diumenge, 7 d’octubre de 2012

Espanya i l’Euro: el problema més enllà de la crisi




A meitat dels 90, sopava a ca nostra amb el Dr. Angel Plastino, llavors rector de la Universitat de la Plata (Argentina) i visitant habitual de la UIB. Era el moment en que Espanya havia d’entrar dins la zona Euro i aquest fet es presentava des del govern com un remei als atacs dels mercats a la paritat de la pesseta, que havia estat devaluada fins a tres pics el 1993. Jo li expressava llavors les meves reserves sobre el resultat a mig termini de aquesta aposta. El problema era (i és) que la taxa d’inflació a Espanya era clarament superior a la dels països centrals de l’euro, de forma que aniríem gradualment perdent competitivitat, i amb la moneda única perdíem el comodí de la devaluació, que ens havia permès fins llavors anar trampejant el problema. El meu pronòstic fou que això havia de petar tard o d’hora.
El Dr. Plastino entenia perfectament l’argument perquè, com tots els argentins, ja ho havia viscut en carn pròpia. Desprès d’una etapa d’hiperinflació, on fins i tot s’havien imprès bitllets de un milió de pesos, el govern argentí va pensar que hi posaria remei adoptant un nou peso que no cotitzés als mercats, sinó que tingués la paritat vinculada amb el dolar americà. La paritat peso-dolar, per descomptat, no va equilibrar la inflació argentina amb la dels USA. A un moment donat els sous havien pujat tant que els argentins anaven a comprar a New York, on ja els coneixien amb el malnom dels ‘give me two’ (‘déme dos’) de tan barato que ho trobaven tot. Quan la balança comercial no ho va poder suportar més, varen haver de abandonar la paritat dolar, congelar els dipòsits bancaris (el ‘corralito’) per poder devaluar la moneda, i afrontar la crisi social resultant quan la gent va veure en què havien quedat els seus estalvis.
Molt de tot això ja ens ha passat a nosaltres. Quan vàrem entrar a l’euro, els preus a ca nostra eren molt més baixos que els ‘preus de turista’ que fèiem pagar als estrangers. Vaig reviure aquesta situació no fa gaire a Praga (allà el turista en euros era jo), com si fes un viatge en el temps. Avui a ca nostra ja vivim tots a preu de turista; si anem a Berlin, ho trobem barato en comparació (‘give me two’, me’n doni dos). Per contra, els turistes troben cars els nostres preus: per això veiem les ofertes del ‘all inclusive’ (tot enclòs) que els garanteixen un control del cost de les seves vacances. Hem deixat de ser competitius per preu, i no sempre la qualitat equilibra el tracte.
El problema de fons, per tant, és la prima d’inflació en relació al nostre entorn, que ens fa perdre competitivitat any rere any. Altres països com França, ja varen prendre mesures molt abans per prevenir aquest problema. En Delors, ministre d’en Mitterrand, va prohibir directament la indexació. La indexació no és altra cosa que la clàusula de actualització automàtica de preus, sous, pensions, etc. en funció de la inflació. Si tots els convenis s’actualitzen automàticament, no hi ha manera de corregir desbarats com les pujades desmesurades de sous a la construcció durant la famosa bombolla immobiliària. A ca nostra hem hagut d’esperar a la crisi per corregir això dins una reforma laboral que no és altra cosa que un intent de devaluació brutal dels sous, i que pateix només una part del país: la classe treballadora. El mateix amb les pensions, tant el govern anterior com l’actual (esperaran que passin les eleccions, naturalment). 
En resum: la crisi és un problema, però no és EL PROBLEMA. El problema de fons és la pèrdua de competitivitat per la via de la inflació, i això no s’arregla amb rescats ni mesures conjunturals: cal mirar més enllà i prendre mesures estructurals que ens assegurin un futur entre els països capdavanters De la Unió Europea. Estarem a l’alçada d’aquest repte?.

Carles Bona Garcia
Catedràtic de Física Teòrica de la UIB

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada