfob, es prem l'accelerador. Fins i tot, una eurodiputada francesa del Partit Popular Europeu es passeja pel barri de la La Salut a la recerca d’inexistents, de suposats, camps de gitanos romanesos.

Full electoral. Eleccions municipals 2011. (Demandat davant dels tribunals de Justícia per SOS Racisme per incitació a l’odi racial).



           Font: Internet.

L’estràtegia de la campanya de 2011 és temiblement senzilla, eficaç i devastadora. Repetir el que la gent diu als barris amb més problemes, en veu alta i per veu d’un candidat García Albiol que es presenta com algú nou, valent, amb camisa blanca, com un heroi.

Després el candidat, per adquirir pàtina institucional i bandejar l’extremisme es convertirà en Albiol, la nova marca d’un candidat que ja es veu alcalde i modula la moderació de la seva imatge. En tot cas, el “producte” de màrqueting és una renúncia de la política que explica, que analitza, que parla a la gent des de l’explicació de la veritable complexitat dels problemes. Una renúncia a la política que admet que no hi ha respostes fàcils i màgiques als problemes complexos.

Sobre la gestió del govern Albiol, no obstant, plana en el primer any i mig la pressumpta corrupció i els problemes judicials: diversos regidors han d’afrontat diverses causes judicials obertes (extorsió, prevaricació, encàrrec irregulars d’obres) i l’acusació d’odi racial pel primer edil. També destaca el fet de la impossibilitat d’expulsar els gitanos romanesos com havia insinuat en campanya: són ciutadans europeus.

L’alcalde populista tampoc podrà regalar els llibres de text als estudiants de primària i secundària de la ciutat, com havia promès. No obstant, l'oposició que impedeix que es dugui a terme la promesa electoral denunciant el malbaratament de recursos d'aquesta mesura, no aconseguirà el març de 2013 concretar una moció de censura.


4.Dèficits del populisme i horitzó: cap a una nova política?


La promesa estrella electoral de 2011, que els llibres de text escolars fossin gratuïts, és inviable pel  seu cost prohibitiu: 7 milions d’euros. I en la seva versió reduïda, després que la investidura de García Albiol fos facilitada per CiU[16],  l’alcalde voldrà destinar 1,8 milions a un projecte de socialització de llibres feta a través de les famílies, amb independència del nivell de rendes, i no per mitjà de les escoles.

El PP en el govern municipal perdrà, la primavera de 2013, el favor de CiU i de tota l’oposició i acabarà unint-la en aquesta qüestió per oferir una alternativa més econòmica: la socialització de llibres amb una inversió anual d'uns 400.000 euros i a través dels centres escolars.

D'altra banda, el PP arriba al govern de Badalona posant l’èmfasi en errors dels governs anteriors, d’una llarga etapa d’alcaldies progressistes, però sobretot utilitzant les divisòries socials, econòmiques i culturals: centre de la ciutat davant de barris treballadors; treballadors autòctons davant de treballadors nouvinguts; ètnia gitana autòctona davant ètnia gitana romanesa, etc.

En el govern, aprofundeix l’estratègia de divisió identitat catalana-espanyola, reorganitzant els districtes, dificultant i endarrerint els ajuts al moviment associatiu, reordenant el mapa educatiu per alguns centres. Per contra, ha pogut créixer la percepció d’augment de la pressió policial, amplificada per la maquinària d’imatge municipal.

Una altra tècnica de gestió usada pel govern popular a la ciutat, per reforçar la connexió emocional dels ciutadans amb l'alcaldia és la festivalització de les polítiques locals (Venturi, 1994)[17]. El populisme badaloní és emocional, vol ser empàtic i captivar pels sentiments. Per tal de proveir un clima alegre i fer promoció econòmica es multipliquen les fires comercials, mercats de tota mena i mostres, festivals, buscant la participació d'entitats de tota mena, amb la inclusió d’escoles de dansa de la ciutat i l’impuls de flash mobs.[18]

No coneixem el que depara l’avenir. No sabem si la col·laboració de l’oposició farà possible una moció de censura. Una moció no reeixida el març de 2013 per diferències entre alguns dels partits que la van proposar.  D'altra banda, experts com Xavier Casals alerten del risc del cordó sanitari: victimitza el líder i facilita que es denunciï “el pacte dels perdedors de les eleccions”. O bé planteja el dubte de si partits ideològicament diferents s'uneixen, si resistiran les dificultats per concórrer a unes eleccions en què hauran de competir.

Sabem que Badalona ha esdevingut moneda de canvi, o millor dit un camp de batalla de la política catalana i espanyola. Malgrat els esforços dels edils badalonins, la mirada de Barcelona i de Madrid existeix. És en joc, una part dels equilibris a l’àrea metropolitana i a les institucions supramunicipals. En el context d’una Catalunya que vol exercir el dret a decidir, l'orientació de l’àrea metropolitana de Barcelona és crucial.

És en joc també la fortalesa i expansió de l’unionisme a Catalunya, a través del PP. I s’experimenta si una política feta a través de comunicació (aplicant un programa desmobilitzador pel que fa a la ideologia[19] i mobilitzador perquè fa la recerca de “fans” i seguidors del polític populista), pot reeixir en l'objectiu d’afeblir la prioritat en polítiques com l'escola i la sanitat públiques, fent de l’esport, de la cultura de masses i de la imatge eixos de la proposta.

Cal recordar, en aquest sentit, que el govern de la ciutat en el darrer campionat europeu de futbol va fer instal·lar el juliol de 2012 una pantalla al parc del Gran Sol de Llefià. L’acte es va omplir amb 2.000 veïns amb banderes espanyoles que seguiren les semifinals del campionat. Molts d’aquests actes i festivals oficialment són finançats per espònsors, sense que la transparència i els procediments adequats siguin el més observat.

L'estràtegia del PP a través del populisme a la ciutat és consolidar la plaça de Badalona. No només per un mandat. L'hegemonia del PP a l'àrea metropolitana de València es va iniciar en el municipi de Paterna per estendre's després fins a conquerir la capital l’any 1991. No obstant, està per veure si la societat catalana, metropolitana i barcelonina, respon als mateixos paràmetres o ho fa de manera diferent.

En qualsevol cas, el centre esquerra a l'Estat, català i badaloní no pot oblidar que l'accés a l'alcaldia del PP a Badalona no és casual. Hi ha tecnologia de govern i de comunicació al darrera, hi ha recursos. I és obligat per tant, innovar, desenvolupar, renovar les formes organitzatives, mobilitzadores i comunicatives a la ciutat, i probablement a l'àrea metropolitana perquè els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat tornin a encapçalar els projectes polítics.

Probablement, el cas de Badalona és una oportunitat perquè el centre esquerra pugui fer una altra política: més activista, superadora de sigles, col·laborativa i d'arrel ciutadana, vinculada com deia el catedràtic Antón Costas en el decurs del II seminari d’extremisme ideològic[20], a la vitalitat dels moviments socials i de ciutadania que no qüestionen la democràcia, sinó que en demanen més com a solució a la demagògia.


Juny de 2013.


[1] Enguany, des de la xenofòbia institucional municipal, s’ha dit que hi ha hagut un descens del padró, principalment perquè més estrangers han marxat.

[2] En aquest enllaç d'Idescat podem observar tota la sèrie temporal d'eleccions municipals a Badalona, a partir del vot als partits polítics:


[3] Subirats, M (2011). Barcelona de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI. Barcelona: RBA.
[4] Cruanyes, T (2013). Un antídot contra l’extrema dreta. La memòria, 3 i 4. Paterna: premi d’Octubre d’assaig.
[5]  On pateixen primer l’atur i no estan sindicats.
[6] Redondo asociados.
[9]  Casals, X. (2013). El pueblo contra el Parlamento. El nuevo populismo en España (1989-2013). Barcelona: Pasado & presente.

[10] El regidor David Gómez, expulsat pel propi alcalde, pressumptament hauria encarregat obres municipals per valor de més d'un milió d'euros. “Aparentment”, segons esmenta l'alcaldia sense que els seus companys de govern ho sabessin.
[11] Una situació que es podia haver produït per a d’altres confessions i que tractava de resoldre una necessitat, des de l’autofinançament pertinent de la pròpia comunitat.
[12] Un cop en el govern, la idea de massificar porta al govern municipal a multiplicar els festivals amb flash mobs i activitats de cultures de masses, en detriment de les arts escèniques i d’altres activitats culturals tradicionals.
[13] S’ha afirmat que FAES podria ser un subreptici acrònim de Falange Española. Segons Xavier Casals, formacions italianes com MSI, emulen en l’acrònim el cognom Mussolini.
[14] Abans s’ha esmentat l’autoria i assessorament d’Iván Redondo. En el fronstipici de l’ideari de l’agència de comunicació Redondo Asociados, era prou rebel·lador el lema que s’hi esgrimia: dir i reproduir el que la gent diu al carrer.
[16] CiU facilita la investidura amb l’argument que la victòria electoral és produeix en 28 dels 34 barris de la ciutat, i establint línies vermelles com ara el respecte a la llengua catalana, o el respecte a la immigració.
[17] Venturi, M. (1994). Grandi eventi: la festivalizzazione della politica urbana. Venezia: Il Cardo, cop.
[18] El dia 15 de juny se celebrà el Badalona Summer Festival. Una celebració en el primer any de la inauguració del passeig Marítim. Amb música, castell de focs, enlairament de fanalets solidaris, etc.
[19] Badalona és una ciutat de valors i estructura social treballadora, tradicionalment de centre esquerra com hem vist en l’evolució dels resultats electorals municipals.