dijous, 13 de desembre de 2012

Resum analític de les intervencions de Carles Manera i Jonás Fernández al Col·loqui titulat “En la encrucijada del rescate”



Tant Carles Manera com Jonás Fernández en les seves respectives intervencions van deixar clar que el rescat no només necessari sinó també ineludible i imprescindible.  Els motius en termes generals en l’evolució dels mercats de crèdit, la prima de risc i els bons a 10 anys que dificulta l’accés al crèdit internacional per part de l’estat espanyol a preus competitius. Fernández, subratllant la inevitabilitat d’aquest rescat, va exemplificar la necessitant recordant que el proper any Espanya necessitarà refinançar gairebé 160.000 milions de deute (...) i només de fluxos d’interessos pagarà un terç més del que pagant aquest 2012 i només aquest increment és més que tota la política d’atur, de subsidis a l’atur, d’un any d’aquest país.

Una vegada assumida la necessitat d’aquest rescat ambdós conferenciants analitzaren les conseqüències previsibles d’aquest rescat. D’aquesta manera, Carles Manera va assenyalar, tot exemplificant-ho amb els casos d’Irlanda, Portugal i Grècia, que el rescat no rescata en el sentit que en els països rescatats: s’han reduït les prestacions socials, ha augmentat el deute públic i s’ha disparat la seva taxa d’atur. Tampoc cal oblidar, tal com ho va fer Fernández que, si l’estructura institucional de la zona euro no varia, demanar un rescat suposa cedir autonomia, redoblar els compromisos arbitrals de dèficit públic i fer-ho en un calendari concret de tal que al final l’únic que faci és redoblar el cercle viciós en què viu l’economia espanyola.

Però a més de les conseqüències previsiblement negatives també es va assenyalar l’important benefici que suposa el rescat com és l’accés al mercat internacional de crèdit. I anant més enllà i observant el rescat des d’una òptica optimista, tal com va predir Fernández, el rescat d’Espanya i la conseqüent recessió en que se sumiria Espanya pot suposar el punt d’inflexió necessari perquè Europa és vegi inexorablement empès a una reforma profunda i estructural única via per sortir de la crisi. 
  
Una crisi que Fernández va qualificar com una crisi del consens que ha regit la política econòmica en les darreres tres dècades que és molt més que el neoliberalisme i com una crisi profundament europea encara que estellés als EUA. L’efecte específic a Europa troba les raons en les deficiències estructurals de la UE, marcada per la lentitud en el procés d’integració, que portaren a l’acumulació en els 15 anys previs a la crisi d’un conjunto de grans desequilibris interns. Per Fernández aquests desequilibris es deriven d’una política única que en les zones de perifèria alimentava taxes de creixement majors de las estructurals sense: la corresponent política fiscal a aquella posició cíclica, una política de restricció per part dels bancs nacionals  ni una agenda d’integració dels mercats nacionals en un mercat europeu potent.

Derivat d’aquestes mancances en el disseny de la UE las polítiques monetària, tant del BCE como del Banc Federal, van ser més expansives del que hagués estat oportú des de 2003. Si aquest política monetària era més expansiva del raonable s’hauria d’haver vist en el nivell de preus, en la inflació. Però, per una banda, l’any 2001 China entra a la OMC el que significa que la possibilitat d’importar productes xinesos a preus molt baixos va ocultar durant un temps la inflació i que una altra, el procés de liberalització dels anys 90 que popularitzà els mercats de capitals va fer que gran part d’aquesta liquides generada pels Bancs Centrals se’n anés als mercats de capitals. Per tant,  el termòmetre que utilitzen els economistes per observar que una economia s’està escalfant, la inflació, no estava fent senyals. A Europa el fet de tenir mercats nacionals distints va fer que aquelles economies amb taxes de creixement més reduïdes estassin finançant amb el seu estalvi la inversió de les economies més dinàmiques animades per aquesta política monetària.

Les receptes per afrontar la crisi van ser: 

1-      Posada en marxa d’un banc dolent per nuclear els invendibles de les entitats bancàries i un altre banc dolent per rescatar a las persones que tenen seriosos problemes per  tornar les seves hipoteques o per fer front als pagaments pendents, una tema que es comença a tractar en alguns cercles econòmics.
2-      Falta tributació financera en Europa. El BCE s’ha  de convertir en el prestamista d’última instància, un banc que sostingui el sistema quan està malament.
3-      Como que el BCE té controlada la inflació, se n’ha de despreocupar un poc i preocupar-se del creixement, que els estatuts del BCE no ho permeten doncs salti’ls.
4-      El BCE s’ha de posar a disposició dels països que necessitin un pla de suport i intervenir en els mercats secundaris per comprar actius imprimint diners, augmentant l’oferta monetària.
5-      Amb l’austeritat, que paralitza el creixement, no n’hi ha prou necessitem altre tipus de polítiques econòmiques. No hi ha ni un sol cas en la història en que s’hagi sortit d’una crisi amb polítiques d’austeritat.
6-      Tampoc s’ha d’apostar per una política fiscal restrictiva per evitar augmentar l’endeutament ja que deprimeix encara més l’activitat, cosa que deprimeix encara més els ingressos públics i per tant la probabilitat de retornar el deute es cada vegada menor. A més ambdues mesures porten els descontent socials que pot suposar una ruptura amb el model. S’ha sortit amb polítiques d’estímul a la demanda, a la activitat econòmica.
7-      Cal generar confiança en la UE i la zona Euro en els agents socials i una manera de fer-ho és recapitalitzant la banca.  
8-      És necessari que Alemanya sigui un país realment líder de la UE, cosa que no és ja que no hi actua.  
9-      No existeix sortida nacional a la crisi. Per tant, només canviant l’estructura europea, si fent aquest canvi transversal es pot aconseguir.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada