dijous, 15 de novembre de 2012

La ruptura del pacte socialdemòcrata



L'economia de mercat és la base del model econòmic capitalista. Es fonamenta en l’ànim de lucre, en l’afany d’enriquiment, tant individual com corporatiu, amb una intervenció mínima del Estat: laissez faire, laissez passer (deixeu fer, deixeu-ho passar). Tot el contrari del model econòmic del socialisme clàssic, on l’Estat no només garanteix les regles del joc, sinó que dirigeix  i organitza la producció i la comercialització de bens.

El model socialdemòcrata, per contra, assumeix l'economia de mercat, i amb ella el paper de la iniciativa privada. Però a canvi, l’Estat actua com a garant dels principals serveis de contingut social: sanitat, educació, pensions, etc., que són els elements que componen l’anomenat ‘estat del benestar’. El cost d’aquests serveis carrega damunt un sistema fiscal (imposts i contribucions socials) que funciona a la vegada com un element de redistribució de la renda: els que més guanyen són els que més contribueixen a pagar els serveis, que beneficien  a tots per igual. Aquesta és la essència del pacte: tu et pots enriquir en la mesura en que contribueixis a pagar la factura del benestar social, i viceversa.

La crisi que ens ofega ha servit per a posar de manifest la profunda esquerda que està rompent la mateixa essència del pacte. Veiem els retalls en sanitat i no entenem res: el nostre sistema sanitari és més eficient (i més barat) que els dels països que ara comanden a Europa, en termes relatius al producte interior brut (PIB). Retallem en recerca, però també estàvem per davall d’aquests països en inversió en I+D en relació al PIB, i podríem seguir en educació, etc. El dèficit no ve, com alguns proclamen, de que estàvem gastant més del compte: ve pel costat dels ingressos.

Aquest és el bessó de la qüestió. La pressió fiscal, entesa com a recaptació en relació al PIB, està a Espanya 6 punts percentuals per davall de la mitjana europea. Aquest és ‘casualment’ el famós 6% d’objectiu de dèficit per 2011 que Europa ens imposava. No és que estem gastant més del compte, és que estem ingressant per davall del cost dels serveis que havíem pactat entre tots mantenir. 

Quina és la causa d’aquest desajust?. Una part de la explicació ve de la tolerància social que tenim devers la economia submergida. No és només allò del ‘necessita factura?’: les petites empreses no expliquen que l’ús dels bitllets de 500€ a Espanya (un 68% del total de doblers en circulació!) dupliqui la taxa europea. La nostra tolerància arriba fins a límits absurds. Els futbolistes d’elit s’acullen a la anomenada ‘llei Beckham’ per a pagar un tipus marginal del IRPF del 24% (i en Ronaldo diuen que guanya 10 millions), mentre el tipus marginal està a Espanya en torn del 52%, i sembla que a França el volen dur al 75%.
Però la major ruptura ve del fet que els que són rics de veres no paguen aquest IRPF. 

Tenen societats patrimonials, les famoses SICAV, que tributen, depenent de les deduccions, entorn del 20%. En molts de casos els amos paguen proporcionalment menys que els seus treballadors. O sia: jo em puc enriquir i a més, com que tinc més doblers, puc aconseguir pagar menys que tu, i se m’en fot dels serveis socials, que jo ja aniré per la privada. Quan s’ha plantejat reconduir les SICAV, l’amenaça ha estat: si m’ho poses més car aquí, m’enduc els doblers al país del costat.

Si la socialdemocràcia vol subsistir, ha d’aconseguir recuperar la essència del pacte que li dona fonament. En un mercat global, aquest és un gran repte, però és això o el capitalisme salvatge i la revolució social. 


Carles Bona Garcia
Catedràtic de Física Teòrica de la UIB

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada