dilluns, 19 de novembre del 2012

Coneix els convidats al col·loqui sobre el rescat

 
Vols conèixer més sobre els convidats al col·loqui d'avui horabaixa a les 19h al Club Diari de Mallorca i les opinions d'aquests sobre el rescat? Fes un cop d'ull a l'article de Carles Manera Erbina, publicat el dia 13 de juny de 2012 al Diari de Mallorca, titulat El rescate  i a l'entrevista al Diari de Balears de dia 18 de juny de 2012, Carles Manera: “El rescat bancari serà un fracàs si no flueix el crèdit” . També pots mirar el Currrículum Jonás Fernández i treballs de l'autor com: Crisis financiera y rescates bancarios en Europa: Ideas sobre el caso español

dijous, 15 de novembre del 2012

La ruptura del pacte socialdemòcrata



L'economia de mercat és la base del model econòmic capitalista. Es fonamenta en l’ànim de lucre, en l’afany d’enriquiment, tant individual com corporatiu, amb una intervenció mínima del Estat: laissez faire, laissez passer (deixeu fer, deixeu-ho passar). Tot el contrari del model econòmic del socialisme clàssic, on l’Estat no només garanteix les regles del joc, sinó que dirigeix  i organitza la producció i la comercialització de bens.

El model socialdemòcrata, per contra, assumeix l'economia de mercat, i amb ella el paper de la iniciativa privada. Però a canvi, l’Estat actua com a garant dels principals serveis de contingut social: sanitat, educació, pensions, etc., que són els elements que componen l’anomenat ‘estat del benestar’. El cost d’aquests serveis carrega damunt un sistema fiscal (imposts i contribucions socials) que funciona a la vegada com un element de redistribució de la renda: els que més guanyen són els que més contribueixen a pagar els serveis, que beneficien  a tots per igual. Aquesta és la essència del pacte: tu et pots enriquir en la mesura en que contribueixis a pagar la factura del benestar social, i viceversa.

La crisi que ens ofega ha servit per a posar de manifest la profunda esquerda que està rompent la mateixa essència del pacte. Veiem els retalls en sanitat i no entenem res: el nostre sistema sanitari és més eficient (i més barat) que els dels països que ara comanden a Europa, en termes relatius al producte interior brut (PIB). Retallem en recerca, però també estàvem per davall d’aquests països en inversió en I+D en relació al PIB, i podríem seguir en educació, etc. El dèficit no ve, com alguns proclamen, de que estàvem gastant més del compte: ve pel costat dels ingressos.

Aquest és el bessó de la qüestió. La pressió fiscal, entesa com a recaptació en relació al PIB, està a Espanya 6 punts percentuals per davall de la mitjana europea. Aquest és ‘casualment’ el famós 6% d’objectiu de dèficit per 2011 que Europa ens imposava. No és que estem gastant més del compte, és que estem ingressant per davall del cost dels serveis que havíem pactat entre tots mantenir. 

Quina és la causa d’aquest desajust?. Una part de la explicació ve de la tolerància social que tenim devers la economia submergida. No és només allò del ‘necessita factura?’: les petites empreses no expliquen que l’ús dels bitllets de 500€ a Espanya (un 68% del total de doblers en circulació!) dupliqui la taxa europea. La nostra tolerància arriba fins a límits absurds. Els futbolistes d’elit s’acullen a la anomenada ‘llei Beckham’ per a pagar un tipus marginal del IRPF del 24% (i en Ronaldo diuen que guanya 10 millions), mentre el tipus marginal està a Espanya en torn del 52%, i sembla que a França el volen dur al 75%.
Però la major ruptura ve del fet que els que són rics de veres no paguen aquest IRPF. 

Tenen societats patrimonials, les famoses SICAV, que tributen, depenent de les deduccions, entorn del 20%. En molts de casos els amos paguen proporcionalment menys que els seus treballadors. O sia: jo em puc enriquir i a més, com que tinc més doblers, puc aconseguir pagar menys que tu, i se m’en fot dels serveis socials, que jo ja aniré per la privada. Quan s’ha plantejat reconduir les SICAV, l’amenaça ha estat: si m’ho poses més car aquí, m’enduc els doblers al país del costat.

Si la socialdemocràcia vol subsistir, ha d’aconseguir recuperar la essència del pacte que li dona fonament. En un mercat global, aquest és un gran repte, però és això o el capitalisme salvatge i la revolució social. 


Carles Bona Garcia
Catedràtic de Física Teòrica de la UIB

diumenge, 11 de novembre del 2012

El federalisme: les definicions


Per Watts, el federalisme, una categoria de caràcter normatiu, fa al·lusió a la defensa d’un govern múltiple que combina elements de govern comú i d’autogovern regional. En la mateixa línia, per Riker el federalisme es defineix com una organització política en què les activitats del govern es troben dividides entre el govern central i els regionals de manera que cada tipus de govern té certes activitats en les que pren decisions finals.  
Però per altra banda, el federalisme, tal com assenyala Daniel Elazar a la seva obra titulada Anàlisi del federalisme, té el seu origen en la necessitat dels pobles i estats, ens lliures amb capacitat d’establir associacions lliures, d’unir-se  per cobrir objectius comuns restants, no obstant això, separats amb l’objectiu de preservar les respectives identitats. En aquest sentit, a diferència dels dos autors anteriors, Elazar defineix el concepte com  la distribució fonamental del poder entre una multiplicitat de centres i no la devolució del poder des del poder central o cap avall de la piràmide.

Però a més no podem oblidar que el propi federalisme és usat per donar resposta situacions en què la controvèrsia de les quals difereix des dels fonaments. Una primera divisió és la que realitza Charles D. Tartlon quan assenyala que el federalisme és usat en dos contextos clarament diferenciats: en països geogràficament i demogràficament grans (com Estats Units i la Índia) i en societat plurals (Bèlgica, Canadà, Suïssa i Índia). 

Per tant, el sistema federal ha esdevingut la solució liberal-democràtica, tal com recorda Ferran Requejo, per oferir determinat acomodament polític al pluralisme nacional intern d’un estat. Per tant, no parlem tant d’unir forces, unitats polítiques independents, per aconseguir un bé comú sinó de mantenir la unitat entre les parts amb interessos contraposats establint noves relacions i normatives regulatòries de convivència que fan de les parts unitats polítiques independents que expressen la necessitat d’unir-se per cobrir objectius comuns.
  
Per apropar-nos a la definició pràctica d’un sistema federal a pesar de les diferències evidents entre els diversos casos cal establir els elements bàsics en què ha de comptar un Estat per tenir la consideració de federal. En primer lloc, un contracte d’unió que estableixi o confirmi  la relació federal, una constitució escrita, en què se subratlla els termes pels quals el poder es divideix o es distribueix dins el sistema polític i que només poden ser alterats per procediments extraordinaris. En segon lloc,  un àrbitre en forma de tribunal, Suprem o Constitucional que reguli les disputes entre governs. En tercer lloc, un fòrum de representació de les opinions regionals dins les institucions federals, és a dir una segona Cambra. 

L'anàlisi dels elements imprescindibles per considerar un sistema com a federal és la següent passa...A la propera entrada en hi centrarem.

Marina Garcias i Salvà
Responsable de Continguts