dijous, 25 d’octubre de 2012

Model territorial i Constitució: províncies i autonomies



Si demanem a la gent, la majoria coincidiran el que el model actual de ‘Estat de les Autonomies’ és el resultat de un disseny consensuat, i que aquest model està reflectit al títol VIII de la Constitució del 78, blindat de qualsevol modificació per un procés de reforma que requereix de majories qualificades i convocatòria electoral ‘ad hoc’. Es tractaria de un model de tipus simètric (el famós ‘cafè per a tots’), amb la única excepció del finançament concertat el País Basc i Navarra, herència del règim foral. La Constitució seria dons plenament actual en aquest aspecte.

Res més enfora de la realitat. La base del model territorial de la Constitució son en realitat les províncies, la divisió pròpia de l’antic regne de Castella que el Decret de Nova Planta va imposar a la resta del territori (el 1715 a Mallorca i Catalunya). A la Constitució no diu ni quantes ni quines autonomies hi ha d’haver. Simplement diu en el famós article 143 que les províncies (no els ciutadans) ‘podran accedir al seu autogovern i constituir-se en Comunitats Autònomes’. No hi ha un disseny previ: ‘podran...’

A més, contràriament a la suposada simetria del procés, preveu dues vies per fer-ho realitat: la del article 151, pensat per les ‘comunitats històriques’, i la del 143, per la resta, on ‘punxar’ a una única província podia anular el procés. De fet, la dreta va aconseguir aturar Andalusia fent punxar Almeria, però al final ho varen poder compondre. L’arreglo el varen fer en nom del ‘cafè per a tots’, pensat a posteriori com una via de posar límits a les competències de bascs i catalans (consens Constitucional ?). Fins i tot varen haver de fer invents com la Comunitat de Madrid, que hauria estat millor dins Castella (si de cas amb Madrid capital com a ‘districte federal’), o les autonomies uniprovincials ‘per decret’ amb els retalls que no encaixaven (emparant-se en el article 144). En cèlebres paraules del fundador de Planeta: és com un pare que posa ulleres a tots els fills perquè n’hi ha dos que en necessiten (i per suposat la Constitució no ho preveia).

Mentre no decidim canviar la Constitució per la via difícil/impossible, haurem de conviure amb les províncies, fins i tot com a circumscripcions a les eleccions generals i autonòmiques. I això genera una fortíssima distorsió de la proporcionalitat del nostre sistema electoral, molt evident en el cas del Senat, però també en casos com les recents eleccions a Galícia, on una davallada d’un 1% en el vot del PP s’ha traduït en...una pujada de 3 escons!. Una solució parcial, dràstica però viable, seria redissenyar la distribució provincial per fer coincidir el territori de les noves províncies amb el de les Comunitats Autònomes. Això permetria convertir el Senat en la autèntica cambra de representació autonòmica sense haver de modificar la Constitució. I llevaria uns quants pals a les rodes dels tercers partits d’àmbit estatal, que veuen molt disminuïda la seva presència al Congrés de Diputats per la desproporcionada distribució provincial de la població, que fa que a la majoria de les actuals províncies els escons s’acabin distribuint de forma bipartidista.

Ja sé que cal molt de coratge per defensar això a Ourense (o a Lleida), però, si pensem que ha de ser bo pel sistema, perquè no ens hi posem ?.

 Carles Bona Garcia
Catedràtic de Física Teòrica de la UIB

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada