divendres, 26 d’octubre del 2012

Sobre el federalisme.



El concepte contemporani de federalisme neix als Estats Units d'Amèrica, en el seu moment fundacional. Cert és que hi ha models anteriors fàcilment assimilables, però estrictament parlant és la constitució americana la que estableix per primera vegada un sistema federal tal com el coneixem avui en dia. I des d'aquest punt de vista, la pregunta que voldríem plantejar avui és si l'Espanya actual està avançant realment cap a un model federal.

La creació de l'estat de les autonomies a la Constitució va ser útil, sobretot, per sortir d'un estat centralista, i avançar en la creació d'una cultura de la diversitat.

En aquell moment es percebia com una solució intermitja entre l'Espanya uniforme i l'Espanya diversa. Recollia la tradició de l'estat "integral", que va ser com es va denominar la solució adoptada per la II República davant la qüestió regional, en terminologia d'aquell temps. En realitat una solució per al "problema català", que des de finals del segle XIX era motiu de grans debats dins l'Espanya de la Restauració. Aquell estat de les autonomies era obligat, entre d'altres coses, per no voler parlar de l'Espanya federal.

Està madura la societat espanyola ara, a l'any 2006, per plantejar el debat que s'ha esquivat durant tants d'anys? La resposta, a la vista de l'actitud demagògica de la dreta, és que no. El debat profund i definitiu sobre l'estructura de l'estat espanyol necessita de grans dosis de pedagogia a l'Espanya central, pedagogia feta des de l'Espanya perifèrica.

Hi ha politòlegs que consideren l'estat espanyol com a quasi-federal. Les competències ja transferides, el sistema de finançament, l'existència de poders legislatius d'àmbit autonòmic, fan del nostre un dels estats més descentralitzats del món actual. Dins Espanya el debat de vegades es perd per les bardisses d'un concepte tan abstracte com la cessió de sobirania, com si cedir imposts no fos cedir sobirania. Aquesta qüestió podria recordar els intensos debats de la I República Espanyola, allà pel 1873, quan alguns dels republicans federals plantejaven que no hi podia haver federació sense "pactes sinalagmàtics, conmutatius i bilaterals", és a dir : "Por gobierno federal entendemos un gobierno fundado en alianzas. Estas alianzas son contratos para cuya formación es preciso que existan partes contratantes con poder o capacidad suficientes para realizar un contrato. Si los que acuerdan el contrato son ciudades o estados. la capacidad es la soberanía. De aquí se deduce que el contrato federal sólo puede ser realizado entre pueblos soberanos." Són paraules extretes de "Estat Català", periòdic cantonalista del 1873.

Estam allà mateix, hi ha qui planteja la cessió de sobirania en el sentit més abstracte de la paraula. Hi ha sobiranistes, quan abans hi havia "sinalagmàtics". Res nou a la pell de brau. El primer federalisme espanyol provenia del sentiment d'arrelament que tenien els diferents pobles de la península als antics regnes de la monarquia hispànica. Quin millor exemple de federalisme que les espontànies Juntes Superiors formades durant la guerra contra Napoleó, que d'una forma natural van sorgir i es van federar per constituir una Junta Suprema Central? Pi i Margall mateix citava aquest exemple. Sens dubte els "sinalagmàtics" també hi pensaven.

Però en la seva plasmació teòrica el federalisme espanyol va anar molt més enllà, es va convertir en un ideal esquerrà, progressista. No hi va haver un federalisme conservador, ja que ser federal volia dir ser demòcrata, republicà, portant l'ideal de la llibertat a l'extrem, i en aquest sentit plantejava la descentralització com la limitació del poder central, per tant una vacuna contra l'opressió de l'estat. No és estrany que els anarquistes hagin tengut en Pi i Margall un dels seus referents durant molt de temps. Aquesta mateixa tesi, és curiós, l'he llegida recentment a algun article de Gore Vidal, el qual postula dividir el poder del govern federal nord-americà per fer-lo menys "tirànic".

En tot cas l'objectiu era clar: descentralitzar per assolir major llibertat. La idea teòrica era, en aquell moment fundacional de la idea federalista a Espanya, que els individus es federaven formant el municipi, els municipis es federaven formant l'estat o cantó, i aquests es federaven constituint la República Federal. L'individu, doncs, era l'origen de la federació, i per tant del poder estatal.

L'opció de Pi i Margall no va ser, en aquell moment, dissoldre l'estat espanyol i tornar a constituir-lo a partir dels individus, sinó des del govern intentar impulsar un programa molt progressista en política social, i al mateix temps elaborar una constitució de la República que establís el sistema federal. No ho varen poder dur a terme, per motius que no analitzarem. En tot cas el mot "federal" va quedar estigmatitzat dins l'àmbit polític espanyol a partir de llavors.

Quan es proclamà la II República no es va optar per una República Federal sinó per la solució específica pel "problema català". Amb el temps altres regions o nacionalitats s'afegiren al sistema, elaborant els seus propis estatuts. Algunes províncies, com les Balears, varen començar a debatre els seus propis estatuts. Què hagués succeït si no hagués existit el cop d'estat militar del 1936? Tal vegada el mateix que a diferents moments de la història d'Espanya des de principis del segle XIX: quan tenen oportunitat els diferents pobles d'Espanya apareixen i reclamen una personalitat, una veu pròpia dins l'ordenament estatal. Va succeir el 1808, el 1873, començà a succeir durant la II República, i durant la Transició es plasmà en l'estat de les autonomies. El federalisme "a l'espanyola" segurament passa en primer lloc pel reconeixement d'aquestes personalitats, anomenades com es prefereixi: nacions, nacionalitats o regions.

Cosme Bonet.
Llicenciat en Ciències Polítiques.

dijous, 25 d’octubre del 2012

Model territorial i Constitució: províncies i autonomies



Si demanem a la gent, la majoria coincidiran el que el model actual de ‘Estat de les Autonomies’ és el resultat de un disseny consensuat, i que aquest model està reflectit al títol VIII de la Constitució del 78, blindat de qualsevol modificació per un procés de reforma que requereix de majories qualificades i convocatòria electoral ‘ad hoc’. Es tractaria de un model de tipus simètric (el famós ‘cafè per a tots’), amb la única excepció del finançament concertat el País Basc i Navarra, herència del règim foral. La Constitució seria dons plenament actual en aquest aspecte.

Res més enfora de la realitat. La base del model territorial de la Constitució son en realitat les províncies, la divisió pròpia de l’antic regne de Castella que el Decret de Nova Planta va imposar a la resta del territori (el 1715 a Mallorca i Catalunya). A la Constitució no diu ni quantes ni quines autonomies hi ha d’haver. Simplement diu en el famós article 143 que les províncies (no els ciutadans) ‘podran accedir al seu autogovern i constituir-se en Comunitats Autònomes’. No hi ha un disseny previ: ‘podran...’

A més, contràriament a la suposada simetria del procés, preveu dues vies per fer-ho realitat: la del article 151, pensat per les ‘comunitats històriques’, i la del 143, per la resta, on ‘punxar’ a una única província podia anular el procés. De fet, la dreta va aconseguir aturar Andalusia fent punxar Almeria, però al final ho varen poder compondre. L’arreglo el varen fer en nom del ‘cafè per a tots’, pensat a posteriori com una via de posar límits a les competències de bascs i catalans (consens Constitucional ?). Fins i tot varen haver de fer invents com la Comunitat de Madrid, que hauria estat millor dins Castella (si de cas amb Madrid capital com a ‘districte federal’), o les autonomies uniprovincials ‘per decret’ amb els retalls que no encaixaven (emparant-se en el article 144). En cèlebres paraules del fundador de Planeta: és com un pare que posa ulleres a tots els fills perquè n’hi ha dos que en necessiten (i per suposat la Constitució no ho preveia).

Mentre no decidim canviar la Constitució per la via difícil/impossible, haurem de conviure amb les províncies, fins i tot com a circumscripcions a les eleccions generals i autonòmiques. I això genera una fortíssima distorsió de la proporcionalitat del nostre sistema electoral, molt evident en el cas del Senat, però també en casos com les recents eleccions a Galícia, on una davallada d’un 1% en el vot del PP s’ha traduït en...una pujada de 3 escons!. Una solució parcial, dràstica però viable, seria redissenyar la distribució provincial per fer coincidir el territori de les noves províncies amb el de les Comunitats Autònomes. Això permetria convertir el Senat en la autèntica cambra de representació autonòmica sense haver de modificar la Constitució. I llevaria uns quants pals a les rodes dels tercers partits d’àmbit estatal, que veuen molt disminuïda la seva presència al Congrés de Diputats per la desproporcionada distribució provincial de la població, que fa que a la majoria de les actuals províncies els escons s’acabin distribuint de forma bipartidista.

Ja sé que cal molt de coratge per defensar això a Ourense (o a Lleida), però, si pensem que ha de ser bo pel sistema, perquè no ens hi posem ?.

 Carles Bona Garcia
Catedràtic de Física Teòrica de la UIB

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Espanya i l’Euro: el problema més enllà de la crisi




A meitat dels 90, sopava a ca nostra amb el Dr. Angel Plastino, llavors rector de la Universitat de la Plata (Argentina) i visitant habitual de la UIB. Era el moment en que Espanya havia d’entrar dins la zona Euro i aquest fet es presentava des del govern com un remei als atacs dels mercats a la paritat de la pesseta, que havia estat devaluada fins a tres pics el 1993. Jo li expressava llavors les meves reserves sobre el resultat a mig termini de aquesta aposta. El problema era (i és) que la taxa d’inflació a Espanya era clarament superior a la dels països centrals de l’euro, de forma que aniríem gradualment perdent competitivitat, i amb la moneda única perdíem el comodí de la devaluació, que ens havia permès fins llavors anar trampejant el problema. El meu pronòstic fou que això havia de petar tard o d’hora.
El Dr. Plastino entenia perfectament l’argument perquè, com tots els argentins, ja ho havia viscut en carn pròpia. Desprès d’una etapa d’hiperinflació, on fins i tot s’havien imprès bitllets de un milió de pesos, el govern argentí va pensar que hi posaria remei adoptant un nou peso que no cotitzés als mercats, sinó que tingués la paritat vinculada amb el dolar americà. La paritat peso-dolar, per descomptat, no va equilibrar la inflació argentina amb la dels USA. A un moment donat els sous havien pujat tant que els argentins anaven a comprar a New York, on ja els coneixien amb el malnom dels ‘give me two’ (‘déme dos’) de tan barato que ho trobaven tot. Quan la balança comercial no ho va poder suportar més, varen haver de abandonar la paritat dolar, congelar els dipòsits bancaris (el ‘corralito’) per poder devaluar la moneda, i afrontar la crisi social resultant quan la gent va veure en què havien quedat els seus estalvis.
Molt de tot això ja ens ha passat a nosaltres. Quan vàrem entrar a l’euro, els preus a ca nostra eren molt més baixos que els ‘preus de turista’ que fèiem pagar als estrangers. Vaig reviure aquesta situació no fa gaire a Praga (allà el turista en euros era jo), com si fes un viatge en el temps. Avui a ca nostra ja vivim tots a preu de turista; si anem a Berlin, ho trobem barato en comparació (‘give me two’, me’n doni dos). Per contra, els turistes troben cars els nostres preus: per això veiem les ofertes del ‘all inclusive’ (tot enclòs) que els garanteixen un control del cost de les seves vacances. Hem deixat de ser competitius per preu, i no sempre la qualitat equilibra el tracte.
El problema de fons, per tant, és la prima d’inflació en relació al nostre entorn, que ens fa perdre competitivitat any rere any. Altres països com França, ja varen prendre mesures molt abans per prevenir aquest problema. En Delors, ministre d’en Mitterrand, va prohibir directament la indexació. La indexació no és altra cosa que la clàusula de actualització automàtica de preus, sous, pensions, etc. en funció de la inflació. Si tots els convenis s’actualitzen automàticament, no hi ha manera de corregir desbarats com les pujades desmesurades de sous a la construcció durant la famosa bombolla immobiliària. A ca nostra hem hagut d’esperar a la crisi per corregir això dins una reforma laboral que no és altra cosa que un intent de devaluació brutal dels sous, i que pateix només una part del país: la classe treballadora. El mateix amb les pensions, tant el govern anterior com l’actual (esperaran que passin les eleccions, naturalment). 
En resum: la crisi és un problema, però no és EL PROBLEMA. El problema de fons és la pèrdua de competitivitat per la via de la inflació, i això no s’arregla amb rescats ni mesures conjunturals: cal mirar més enllà i prendre mesures estructurals que ens assegurin un futur entre els països capdavanters De la Unió Europea. Estarem a l’alçada d’aquest repte?.

Carles Bona Garcia
Catedràtic de Física Teòrica de la UIB

dilluns, 1 d’octubre del 2012

José Canalejas o el liberalisme oblidat.



El 12 de novembre de 2012 es compliran 100 anys de l’assassinat de José Canalejas (1854-1912), en aquell moment president del Consell de Ministres, ministre del Regne en diverses ocasions, i sobretot líder del partit liberal, de l’esquerra dinàstica d’aquella Espanya de la Restauració. En la seva trajectòria política el descobrim com a membre del partit demòcrata i del progressista, de idees republicanes que evolucionarien apropant-se a la monarquia alfonsina després de la Restauració impulsada per Cànovas del Castillo, esdevenint, finalment, liberal. Un pensament com el que va representar Canalejas en el seu moment no té ningú (o ningú destacat direm) que el reivindiqui. Pens que no és casualitat que no es faci des de la dreta actual, que de vegades es reivindica liberal.

No deu ser casualitat que entre les figures que reivindica el principal partit de la dreta espanyola hi trobem els noms d’Antoni Maura o un institut dedicat a Cànovas del Castillo. Certament el més possible és que entre el liberal-conservadorisme que pot ser reivindiquen no hi encaixaria molt bé el pensament de Canalejas, el liberalisme d’aquest poc tendria a veure amb els postulats dels que es denominen “neoliberals”, en realitat més bé uns neoconservadors.

El liberalisme de Canalejas el feia estar mal vist per l’Església Catòlica del seu temps, perquè sempre va ser un ferm defensor del laïcisme de l’estat, entre les mesures que va prendre quan va tenir oportunitat de governar podríem esmentar que va limitar la instal·lació de les ordres religioses (la denominada “ley del candado”), i a pesar de ser un catòlic practicant va afirmar en diverses ocasions que qualsevol intent modernitzador a Espanya xocaria amb l’Església Católica[1].

Enlloc de cercar la confrontació amb Catalunya fou l’artífex de l’únic intent dels governs de la Restauració de donar resposta a les reivindicacions de major autonomia dels catalans, a Canalejas se li ha de reconèixer el mèrit d’haver impulsat la redacció del primer projecte de Mancomunitat de Catalunya amb Enric Prat de la Riba.

Cosme Bonet Bonet
Llicenciat en Ciències Polítiques


[1] Manuel Suárez Cortina a Religión y sociedad en España(siglos XIX y XX) : El anticlericalismo canalejista se sitúa así en medio de la redefinición de la política liberal tras la crisis de final de siglo, y como punto de partida de la “nueva política”, aquella que debería definir la España moderna, frente a la España tradicional. Caracterizada esta última por el peso del clericalismo y de las actitudes cortesanas, la nueva España habría de asentarse sobre una revisión de la posición de la Iglesia, (…) [pàg. 179 i seg.]