dilluns, 4 de març de 2013

No hi pot haver federació dictada des del centre.


Les paraules de Gabriel Alomar vistes des des l’actualitat.

En un article publicat a “La Veu de Catalunya” entre agost i setembre de 1901, sota el títol “Regionalisme i descentralització”, apuntava Gabriel Alomar alguns dels temes derivats del debat sobre la qüestió nacional catalana vius en aquell moment, però que podem afirmar que mantenen certa vigència en el debat actual, en el marc de les reflexions que van apareixent sobre sobirania, secessió o independència, i sobre la solució federal a l’estructura territorial espanyola i l’encaix de Catalunya dins aquest nou model.

Assenyala Alomar, amb encert, que no és el mateix reconèixer la necessitat de descentralització que el reconeixement dels drets que un subjecte polític, una nació o una nacionalitat, reivindica i li són reconeguts. Afirma amb contundència: “No hi pot haver una federació dictada des del centre.” En el moment actual, pot ser més que en qualsevol altre del passat recent, aquesta afirmació resulta del tot encertada, ja que sense l’opinió i el concurs dels subjectes polítics, anomenau-los nacions o nacionalitats, que conformen l’Espanya plural, no serà viable l’estat federal que alguns propugnam. Solucions dictades des del centre, com un procés descentralitzador en el que l’estat conserva les eines per limitar i interferir en l’autogovern de les Comunitats, no seran factibles ni viables a partir d’ara, si pretenem que les diferents Comunitats es sentin còmodes dins Espanya. Avançar implicarà que el centre ha de reconèixer la veu pròpia, la personalitat política, la realitat nacional, de les principals Comunitats que formaran la base de la futura federació, que es federaran lliurement, en peu d’igualtat, posant les bases per arribar a la conclusió a la que també arribava Alomar, que és bo per Catalunya (afirma Alomar) formar part d’una unió, i en aquest sentit es refereix a “l’immens avantatge que representa per a aquells diferents Estats la centralització de les relacions diplomàtiques, que produeix la solidaritat en la defensa i, per tant, la força.” Clar que el 1901, quan reflexionava Alomar, no existia la Unió Europea, que en part pot proporcionar aquesta força que dóna la unió. És, per tant, una afirmació que hem de veure des de l’òptica del segle XXI, és a la Unió Europea on s’ha complit aquesta afirmació d’Alomar, almenys fins que la política econòmica ens ha duit a la desunió interna actual, i a la conseqüent pèrdua de força i influència política d’Europa.

Tornant a Alomar, i al cas espanyol, deixa clar que “no s’ha de confondre la tendència a la formació de grans Estats lliures amb la tendència (...) a formar grans nacions noves”, reflexió adient per qui escriu tot just 30 anys després de que els prínceps alemanys proclamassin emperador d'Alemanya a Guillem I de Prússia, però que noltros ens hem de prendre amb distància, el temps de formar grans nacions pertany al passat, en canvi vivim l’època en que es cerca la formació de grans estats, o més exactament grans ens supranacionals on la sobirania dels estats-nació queda difusa dins complexes mecanismes de presa de decisió. Però, certament, formar grans Estats no té res a veure amb formar una nació nova, una confusió, entre estat i nació, que trobarem sempre darrera la difícil definició d’Espanya, nació de nacions, estat de nacions, federació? Afirmava llavors Alomar que el regionalisme entès com a desintegració nacional era contrari al corrent dominant a Europa, i ho feia gairebé vint anys abans del Tractat de Versalles i de la desintegració dels Imperis Rus i Austrohongarès, que segurament li donarien una perspectiva diferent. En tot cas, considerava Alomar que el catalanisme, que és restauració d’una nació, la catalana, i no d’una innovació, s’havia d’entendre des d’una perspectiva diferent, ja que tracta d’una restauració assolida per la revindicació (“la unitat nacional perduda se recobra, doncs, sempre per reivindicació”).

Davant l’aspiració de Catalunya per Alomar “la descentralització no té res a veure amb ell (el problema català)”, sentència que és d’actualitat car no es resoldrà la revindicació actual de Catalunya amb una mera oferta de major descentralització, més autogovern, més concessions des del centre. El moment actual ha superat aquesta demanda d’autonomia dels anys 70, estam davant la nació catalana recobrada per la via de la reivindicació, i això s’haurà d’entendre des de la perspectiva espanyola, si hi volem trobar solució.

Alomar fa una crítica al federalisme espanyol, que ens convida a fer una reflexió ben actual també:”Per haver-ho desconegut (l’anomenat problema català), el federalisme espanyol (...) no ha conseguit mai esser l’encarnació d’un desig veritablement popular, veritablement nacional”. La veu d’Alomar sembla sorgir des dels inicis del segle XX adreçant-se als federalistes del segle XXI, als federalistes espanyols, convidant-los a reconèixer la realitat plurinacional d’Espanya a l’hora de plantejar el model d’estat federal que es proposi per Espanya, i no partir de la idea de convertir Espanya en un estat federal com una mera evolució de l’estat de les autonomies, ha de ser més que això. No hem de cometre l’error a que es refereix Alomar, no podem concebre el federalisme o una proposta federal per a l’estructura territorial d’Espanya com una “desintegració del poder fet arbitràriament, des del centre” perquè la federació és “unió d’elements distints i no separació de parts que formen un tot elemental, com és la nació.”

No podem fer altra cosa que estar d’acord amb les paraules d’Alomar i reivindicar l’actualitat dels elements esmentats, una estructura territorial de caire federal per Espanya haurà de tenir en compte la realitat nacional catalana, i concebre’s com un pacte o acord entre les Comunitats que formen el conjunt de l’estat, del que la Constitució de 1978 (amb una concepció més avançada que la del temps d’Alomar) esmenta com a “nacionalitats i regions”, expressió, que hem de veure, indica  el reconeixement per part dels poders constituents de la realitat plurinacional que es troba en l’origen del concepte d’Espanya mateix.

A pesar que aquests 30 anys d’autonomia ens hagin duit a superar el concepte, tímid en part de nacionalitat, i obrir el debat als conceptes de nació, comunitat nacional o subjecte polític. Tornant al text de 1978, conflueix en ell la idea dels que concebien el Títol VIII com una simple descentralització amb la d’aquells que la concebien com un fet de justícia històrica, de reconeixement (a la fí) de la realitat pluricultural, plurilingüística i plurinacional d’Espanya, un Títol en el que es basa l’actual estat de les autonomies, vàlid com a resposta a la reivindicació de les anomenades nacionalitats històriques després del llarg hivern franquista.

Però si avui parlam de repensar l’estructura territorial és perquè hem arribat a un punt en l’evolució d’aquell sistema, de l’estat de les autonomies, en que cal donar una passa més, en solucionar injustícies, problemes de funcionament, però, com hem reflexionat al llarg d’aquest article, no només ho hem d’entendre com un aprofundiment en el procés descentralitzador iniciat amb la Constitució de 1978. El procés que s’obri ara és una oportunitat per construir un estat realment plural, construït sobre la base de la història i de la voluntat dels pobles que conformen l’Espanya real.

Deia Alomar:”No se tracta de que Catalunya deixi de formar part de l’Estat espanyol, ja que tota unió entre vàries nacionalitats (...) és un bé per a totes. No és  Espanya lo que constitueix una imposició per a Catalunya. És l’exclusivisme nacional castellà, que ha vingut dictant des dels temps de la unió espanyola la política de l’Estat, convertint en submissió i adaptació forçosa d’una nacionalitat a una altra lo que havia de d’esser juxtaposició i convivència de diverses nacions per a la defensa mutual de totes elles.” Ara, més de 100 anys després, segueix essent aquest un bell ideal: fer de l’estat espanyol veritablement una federació, que sia una “juxtaposició i convivència de diverses nacions.”


Cosme Bonet.
Diputat i Secretari de Política Autonòmica i
Coordinació Institucional del PSIB-PSOE

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada