dimecres, 10 de juliol de 2013

Dues lliçons del Parlament Europeu Marina Garcias i Salvà



Avui és dia 9 de juliol i fa exactament cinc mesos i set dies que vaig iniciar el meu stage al Parlament Europeu. Fent memòria del que he vist, sentit i fet els esdeveniments s'acaramullen, s'entrellacen i es confonen en el temps. Record un horabaixa, una sala de reunions, una de les centenars que hi ha aquí, unes cinquanta persones, pel cap baix, i un tema, intencionadament oblidat per l'establishment espanyol; el procés de pau d'Euskadi i, en concret, el paper dels presos polítics. Vaig escoltar el relat d'actors implicats en el procés de pau irlandès i sud-africà sense poder deixar de fixar-me en els paral·lelismes existents entre ambdós i el basc. D'aquesta manera, els discursos governamentals durant les etapes d'enfrontament eren, salvant les distàncies, gairebé calcats. Vaig escoltar un representant dels presos. Els presos; aquells joves de rostre familiar i llinatges que el presentador de l'informatiu pronuncia amb dificultat, mentre les seves fotografies en blanc i negre apareixen a la pantalla.

Record una frase "a la Comissió Europea no prenem decisions polítiques sinó tècniques", unes paraules que van dibuixar més d'un somriure burlesc entre l'auditori que acudia a la conferència que sota el títol "L'austeritat fallida", em va espolsar una mica el racó de l'esperança, on ja s'hi recollien teranyines. He escoltat dones i homes apassionats i disposats a lluitar dia a dia pels drets dels treballadors, he sentit paraules de resignació, ressentiment i clams d'ajuda. Sembla que el socialisme europeu viu un moment estrany equiparable a la sensació d'aquell que es desperta després d'una llarga becada un horabaixa d'estiu amb els llençols amarats de suors i el cap enterbolit. Entre el somni i la realitat es mou arrossegant els peus amb els ulls mig clucs, la claror el cega. Ès conscient que ha d'aixecar-se i espabilar, mullar-se la cara i mirar-se al mirall però encara recorda tan vivament el somni que es fa dificil no refugiar-s'hi per perdre-s'hi. Sap què és ara o mai. L'Europa en què va creure es desfà, els homes què l'empanyien han mort, fugit o canviat, els valors que la sostenien foren oblidats o sepultats pels qui un dia en feren pròpia senyera. Despertar, obrir el ulls i reunir el coratge per viure, és a dir decidir, prendre partit, perdre, bregar...o dormir i desaparèixer com quelcom propi d'un temps ja passat.

Però sobretot, he après que aquí els noms, els càrrecs, els títols...es llegeixen sobre el paper però gairebé mai són portats a escena. Un lord que s'adreça magistralment a unes cent persones en una conferència sobre les possibles sortides de la crisi i el fracàs dels actuals polítiques liberals, que dominen l'esfera politico-económica, per després discutir-ne amb l'auditori. Un cap gros d'un país, o que almenys s'ho pensa ser, que entra amb tot el seu seguici davant les boques badades dels presents, per l'excepcionalitat de l'espectacle, seguides per preguntes com: Qui és aquest que dur tanta gent?.

En certa mesura, sembla que, sense voler, aquest parlament s'ha inspirat en la manera de fer dels mallorquins orgullosos de ser-ho. Homes i dones regits per una norma bàsica: que ningú pugui dir que et penses ser algú, no facis sentir ningú que és algú i no et refiïs de qui actua d'alguna d'aquestes maneres. Una manera de fer que, malauradament, ha estat exiliada de les cadires de l'executiu al parlament de les Illes. Una manera de fer que, des de la humilitat, aconsegueix el més preuat dels entorns, un entorn respectuós, dialogant, constructiu, amb una paraula, democràtic i que es desconeguda per qui pretenen governar les terres on arrela la ja descrita manera.

Parlant d'entorns respectuosos, en ve a la memòria una trobada amb un antic eurodiputat que sap el dimoni on es colga per aquestes contrades. L'home va assenyalar que és precisament RESPECTE la paraula clau per entendre com persones de diferents indrets, que durant segles havien estat immersos en conflictes permanents entre ells, poden acordar construir unes institucions polítiques comunes que prendran decisions que afectaran a totes les parts. En altres paraules, vol dir deixar que el teu antic enemic participi en la formulació de la normativa que regularà el teu comportament.

Ès cert respectar i ser respectat és essencial però cal esforç, voluntat i certa dedicació per aconseguir-ho, és un treball constant que no llueix quan es fa present però l'abscència del qual  és visible, evident i molt perjudicial pel qui la pateix i els que han relacionar-s'hi. Respectar a aquell que creix al teu costat, té una ideologia similar, parla la mateix llengua, enyora els mateixos indrets és relativament fàcil ja que s'apropa al primer i imprescindible esglaó, l'auto-respecte, per desenvolupar el respecte. El que és més dur i impossible d'aconseguir per molts és respectar aquell que cresqué molt lluny, parla una altra llengua, desconeix els indrets que tu enyores i parteix d'uns valors que et són estranys. Per tant, el que ens diferencia i ens fa dignes de consideració és la capacitat i voluntat d'aconseguir respectar i ser respectats.    
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada